Adaptar-se no serà suficient

A la sortida de la pandèmia no ens espera el món d’abans, ni el de sempre; no hi haurà el món que vam deixar, precipitadament, a mitjan mes de març, ni reprendrem la mateixa feina que vam deixar inacabada quan vam haver de confinar-nos. Al marge del combat mèdic i científic contra la Covid-19, que sens dubte s’acabarà guanyant un moment o altre, la humanitat s’enfronta a un canvi d’era inevitable. Ho fa, a més, de manera sobtada i dolorosa. La ruptura amb el segle XX ja és definitiva, i com més aviat realitzem aquest fet i passem a l’acció, més ràpid serà el progrés i el benefici que n’obtindrem. Catalunya és una nació colpida d’una manera especial, primer perquè l’impacte del virus és major que en altres zones del planeta, i segon perquè, a causa de les característiques de la seva economia, l’impacte econòmic és colossal. Cal abordar el desafiament d’aquesta nova era sent conscients que hi entrem amb algunes febleses que, d’altra banda, s’agreugen per l’obsolescència del model territorial, polític i administratiu espanyol.

En aquest sentit, Catalunya ha de recórrer al que li ha servit molt bé en altres moments crítics; ha de pensar en clau de modernitat, d’innovació i d’obertura. Ha de mobilitzar talent i recursos, actuar amb agilitat i sobretot amb llibertat, i imaginar aquest futur a què ens convida la crisi que travessem. Hi ha molts efectes negatius i perjudicials ara mateix, però negar la potencialitat transformadora i modernitzadora del període en què entrem seria negar la pròpia tradició del catalanisme, i seria un error que pagarien les generacions futures. La conversa que hem de tenir ha d’inscriure’s en les converses globals que els països més avançats ja estan emprenent; saber com ens afectaran les conseqüències de l’actual crisi en la nostra manera de viure, en els nostres drets i llibertats, i en els sectors que són ara mateix els fonaments del nostre model econòmic. Hem de debatre i decidir quin model de sobirania energètica, alimentària, sanitària volem tenir; quin model de comerç, de turisme, de mobilitat; quin urbanisme s’escau a una societat que es mourà de manera diferent, que treballarà d’una manera diferent, que consumirà d’una manera diferent i que s’entretindrà d’una manera diferent.

A Alemanya es calcula que d’un 12% de treballadors en oficina domèstica (teletreball, per entendre’ns) es passarà a un 25%, i que això anirà augmentant. De fet, l’anàlisi d’una consultora internacional conclou que, d’aquí a dos anys, un 30% dels treballadors estaran treballant des de casa. Això té uns efectes a curt termini sobre el model de mobilitat, sobre l’urbanisme, sobre el comerç. Un membre d’un important lobby europeu del sector de l’hostaleria explicava fa uns dies al portal Politico que entre un 40% i un 50% dels restaurants d’Irlanda podrien no reobrir. I assenyalava que, malgrat la reobertura de restaurants a la Xina, les mesures de seguretat sanitària i higiene han fet disminuir l’afluència de clients. El sector de les aerolínies, que en part ha estat el responsable de l’èxit de la globalització, experimentarà canvis substancials que de retruc impactaran en molts altres sectors. En el sector turístic, l’impacte és evident. I mentre que per al conjunt d’Europa el pes del sector en el PIB no arriba al 4%, a Catalunya és d’un 12%.

Adaptar-se no serà suficient; caldrà liderar i caldrà ser als vagons del davant d’aquest tren si volem sobreviure com a societat i com a nació. Ho hem fet en el passat i ho tornarem a fer.