Política

Avançament editorial

1 dia d’octubre i 2 poemes. Quan l’esperança venç la por, de Josep Rull

27 d’octubre del 2017

Quan sortim de Terrassa, rebo un missatge del president. Em diu que se’m deleguen les funcions del conseller d’Empresa i Coneixement, que em trucarà Víctor Cullell per explicar-me’n els detalls. De seguida rebo la trucada. Santi Vila ha dimitit el vespre anterior i no hi pot haver cap buit. S’està redactant la resolució per fer aquesta delegació, que sortirà publicada al DOGC de la tarda.

—I en què consisteix?

—Que d’ara endavant faràs de conseller de dos departaments.

—Perfecte, Víctor. La novel·la es podria titular D’ara endavant o oda a l’optimisme, per Víctor Cullell.

El sentit de l’humor que no es perdi.

Se’m dona tot per fet. En aquells moments no hi ha gaire marge per a subtileses.

De seguida truco a Ferran Falcó, el secretari general del Departament de Territori i Sostenibilitat, perquè es posi en contacte amb el seu homòleg, Pau Villòria, i fixi els termes del comandament conjunt dels dos departaments. Encara que només acabi sent durant un dia, s’assoleix l’objectiu tan intensament reivindicat que les polítiques ambientals i les polítiques d’energia siguin gestionades conjuntament —alguns en diuen transició ecològica. Paradoxes del moment.

Arribo al Departament de Territori i Sostenibilitat.

Des de l’inici de la legislatura hem defensat que calia fer aquest pas, fer la declaració d’independència i encetar, tot seguit, una etapa de negociació per assolir el reconeixement internacional. Això és el que diu la teoria. La teoria també diu que en el moment zero s’ha de poder acreditar la capacitat —real i operativa— per gestionar la nova realitat acabada de constituir. Allò que es coneix com a estructures d’Estat. Des del Departament, hem abocat tots els esforços en termes jurídics i fàctics, d’anàlisi i de prospectiva per afrontar aquest escenari. En la majoria dels elements materials de gestió relatius al nostre Departament, es podria operar com un estat independent immediatament. Instruments i capacitat de gestió. El maquinari —les infraestructures— i, sobretot, el programari —el coneixement, l’expertesa, les normes, la planificació, el programa de país—, en què la Generalitat de Catalunya està al nivell de qualsevol estat sobirà.

En el judici explicaré que «teoritzàvem». En efecte, està tan teoritzat que tenim a punt tots els decrets per al dia D+1 que afecten Territori i Sostenibilitat, inclosa la cartografia oficial de la nova República amb els mapes de l’espai aeri i del domini maritimoterrestre.

Estem preparats? Sí, si el procés es desenvolupa en paràmetres polítics i democràtics. No, si s’ha de dirimir en termes de confrontació violenta, un escenari davant del qual ni estem preparats, ni podrem estar preparats, ni volem estar preparats. Des del moment zero, només considerem una via per assolir la independència: la democràcia. Obtenir un mandat de la ciutadania per mitjà de les urnes. Acord. Pacte. Diàleg. Bilateralitat. Política. Reconeixement mutu. Interacció entre principi democràtic i principi de legalitat.

Reuneixo el Consell de Direcció. D’una banda, hi ha plena consciència que estem vivint un moment excepcional en la història del país. Hi hem treballat amb tota la passió de què hem estat capaços. I ara ha arribat amb la declaració de la República Catalana, de viabilitat incerta. De l’altra, és impossible d’ignorar que el 155 és una amenaça imminent i més que probable. Analitzem ràpidament les dues hipòtesis. Els primers dies d’una nova realitat republicana, precària i que s’haurà de defensar amb quasi tot en contra, a fi d’afrontar una negociació difícil amb l’Estat i la comunitat internacional. O, per contra, la gestió d’un 155 davant del qual ens haurem de situar en mode resistència.

En una breu intervenció, els trasllado que aquell és un moment únic, la conseqüència d’un 1 d’Octubre en què ens vam sentir poble com mai i que, ara, tenim l’obligació de culminar. Si hi ha alguna opció, l’hem d’explorar honestament fins al final. Acabo expressant la confiança que tinc en aquell equip en qualsevol dels possibles escenaris de futur. Faig tot el que puc per impedir que s’imposi un clima de comiat.

Arriba l’hora de marxar al Parlament i aviso la meva secretària, Núria Nin, i el meu cap de Gabinet, Emili Alberich, per anar-hi junts. Fa molts anys que treballem plegats. I ho vull viure amb ells.

Per bé que al Departament de Territori i Sostenibilitat el conseller té un ascensor privat que condueix a la porta mateix del seu despatx, des del primer dia sempre he fet servir els ascensors comuns que hi ha al vestíbul de cada planta. M’agrada passar pel mig de la gran sala on hi ha les secretàries i la major part de personal del Gabinet per saludar-los i, si puc, parlar-hi una estona. Veig, però, que aquell dia hi passa alguna cosa estranya. Quan arribo al vestíbul, em trobo una quantitat increïble de gent, personal del Departament. És ple a vessar. Amb la veu trencada els adreço unes paraules. I acabo comprometent-me davant d’ells que, sigui el que sigui el que acabi passant, hi hagi una República incipient —el meu desig— o una Generalitat formalment intervinguda per l’Estat, el dilluns següent seré al meu despatx de la setena planta.

M’acomiado personalment, un per un, de tots els que hi ha allí concentrats. He tingut el privilegi de treballar al seu costat, de liderar-los durant quasi vint-i-dos mesos. Les polítiques públiques de medi ambient, de mobilitat, d’infraestructures o d’urbanisme no pertanyen als governs d’un color polític o d’un altre, ja són patrimoni de tot el país i ells —els servidors públics— en són els artífexs i la garantia de la seva continuïtat. La nació sencera s’ha de poder sentir legítimament orgullosa de la qualitat i el compromís de servei dels treballadors de la Generalitat.

Marxo immensament emocionat.

Arribem al Parlament, on es donarà continuïtat a la sessió monogràfica que va començar el dia anterior a la tarda, després de la compareixença pública del president Puigdemont.

Es duen a terme reunions prèvies adreçades a minimitzar l’eventual impacte penal que pugui tenir la votació que estem a punt de fer i reduir-ne el nombre de persones afectades. Per això, es decideix que la votació sigui secreta i que la declaració formal d’independència consti a l’exposició de motius.

I, tanmateix, el seu valor polític serà inqüestionable.

S’inicia el Ple. Potser per la intensitat del que hem viscut les últimes trenta-sis hores, vull esprémer totes les sensacions d’un moment històric. Soc independentista des que tinc quinze anys. I a pesar de les incerteses, aquell acte polític pot ser la culminació dels somnis de molts o, si més no, una nova fita —gens menor— en el llarg periple, en la lluita tenaç, infatigable, persistent, per guanyar la llibertat d’aquest poble. Sigui com sigui, vull concentrar-me a pensar en tots aquells que hi ha hagut abans de nosaltres —i sense els quals aquest moment no seria possible— i, sobretot, en aquells que han de venir. El Ple es desenvolupa amb tensió, però de manera menys aspra que els dies 6 i 7 de setembre.

El 27 d’octubre, el PP i Ciutadans continuen molt esverats, però al mateix temps pletòrics per la imminent aprovació al Senat del 155, pràcticament simultània al nostre Ple.

La presidenta Forcadell llegeix la declaració, pausadament, conscient del sentit de cada mot que pronuncia. Conté una crida expressa a iniciar un procés de diàleg amb l’Estat espanyol i amb la comunitat internacional, d’acord amb allò que estableix el dret internacional públic per tal d’assolir el reconeixement d’un nou Estat. De fet, el diàleg, la voluntat de negociació i la perseverança a l’hora d’emprar totes les vies de dret intern per canalitzar el projecte de creació d’una República Catalana han estat la base del moviment sobiranista, malgrat les reiterades negatives per part de l’Estat espanyol. Paradoxalment, com més s’intensificava la nostra petició de diàleg, més intensa era la judicialització i la instrumentalització del Tribunal Constitucional per fer inviables les vies del diàleg, de la negociació i de la política.

Abans de començar la votació —en urna— els diputats del PSC, Ciutadans i PP abandonen el Ple. S’inicia la votació. La direcció del grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot ha donat instruccions de mostrar públicament la papereta amb el vot contrari a la proposta de resolució. Però quatre diputats d’aquest grup Albano Dante Fachín, Joan Giner, Àngels Martínez i Joan Josep Nuet decideixen mantenir el secret del seu vot, la qual cosa ajudarà a impossibilitar una acció penal contra els diputats de JxSí i la CUP, que han votat favorablement a la independència. Ells quatre mai no es podran imaginar com els ho arribarem a agrair.

La presidenta fa públic l’escrutini. Aplaudiments. Però menys entusiasme que el 6 de setembre en aprovar la Llei del referèndum.

Cantem l’himne nacional de Catalunya.

I malgrat tot, malgrat que aquell moment no ha estat amarat de la solemnitat, la força i la intensitat que m’havia imaginat mil vegades des de feia tants anys, m’emociono. M’abraço primer amb els consellers Forn i Puig, que tinc a costat i costat, i després amb tots els membres del Gabinet.

Sortim als passadissos. S’hi comencen a veure molts alcaldes amb les vares, rememorant aquella imatge èpica, abans del 9 de novembre del 2014, de centenars d’edils travessant la plaça de Sant Jaume encapçalats pels, aleshores, president de l’Associació Catalana de Municipis, Miquel Buch, i l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

Ens tanquem al despatx del president de la Generalitat al Parlament per agafar oxigen i ser informats de com s’ha de procedir a continuació. Lluís Llach s’ha encarregat d’organitzar un acte més emotiu i solemne que té com a escenari l’escala d’honor del Palau del Parlament. Hi ha quatre intervencions, breus i molt mesurades, de l’alcaldessa de Badalona, en nom del món local, la presidenta Forcadell, el vicepresident Junqueras i el president Puigdemont. L’acte està ben concebut. S’hi recupera el to i el sentit de transcendència històrica que no hem sabut donar- nos en el Saló de Plens.

Es produeix un contrast evidentíssim entre l’actitud prudent i matisada del Govern i els líders dels grups parlamentaris, dels partits i de la societat civil que han estat en primera línia des de l’1 d’Octubre —hi ha fatiga de combat i plena consciència de la divisió interna del sobiranisme i de les conseqüències polítiques i personals que tot plegat pot tenir— i l’alegria desfermada d’alcaldes, militants dels partits, socis de les entitats i ciutadans que han pogut accedir al Parlament. Una eufòria sentida, viscuda, honesta, glatida.

L’itinerari que faig entre l’escala i el cotxe que tenim pràcticament a la sortida del Parc de la Ciutadella és increïble. Si la paraula joia pot descriure un moment, sens dubte, és aquell.

Se senten visques a la República pertot. Veig gent emocionada. Llàgrimes. Rialles. Abraçades. M’impressiona, especialment, un matrimoni gran de Lleida amb la seva neta adolescent que se m’atansen i literalment em sacsegen.

—És increïble! Som molt feliços! No volíem que la nena s’ho perdés. Però penseu, fillet, que ara vindrà lo pitjor. Som grans i sabem de què parlem. —Jo encara no en podia ser conscient, d’allò que vindria.— Passi lo que passi ens teniu darrere! I, sobretot, dona les gràcies a lo president i a l’Oriol!

Per fer 300 metres triguem quasi mitja hora.

Hi ha moltíssima gent jove en tot el trajecte fins al Palau de la Generalitat. Aquelles imatges em recorden les de la proclamació de la República, el 14 d’abril del 1931, que he vist en documentals tantes i tantes vegades.

Entrem al Palau, envoltats, ja, d’una quantitat important de persones que s’hi ha concentrat.

Francament, allò és molt bonic.

Dinem a la Casa dels Canonges el president, Jordi Turull, Elsa Artadi, Víctor Cullell, Jaume Clotet i jo. Som conscients de les dificultats que haurem d’afrontar, però els titulars als digitals de la premsa nacional i, especialment, internacional ens encoratgen.

«República Catalana».

Petita, incipient, modesta, precària. I, tanmateix, República.

S’hi incorpora Raül Romeva, que té el despatx en el mateix edifici. Amb el president repassen les primeres valoracions a les capçaleres internacionals, que no són dolentes. Miren d’acordar com seran les nostres primeres preses de posició públiques, les primeres compareixences i eventuals comunicats. Hi ha constància de moltes peticions d’entrevistes. Entren i surten del despatx. Jo em perdo les conclusions.

El president dona instruccions perquè s’avisi tots els membres del Govern per tal que vinguin al Palau. No vol prendre cap decisió transcendent si no hi som tots.

Al vespre, la plaça de Sant Jaume és plena a vessar. L’eufòria que hem anat acreditant des de primera hora de la tarda se sublima en aquell espai simbòlic. S’hi està fent un concert. Ho seguim, amb molta discreció, des de les finestres del Saló de Sant Jordi.

Van arribant els membres del Govern. Mentre esperem que s’iniciï la reunió, comentem la situació al Pati dels Tarongers amb el soroll de fons de l’helicòpter de la policia espanyola, que està permanentment situat sobre el Palau de la Generalitat —amb una clara voluntat intimidatòria. En les diverses converses a peu dret compartim els nostres sentiments contraposats, la muntanya russa emocional que estem experimentant des de l’1 d’Octubre i que té el seu punt més intens en les darreres vuit hores.

Comencem. No hi són ni Oriol Junqueras, que està indisposat i serà representat per Marta Rovira, ni Carles Mundó.

Formalment, no és una reunió de Govern. No es fa a la sala Josep Tarradellas —l’espai habitual de les reunions de l’Executiu en la icònica taula rodona. A més, s’hi incorporen alguns càrrecs intermedis del Govern i responsables dels partits i de la societat civil. L’objectiu és fixar conjuntament les següents passes que cal seguir. Hi ha dos elements que les condicionen. D’una banda —amb un impacte relatiu per prevista—, la compareixença de Mariano Rajoy, que anuncia que, d’acord amb allò aprovat pel Senat a l’empara de l’article 155 de la Constitució, destitueix tot el Govern, dissol el Parlament de Catalunya i convoca eleccions autonòmiques per al 21 de desembre. De l’altra, ens arriben noves informacions —descarnadament concretes i a les quals donem versemblança— d’actuacions sobre el terreny que l’Estat està disposat a desplegar per reconduir la situació. I no estem parlant d’una gestió d’ordre públic amb ús només de material antiavalots com l’1 d’Octubre, especialment per desallotjar el Palau de la Generalitat. És indiferent que mantinguem una actitud radicalment pacífica. Constatem que l’Estat espanyol està disposat a tot —i subratllo tot— per garantir la seva integritat territorial.

Davant d’aquesta evidència, de considerar acreditat un risc objectiu per a la integritat de la ciutadania si mantenim la posició, ens conjurem a impedir que se’ns aboqui a un escenari que no passi per la democràcia i la política. Aquesta —més enllà de la nostra feblesa i divisió internes— és la raó fonamental per la qual es pren la decisió de no desplegar els elements fàctics d’aquella declaració política feta al Parlament a fi d’iniciar un procés de negociació en termes de dret internacional.

Durant aquests dos anys, m’he trobat gent que —des del respecte més profund— m’ha traslladat la seva decepció per aquella decisió, lamentant que ni tan sols els haguéssim donat l’oportunitat de defensar la República incipient.

Crec, honestament, que no ens vam equivocar. Que situar per damunt de tot la integritat i la seguretat de les persones va ser una decisió correcta. En qualsevol cas, correspondrà al poble de Catalunya judicar-nos amb tanta severitat com consideri oportú de fer-ho. Nosaltres, mentrestant, hem assumit la nostra responsabilitat, dempeus, donant la cara i afrontant presó i exili.

Més enllà, aquell vespre, el fet que hàgim estat destituïts segons la legislació espanyola fa que perdem la immunitat com a membres del Govern o del Parlament. La immunitat impedeix que un conseller o un diputat pugui ser detingut o retingut si no és en delicte flagrant. Això vol dir que qualsevol dels policies o guàrdies civils dels vaixells atracats al Port de Barcelona poden detenir-nos durant 72 hores, sota qualsevol excusa en el context de l’«A por ellos».

Després, podrem escoltar líders polítics espanyols i tertulians conspicus, alguns pretesament progressistes, defensant que s’havien d’haver practicat detencions amb «caràcter preventiu» —abans que s’hagués presentat cap querella i al marge de qualsevol decisió judicial— per evitar la «fugida» del president Puigdemont.

La nostra detenció, doncs, sense mandat judicial i sense les garanties pròpies d’un estat de dret homologable, en aquell moment és una hipòtesi plausible.

Per això, en acabar la reunió se’ns recomana que aquella nit ja no dormim a casa nostra. També s’organitza —en un temps increïblement breu— un dispositiu per traslladar-nos a la Catalunya del Nord, l’endemà mateix, a fi de poder analitzar la situació i prendre les següents decisions en un espai segur.

Jo, tanmateix, decideixo arriscar-me i anar a dormir a casa per poder ser amb els meus fills petits i, l’endemà al matí, poder fer un petó a la meva mare. Davant de la incertesa, aquestes —potser forassenyadament— són les meves certeses.

Catalunya del Nord,

28 d’octubre del 2017

La nit anterior havíem acordat de desplaçar-nos a territori segur. Anirem a la Catalunya del Nord, a Perpinyà. Hem quedat de ser-hi a dos quarts de cinc de la tarda, a l’aparcament subterrani d’una gran superfície comercial, al costat mateix de l’estació de ferrocarrils. Allí ens estarà esperant el contacte establert, en «Pere», que ens traslladarà a un indret desconegut de qualsevol de les comarques nord-catalanes. D’ell, a banda del nom en clau, només sabem que s’identificarà amb un mocador de color verd.

Amb Damià Calvet, amic des de temps immemorials, organitzem la sortida. El dispositiu que se’ns explica a Palau començarà a actuar des de Perpinyà, però allí hi hem d’arribar amb els nostres propis mitjans. Se’ns aconsella que anem per l’AP-7, que no vulguem experimentar a través de vies secundàries o camins rurals transfronterers...

El dietari de Josep Rull.
L’exconseller del govern Puigdemont publica, en forma de dietari, la seva experiència abans i després de l’1-O. Les reflexions de l’exconseller, ara a presó, es recullen en el llibre 1 dia d’octubre i 2 poemes. Quan l’esperança venç la por que, editat per SimbolEditors, és a les llibreries a partir de demà mateix.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Washington rebateja amb el nom de Black Lives Matter un carrer davant la Casa Blanca

Washington

La Guàrdia Civil obre una investigació per la filtració dels informes del 8-M

Madrid

Solé lamenta que la “causa general” contra l’independentisme “no s’atura”

Barcelona
Coronavirus

Torra reclamarà a Sánchez 15.000 milions d'euros per fer front a la crisi del coronavirus

Masnou
Coronavirus

El govern espanyol manté l’1 de juliol com a data per a la reobertura al turisme internacional

Madrid

El TSJC obre judici oral contra el conseller Bernat Solé per desobediència per l’1-O quan era alcalde d’Agramunt

barcelona

El TSJC cita Buch i un sergent de Mossos com a investigats el 16 i 18 de juny pel servei d’escorta a Puigdemont

barcelona

El Consell de Ministres dona llum verda a la sisena i “última” pròrroga de l’estat d’alarma fins al 21 de juny

Madrid

La CE aposta per mantenir la prohibició de les entrades no essencials a la UE fins a “principis de juliol”

Brussel·les