Política

Abans del 2010

Diuen que tot va començar fa deu anys, que és en aquella primera manifestació on arrenca la mobilització d’una part de la gent a Catalunya, farta, segons expressava, del menysteniment d’un estat que feia incompatible sentir-se català i espanyol a la vegada. Crec, però, que tot era ja ben covat abans del 2010, i que allò no va ser més que l’exteriorització d’un conflicte originat artificialment en benefici d’intencions espúries: el tàndem Maragall-Zapatero provocant una reforma estatutària que ningú havia demanat, però que servia per enfrontar el nacionalisme pujolista a les seves contradiccions. I el PP de Rajoy, Acebes i Sáenz de Santamaría intentant evitar que un incipient Ciutadans patrimonialitzés la crítica a la suposada tebior dels socialistes i dels mateixos populars entorn de la qüestió territorial. El primer tàndem provoca el part de l’Estatut del 2006, i el segon acaba expulsant el PP de la ponència parlamentària per a la reforma, potser per un tacticisme electoral de curta volada, però en qualsevol cas sense una avaluació en profunditat del que podia significar a la llarga.

Perquè des d’allà fuga tot. Perquè qui ha dit no al text per inconstitucional (en alguns dels seus extrems amb raó; en altres, per pura tossuderia) raonablement després plantejarà un recurs d’inconstitucionalitat. Però no és tant el problema recórrer l’Estatut, com fer befa dels catalans, dels que el volien i dels que no, agafant la part pel tot, just el que sempre s’ha criticat de l’independentisme.

En aquell terreny, entre l’Estatut i la sentència, gent que volia la independència des de sempre s’adona que es pot plantar una llavor per fructificar gràcies a l’espurna de la sentència constitucional. Tant fa que aquesta sentència pràcticament no anul·li res, tant fa que en matèria lingüística reprodueixi fil per randa una altra de dotze anys abans i assumida sense escarafalls. El 2010 la terra crema, l’espurna hi és i el material inflamable, tota la gent que s’ha anat incorporant a l’ANC, està a punt. I fins i tot arrasa un president Montilla que intenta dissimular la responsabilitat del PSC en l’afer.

Deu anys després d’allò, i de la pandèmia, sols queden algunes puntes de foc i molta cendra. Però la crisi econòmica que ens ve a sobre és igual o pitjor que la que va precedir aquell moment, i res s’ha resolt des d’aleshores, ans al contrari. Tot i la sospita íntima que el somni ha esdevingut casi impossible, i malgrat que amb els socialistes al poder les paraules tenen més ritme (i no sempre), les tibantors generades són més grans. Cal més que mai liderar un canvi real a les estructures centrals de l’Estat que, de retruc, permeti oxigenar també les catalanes. Regeneració política i no pas reconstrucció econòmica. Sense aquella, la crisi social serà inevitable i aquesta, una quimera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
conflicte bel·lic a l'est d'europa

Rússia no exposarà ara com ara les seves obres d’art a l’estranger per precaució

Moscou
estat espanyol

Baltasar Garzón diu que a Espanya la Justícia és “ultraconservadora”

Madrid

Intervenció de la Generalitat va advertir a Borràs que abusava dels contractes menors a l’ILC

Barcelona
Estat espanyol
els escàndols de la monarquia

La Moncloa insisteix que Joan Carles ha perdut una oportunitat per retre comptes, però defensa Felip VI

Madrid

Aragonès: “Volem els Jocs, estarem atents a la proposta del COE”

Barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Jutgen un empresari alemany per exportar armes a Rússia

Berlín
política

Antimàfia escorcolla la redacció de la RAI després de l’emissió del programa sobre Falcone

roma

El govern espanyol defensa la “legalitat i utilitat” dels indults davant la decisió del Suprem

Madrid

Aragonès assegura que l’acord pel català és “ben proper”

Barcelona