Política

GABRIELA SERRA

exdiputada del Parlament

“El més dolorós va ser anar a les eleccions que va convocar Rajoy”

Hem passat del realisme màgic al realisme real . Què cal ara? Resistència, desobediència i construir comunitat popular

Gabriela Serra, membre de Crida Constituent, va ser diputada de la CUP durant la legislatura convulsa iniciada amb la renúncia a investir president Artur Mas i finalitzada amb l’aplicació del 155 per l’Estat. Els fets d’octubre del 2017 els va viure entre bambolines i encara ara, allunyada de la primera línia de la política, no així de l’activisme social, li manquen respostes sobre un període que carrega amb orgull però també amb dolor i un cert penediment. En aquesta entrevista hi reflexiona sense embuts.

Han passat tres anys de la seva entrada al Parlament i d’un període convuls. Quina lectura en fa?
Partim d’un pecat original; encara no s’ha explicat mai, ni s’ha avaluat què va passar abans i després de l’1-O i tot el que puguis explicar ara ni es pot entendre ni es pot acceptar perquè no encaixa. Ha mancat la transparència que els fets requerien.
Comparteix que el procés era una mentida i ha acabat en un gran fracàs?
Mentida és una paraula molt gruixuda, però sí, hi ha un sector de gent que va mentir. O algú es pensa que en Mas era independentista i que estava disposat a arribar fins a les últimes conseqüències? Els independentistes haurien d’agrair sempre a la CUP que provoqués el pas al costat del president Mas i que facilités que Carles Puigdemont fos el president.
Us diran que Mas se la va jugar i que va ser inhabilitat per la justícia.
Mas ha decidit estar al PDeCAT, un partit que té poc a veure amb l’efervescència i radicalitat que hi havia l’1-O. És un partit autonomista en què hi havia gent que sabia que tot aquell procés acabaria avortat perquè el seu objectiu no era conquerir la independència sinó pressionar Madrid i recuperar el que es va retallar el 2006, però, és clar, això no ho van explicar i va acabar com va acabar.
Això va sortir en alguna reunió?
No, mai ho van dir. S’atreveixen a dir-ho ara uns pocs i alguns polítics empresonats ho diuen. Ningú ho escriu, però.
Ha llegit els llibres que parlen dels fets d’octubre del 2017?
Tots no, però els tinc tots. N’hi ha alguns que els he començat i no he pogut acabar-los perquè no em preocupa el que diuen i no em desagrada el que diuen; sí que em preocupa i em desagrada profundament el que no diuen. Si la gent es queda amb aquesta versió costarà molt que la gent entengui què passa ara.
Passen tantes coses, ara... A què es refereix?
El que esta fent el PDeCAT, el que predica ara el Partit Nacionalista. Costa d’entendre aquest mantra de la unitat i costa entendre la rivalitat actual si no s’explica que aquesta rivalitat i els regnes de taifes ja existien llavors. Si això no s’explica no s’entén què va passar.
I què va passar?
Totes les parts tenen el seu percentatge de responsabilitat, però parteixo de la base que qui tenia més poder i capacitat de decidir és qui en té més. Què va passar? Que vam menystenir el règim del 78 i el govern de Rajoy, que si bé estava deteriorat, no ho estava prou. Tampoc no vam tenir en compte que calia anar a la resta del territori espanyol a explicar-nos, no ens vam esforçar a crear aliances, i no parlo ni d’Euskadi ni de Galícia. També hi havia una excessiva esperança amb Europa que no vaig compartir mai. Només podíem confiar en la justícia europea, que és el està passant ara, res més, però pel que fa al reconeixement del dret d’autodeterminació, res. No sé pas a quina Europa apel·laven. A la jacobina francesa contra corsos i bretons? L’alemanya respecte al cantó bavarès? Quina Europa havia de treure la cara per defensar l’autodeterminació. Hi havia una confiança cega en Europa i un menysteniment de la força de l’Estat.
Vostè el 27-O, amb la resta de diputats de la CUP, era darrere de Puigdemont a l’escalinata del Parlament aplaudint les intervencions. Pensaven que aquell acte acabaria en exili i presó? No van parlar mai què farien després d’allò?
Aquest és el gran problema, mai no hi va haver un pla B. Com a CUP no vam ser mai a l’estat major, tot i que ens informaven del que es deia, però aquell dia cap de nosaltres érem conscients que allò era la fi del camí. Dissortadament, a la CUP tampoc no teníem un pla B. Quan en un moment donat se’ns va dir que no hi havia estructures d’estat i que no es podia fer un pas més, possiblement hauríem d’haver tingut la capacitat de sortir enmig del desconcert. No n’hi havia prou estant al carrer al costat dels presos i exiliats i contra la repressió, hauríem d’haver reaccionat amb més força. Ara bé, per mi el fet més dolorós va ser haver participat en unes eleccions convocades per Rajoy. Crec que és una cosa que no ens hauríem de perdonar mai, ningú. Si en comptes d’això en aquell moment les forces independentistes criden a l’abstenció, al boicot, i surt un president amb només un 15% de suports hauria estat una demostració de força. Crec que va ser un error enorme.
No es va plantejar mai?
Mai. El que el president va plantejar i JxSí hi va donar alguna volta era que el mateix dia d’aquella escenografia emocionant al Parlament, Puigdemont convoqués eleccions com l’últim acte de força que ens quedava. Aquelles eleccions les hauríem guanyat de carrer o hauríem demostrat a Europa que, malgrat la repressió, el poble estava unit i feia exercici de la seva sobirania. En canvi, van anar a unes eleccions anticonstitucionals, antiestatutàries.
Van passar de fer una declaració d’independència a convocar unes eleccions controlades per Rajoy.
Allò expressava molt bé l’enrenou que hi havia dins el moviment. Hi havia debats fets, afirmacions no assentades en convenciments, decisions preses per a la galeria. Des de l’època del “posi les urnes, president!” de la nostra estimada Forcadell fins al final, quantes renúncies hi va haver? Quin nivell de risc estàvem disposats a assumir? No vam saber traspassar aquesta idea a la gent, ni es va saber o no vam ser capaços de traslladar formació política a la ciutadania perquè fos conscient que tot allò implicava un risc econòmic, polític i social.
Es va utilitzar la gent?
No m’atreviria a dir-ho, és un terme que pensant en la gent que tenim empresonada i detinguda m’és difícil emprar. El que sí que puc dir és que no es va ser prou conseqüent amb el que s’havia promès a la gent, amb el que se’ls havia fet creure. Això és obvi perquè després vam veure el tractament que van rebre les manifestacions i el tsunami, que apareix i desapareix. La gent en aquests moments està profundament desorientada i no pot entendre el que està passant. Com entendre que ara surti en Mas dient que es queda al PDeCAT perquè, diu, no vol la divisió quan això ja està més que dividit? Com entendre que el Partit Nacionalista de Marta Pascal digui ara que vol ser constitucionalista quan ella estava en el ple del Parlament el 27-O? El que cal entendre és que tota aquesta divisió ja existia abans, per això es va acabar com va acabar, però no ho expliquen.
Però la divisió de l’independentisme és històrica, no ve d’ara del procés, forma part de la història de la vida política d’aquest país. De fet, semblava que el procés els unia.
La divisió no és un problema únic de l’independentisme català, això també passa a altres nacions ipobles sense estat. Va ser un escull o l’interès d’alguns de fer creure que és una sola cosa quan mai ha estat així. Dins el catalanisme sempre hi ha hagut nacionalistes, federalistes, republicans, autonomistes. Ara bé, vam ser capaços de fer un full de ruta i tancar files. Aquella va ser la sort de la meva legislatura amb la qual es va ser coherent però fins a l’1-O, quan finalitzava el full de ruta. Més enllà no hi havia res.
Negociar l’Estatut, diu.
Sí, cerc que part del govern i dirigents de partits com Convergència preveien tres escenaris. Un, el referèndum no es pot fer, ho hem intentat, Espanya ens ho ha impedit i ara cal negociar; dos, el referèndum es fa amb una participació petita, no té efectes i negociem –cal recordar que a les 12 del migdia es rep una trucada demanant que es tanquin els col·legis quan la repressió ja s’havia produït–i tres, fem un referèndum però el percentatge no és suficient i acabem negociant. Tot s’acabava en una negociació, però no pas de com fem efectiva la independència sinó sobre l’Estatut negociat per Mas amb Zapatero. I aquí sorgeix el desencaix a Catalunya i la fortalesa d’un Estat, perquè estic convençuda que no va ser una decisió personal de Rajoy. Estic segura que tenia al costat el PSOE i Unides Podem, tot sol no ho hauria fet. I em consta que els fets i la reacció del carrer els dies 3-O i el 8-N, dia de la vaga general, va preocupar a tots dos governs.
Ara que és època de llibres, no es planteja escriure la seva versió dels fets?
No, no, és una ferida que jo encara tinc molt oberta per la part que em correspon, perquè no vaig poder ni vaig saber entomar el que venia, perquè hi ha gent que aprecio molt i respecto que està a la presó i a l’exili i que hi seran durant molts anys. Hi ha molt dolor i jo soc part responsable d’aquest dolor i d’aquests presos i exiliats, que són de tots pel que tots vam decidir fer. Aquest dolor existeix i més quan veig aquest suposat govern progressista que continua amb una fiscalia que fa de policia, amb un aparell judicial que no és capaç ni de renovar-se, amb una lectura irreal del procés català i un president estatal que ha tractat els independentistes de terroristes i violents. Són reflexions molt doloroses que surten quan trepitjo el territori en les trobades a què em conviden. No serveix parlar de paraules com traïció, mentida, engany. Cal donar arguments polítics, res de la llei a la llei, estàvem desobeint. I cal explicar que la independència té un cost, encara que sigui pacíficament, fins que no regules l’economia, la producció, l’energia, els transports. La consecució de la independència és directament proporcional a la capacitat de risc que vulguem assumir i això s’ha d’explicar.
On som ara?
Vivíem un realisme màgic i ara comencem el realisme real, amb interessos diferents i una alta burgesia catalana a qui sempre li ha anat molt bé tancar files amb l’Estat espanyol. Ara tornem a ressituar les forces perquè abans viatjàvem en un vaixell on no tothom havia pujat des del mateix port ni tots volíem baixar en el mateix punt.
Veu possible una unitat estratègica?
Veurem què diuen els partits en aquestes eleccions. El somni s’ha acabat. El votant ja coneix el contrari, com la juga i el nivell de risc. Si hi afegim la crisi de la pandèmia no auguro un augment de la voluntat de confluència. Ara no hi ha eleccions en espera que es recompongui l’espai convergent, no tenim govern, ni bo ni dolent, i temo que s’allargui la situació perquè implicarà deteriorament. Per això reclamo eleccions ja.
Vostè sempre ha estat ferma defensora de la desobediència. És el camí?
I resistència. És complicat i impossible que la transformació s’aconsegueixi dins el sistema institucional. Hem de desconstruir i continuar creant espais autònoms de resistència i comunitat popular. Construïm els nostres bancs, les xarxes solidàries de consum i assistència tal com ho hem fet a causa de l’epidèmia.
Està fora de la política de llistes i partits?
Totalment. Va ser un parèntesi que, per sort, va ser curt.
Vostè coneix bé el també exdiputat David Fernàndez. Què li sembla la proposta perquè encapçali la llista de la CUP?
No em consta que la CUP li hagi fet aquest oferiment. Em consta que la CUP, hi soc com a Crida Constituent, discuteix la llista de candidats. Qui sortirà? No ho sap ningú perquè la militància encara no s’ha manifestat. Per tant, els que utilitzen noms de persones per parlar de candidats penso que tenen mala intenció i molt desconeixement perquè saben que la CUP no funciona així. A més hi veig una maniobra interessada per alguns mitjans de tornar a parlar del continent i despreocupar-se del més important, el contingut. I de continents, ja n’estem una mica tips!

L’activista

Serra no deixa la política, la més activa, la que intenta millorar la vida de les persones. A banda de xerrades per tot el territori per parlar dels fets d’octubre del 2017 i que, assegura, explica amb dolor, a Santa Coloma de Gramenet, on viu, s’han teixit xarxes solidàries entre els barris i la ciutadania en temps d’epidèmia i ho fan, com diu ella, sense demanar permís. Rebutja emprar les paraules ‘mentida’, ‘traïció’ i ‘engany’ i aposta per oferir arguments polítics als fets del 2017. I sobretot reclama formació política i que es pregunti a la gent fins on està disposada a arribar i els riscos que comporta. Denuncia l’analfabetisme polític actual, el paper dels mitjans de comunicació i la classe política. “Però si en aquest país un cop d’estat es va convertir en unes eleccions democràtiques i els dictadors van arribar a ministres!” , exclama.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Andrei Makaritxev
Investigador associat del CIDOB i professor de la Universitat de Tartu

“Putin vol que la guerra formi part de la vida quotidiana”

barcelonA
Kristian Herbolzheimer
Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

barcelona

Brasil, el gegant que reclama atenció

Buenos Aires

El sud global ja és aquí

Girona
Joan Timonet
Cap de l’oposició a Sant Joan les Fonts (Sant Joan Plural)

“Fem nosa a l’equip de govern, ens sentim menystinguts”

Sant Joan les Fonts
guerra a gaza

La UE acorda sancionar a Hamàs i a colons israelians extremistes

barcelona
guerra a europa

Els 27 aproven 5.000 milions d’euros per enviar armes a Ucraïna

barcelona
política

Poble Lliure demana la dimissió de la direcció de l’ANC

barcelona
guerra a gaza

Biden i Netanyahu parlen per primer cop en més d’un mes

barcelona