Política

Manual per a un indult

La llei que els regula, de fa 150 anys, permet demanar-los a qualsevol particular, i dona al Consell de Ministres potestats gairebé absolutes per atorgar-los

La petició per als dotze presos polítics en reclama l’exoneració total o, si no és possible, prou rebaixa de les penes perquè puguin sortir ja de la presó

L’última paraula tornarà a ser del Suprem

L’últim gran indult que va ser mediàtic va ser el 2012, del govern de Rajoy als dos condemnats del cas Treball

Defineix indult, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com una “gràcia especial per la qual l’autoritat perdona algú de tota o part de la pena a què havia estat condemnat”. És a dir, és una exoneració personal i extraordinària d’una pena dictada pel poder judicial, que el poder executiu concedeix gairebé discrecionalment i sense haver de donar més explicacions, però que en cap moment posa en qüestió que la condemna inicial fos correcta, és a dir, que el reu sigui culpable d’un delicte. Simplement, aquest és perdonat, a diferència per exemple de l’amnistia , que és un “acte del poder sobirà –el legislatiu– que atorga l’oblit o el perdó general de tota una categoria de delictes”. Per tant, aquesta és una mesura general, que se sol dictar en canvis de règim polític, i que implica la desaparició del delicte.

Una llei de fa 150 anys

L’indult a l’Estat espanyol es regeix per una llei que data de fa 150 anys. Sí, sí, no és cap error de picatge: un segle i mig. Es tracta de la llei, del 18 de juny de 1870, de Reglas para el ejercicio de la gracia del indulto, publicada a La Gaceta sis dies després, si bé al cap de molts anys va ser incorporada a la Constitució i al Codi Penal actuals. La norma estableix que l’indult a qualsevol condemnat per sentència ferma –l’únic requisit que ha de complir, a més d’estar a disposició de la justícia–, el pot concedir el govern espanyol, a proposta del Ministeri de Justícia, amb la simple aprovació del Consell de Ministres, ja sigui a iniciativa pròpia, a petició del Suprem, del tribunal sentenciador, de la fiscalia, del jutge de vigilància penitenciària o de qualsevol particular en el nom del penat, tot i que no necessita ni el seu consentiment ni acreditar-ne la representació.

En té prou enviant un escrit al ministre on consti tota la informació relativa a la causa judicial i al condemnat. El procediment, això sí, especifica que primer ha d’emetre un informe el tribunal sentenciador, que al seu torn n’ha de demanar altres a la fiscalia i a les parts que van participar en el procés judicial, a més del centre penitenciari on està ingressat, que ha de proveir informes de conducta del reu i els antecedents penals. També s’ha d’escoltar la “part ofesa”, si n’hi ha.

Cap dels informes, però, no és vinculant, així que la decisió definitiva de denegació o acceptació total o parcial de l’indult la pren el Consell de Ministres gairebé a discreció, després que la reforma de la llei que es va fer el 1988 eliminés fins i tot l’exigència original que el reial decret que ho ha de confirmar havia de ser “motivat“. Això sí, l’únic que ha de pensar és a “no causar perjudici a una tercera persona”. L’acord s’ha de publicar al BOE signat per Felip VI, que és qui en realitat té el “dret de gràcia” segons la norma.

La llei estableix que “els procediments als quals doni lloc l’exercici del dret de gràcia” hauran de ser resolts en el termini màxim d’un any, i “es poden entendre’s desestimades” les peticions si en aquest temps no hi ha hagut resolució expressa. L’indult inclou l’extinció de la responsabilitat penal, però no deroga els antecedents ni extingeix la responsabilitat civil de penes pecuniàries (multes), ja que en tot cas s’eximeix l’indultat de pagar les quantitats encara no satisfetes, però no implica la devolució de les ja pagades, tret que es digui expressament.

Petició d’un particular

En el cas dels dotze presos polítics, la petició d’indult “per causa d’equitat i utilitat pública” la va fer fa nou mesos l’advocat Francesc Jufresa, que ni milita en cap partit ni entitat, ni tan sols els coneixia. De tot just cinc fulls, la demanda es fonamenta en la suposada vulneració, també denunciada per les defenses, de diversos drets fonamentals durant la instrucció. Així, discuteix que el Suprem tingués competència per jutjar, ja que es perd el dret a la doble instància processal; qüestiona la imparcialitat dels magistrats –als quals ja es va recusar, sense èxit–, posa en dubte la tramitació de les euroordres per part del jutge instructor Pablo Llarena i carrega contra el principi de proporcionalitat de les penes imposades, en relació amb els fets provats segons la sentència. A més, assegura, la llarga presó preventiva va privar els acusats de preparar millor la defensa i exercir els seus drets polítics.

La petició reclama “l’indult total” de tot els condemnats per tots els delictes i penes. “Haurien de poder tornar a la vida política”, exigia ahir Jufresa. El seu recurs, però, “subsidiàriament” també suggereix un indult parcial que substitueixi les penes de presó per les d’inhabilitació o, en un darrer terme, per condemnes d’un màxim de quatre anys, fet que en la pràctica faria possible que tots ja en poguessin sortir, per haver-ne complert ja la major part.

Els presos sempre s’han negat a demanar un indult ells, perquè això suposaria que haurien de demanar perdó per uns delictes que mai han reconegut, i per uns fets dels quals mai s’han penedit. Ans al contrari, mantenen que ho tornarien a fer. “Si el demanen ells, és cert que han de reconèixer els fets de la sentència; reconeixes la teva culpabilitat, però això ells en absolut ho faran, i en aquest cas no ho han de fer, no han de demanar perdó per res”, subratlla ara Jufresa.

L’última paraula, el TS

El PP, Vox i Cs ja han anunciat que si el govern espanyol indulta els presos –fet que Podem va defensar en campanya, i el PSOE mai va negar–, hi presentaran recurs. Haurà de ser davant la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem, que en tractar-se d’un acord del Consell de Ministres és l’òrgan al qual correspon el control jurisdiccional. Aquesta sala, per exemple, ja va anul·lar l’indult concedit a l’exconseller delegat del Banco Santander Alfredo Sáenz, en entendre que l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero s’havia extralimitat.

En tot cas, un indult és un fet extraordinari. El 2019 se’n van tramitar 4.022 i només se’n van concedir 39, ni l’1%. L’any anterior se n’havien concedit 17 de 4.382, en una tendència que ha anat molt a la baixa en aquest segle, ja que l’any 2000 se’n van concedir fins a 1.744, segons un estudi realitzat per la Fundació Civio que ahir citava Efe.

En l’opinió pública catalana, un dels més sonats dels últims anys va ser el dictat pel govern de Mariano Rajoy el març del 2012 als dos condemnats pel cas Treball, que afectava UDC: l’exsecretari general del departament Josep Maria Servitje i l’empresari Víctor Manuel Lorenzo Acuña, condemnats a més de quatre i dos anys de presó, respectivament, per delictes de prevaricació i malversació de fons públics. Van quedar substituïts per una multa de 3.600 euros a cadascun.

D’un indult a una amnistia
El febrer del 1936, després d’unes eleccions que guanya el Front Popular i en què Lluís Companys és elegit diputat, el nou govern estatal indulta el polític català, que era a la presó condemnat a 30 anys de reclusió major des dels Fets d’Octubre del 1934, quan havia declarat l’Estat Català dins la República Espanyola. Tot just sortir, Companys va tornar a la presidència de la Generalitat. Pocs mesos després, el cop d’estat de Franco va donar pas a la Guerra Civil i a un règim que, al cap de 40 anys, acabaria impune gràcies a la llei d’amnistia.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Qui són els investigats en la nova operació policial contra l’independentisme?

barcelona

Una vintena d’eurodiputats demana a la CE que protegeixi la “llibertat d’expressió” de la UB pel manifest dels presos

Brussel·les

JxCat, ERC i CUP-CC abandonen les comissions del Parlament per protestar contra les detencions de la Guàrdia Civil

barcelona

Sánchez ofereix a l’oposició la possibilitat d’aixecar l’estat d’alarma el 9 de març

Madrid

La Guàrdia Civil deté diversos empresaris per desviament de fons a despeses de Puigdemont

barcelona

Alça d’impostos a l’Íbex i les rendes altes per seduir ERC

madrid
“Idiotes” sense vot

Republicans anti-Trump

Washington

El govern es contradiu ara pel teletreball

Barcelona

Rècord de contagis diaris a Itàlia des de l’inici de la crisi

ROMA/PARÍS