“Ara volem eliminar el cost dels drets que hem assolit”

Transformar els espais de poder passa per l’entrada massiva de les dones, tot i que això no vol dir que, pel fet que n’hi hagi, per art de màgia aquests espais canviïn. Parlo de feminitzar la política perquè el canvi vindrà per mitjà de les dones, però el terme més acurat l’utilitza la Tània Verge en l’epíleg, i és despatriarcalitzar el poder: humanitzar-lo, pacificar-lo... És canviar totes les estructures que s’exerceixen des de l’autoritat, la tensió, la imposició de gènere; canviar rols i dinàmiques internes.

Al llibre hi ha una cita de la Capmany el 1966, quan els drets bàsics estaven coberts i podíem fer moltes coses que havíem reclamat, però el sistema patriarcal es preguntava: “Si ja els hem donat tot això! Què més volen?” Doncs volem la igualtat real. I al segle XXI ja no ens serveix el que demanaven les sufragistes, perquè el masclisme és més sofisticat. Per exemple, volíem accedir al mercat laboral. Ho aconseguim i generem bretxa salarial. Ara volem posar-hi. Vam passar del sufragi universal al fet que puguem presentar-nos a llistes. Doncs ara volem tenir poder real i ser presidentes.A cada petit avenç que ens han anat concedint ens han volgut fer creure que els drets estaven assolits, però cada un genera un impacte de gènere al moment. Diumenge llegia que hi ha un estudi a Europa que diu que trigarem 60 anys més a assolir la igualtat real a la UE, perquè els drets que ens donen és impossible que estiguin garantits al 100% perquè tota l’estructura és patriarcal. Tot ens ho van concedint amb condicions, i al segle XXI estem intentant eliminar-les. Volem eliminar el cost d’aquests drets.

Estic convençuda que sí, per exemple en l’àmbit local. Quan són les reunions? Els dilluns a les vuit del vespre? Només amb això la participació política de les dones es redueix a la meitat, perquè la condició per participar-hi és tenir un company molt corresponsable, no tenir fills, o que sigui tan vocacional que la conciliació i la teva vida no tinguin prou pes per fer-te enrere. Això fa que només tinguem participació política algunes que ens ho podem permetre, quan no hauria de ser un luxe, i que moltes dones es retirin abans d’arribar.I després, un cop hi ets, la violència a molts nivells que pots rebre fa que no estiguem disposades a lluitar-hi. Dissabte a la presentació en privat del llibre, la Marta Rovira ho explicava: si mires els discursos històrics d’ERC, els verbs que s’utilitzen, o els militars que surten ara a donar-nos instruccions per la pandèmia, tot aquest entorn per a moltes dones ens és hostil. Per tant, agafem les nostres coses i marxem a casa. Quedar-nos-hi té un preu, i hem d’estar disposades a pagar-lo.

Normalment són persones privilegiades, d’esferes socials altes, que consideren que la igualtat d’oportunitats no cal perquè han tingut una vida còmoda, accés a recursos, a informació, a aprendre idiomes, a viatjar, a la millor formació..., i que poden demanar el mateix a tots. Al final tenen uns mèrits alts i estan demanant a gent que no té recursos, que no pot estudiar idiomes ni tenir més formació, que a casa té una situació de família disfuncional, que per arribar passa por perquè viu en un barri conflictiu..., que tingui els mateixos mèrits que qui viu amb totes les comoditats. I no té cap mena de sentit.

Com que la igualtat d’oportunitats encara no existeix, i les inèrcies fan que als espais de poder només hi arribin uns quants, les quotes són a mitjà termini una intervenció que han de fer les institucions perquè això no es perpetuï fins a l’infinit. Si amb totes aquestes lleis i quotes, i la resistència de les dones, encara ens queden 60 anys per assolir la igualtat, imagina’t sense!I els meritocràtics que es preparin, perquè quan hàgim assolit la normalitat en les quotes femenines començarem amb les de la diversitat. Que s’asseguin, perquè les quotes han vingut per quedar-se. Si les inèrcies de les societats són reunir els grups dels privilegiats per poder estar en els llocs dels privilegiats, finalment hi ha un mur que no els deixa accedir. Les quotes no són una finalitat però sí un objectiu per poder diversificar els espais de poder, perquè finalment es puguin prendre decisions basant-se en les necessitats de la gent, que no són les de quatre senyors de classe alta heterosexuals i blancs que no poden desenvolupar totes les polítiques públiques perquè ho faran basant-se en una sola experiència de vida que és la seva. Depenent de quina percepció tens del món, generaràs que les teves polítiques només serveixin al teu grup social.

Tota la vida s’ha hagut de compatibilitzar feina amb criatures, l’esfera pública amb la privada... Per què fins ara això no ha estat a l’agenda pública? Com és que quan majoritàriament hi havia senyors a les institucions ningú es plantejava la reforma horària? No és estrany que, en 40 anys de democràcia, ningú s’hagi plantejat la corresponsabilitat, que la maternitat penalitza, que hi ha bretxa salarial, sostres de vidre. Fins que les dones no entren als espais de poder hi ha temes que no es toquen; l’agenda pública es renova a mesura que aquests espais es transformen. Si al Parlament fas un club d’homes amb una determinada vivència que s’ajusten a un sol patró, els debats que s’hi duen a terme respondran només a una vivència. En el moment que hi entrem les dones, l’agenda política canvia. Per això dic que quan aquestes quotes comencin a assolir-se en altres diversitats, l’agenda anirà canviant, perquè hi entrem amb tota la nostra vivència, la nostra motxilla d’experiències, i condicionem els debats. L’entrada de les dones canvia per complet aquesta agenda.

Per exemple, fa uns dies el RACC feia una enquesta dels hàbits de mobilitat d’homes i dones. Quan penses a fer polítiques de transport públic penses en com connectar Barcelona i les comarques, els barris... a partir de criteris d’equitat territorial. I resulta que l’enquesta diu que els hàbits de mobilitat queden modificats segons si ets home o dona perquè el transport públic és percebut com un espai segur per ells, però les dones si a la nit ens podem estalviar agafar-lo ens ho estalviem. L’agenda pública ha de canviar en aquest sentit, perquè les polítiques es feien a partir d’un criteri que no responia a la perspectiva de gènere, i generaves un impacte. Potser connectaves aquell barri però no comptaves que les dones no agafarien mai aquell transport. No anaves a l’arrel del problema de la meitat de la població. I és impossible que no facis les polítiques pensant en això.

Aquestes polítiques són només la conseqüència d’una violència estructural. Per què arriba a la política aquest debat? Perquè en la resta d’àmbits existeix aquest impacte de gènere. Tu només faràs polítiques i generaràs debats sobre discriminacions i desigualtats perquè impregna tota la societat i és estructural.

La Jacinda Ardern, de Nova Zelanda... Està exercint el poder des d’un altre lloc i demostra bons resultats. Moltes hem necessitat sempre que hi hagi referents, perquè si el camí l’has d’obrir tu sola tindràs molts dubtes, t’equivocaràs, hauràs de retrocedir... Quan es generen nous models de lideratge com el d’Ardern és diferent. Al llibre també parlo de l’Anna Serner, presidenta de l’Acadèmia Sueca de Cinema. Necessitem una bona pràctica, que totes aquestes dones, quan per fi arriben i volen transformar aquests espais, ens demostrin, a nosaltres i als meritocràtics, que aquesta manera d’exercir política no sols no resta, sinó que és beneficiosa per a tothom. No és només una qüestió de representació democràtica, que les dones hi hem de ser, sinó que al final transformem els espais i les societats.

Que hi hagi més dones no vol dir necessàriament que la gestió de la pandèmia fos millor, però és evident que si hi ha moltíssimes més dones tenim més possibilitats que entre elles n’hi hagi moltes més com Ardern. Si la pandèmia posa contra les cordes la línia gènere, i tu tens capacitat des del teu lideratge de posar al centre les polítiques equitatives, és evident que la teva gestió serà més acurada a les necessitats de la societat. Però per a això necessitaríem que hi hagués tantes dones com perquè hi càpiguen la meitat d’Ayusos però també la meitat d’Arderns. Si som poques, probablement tindrem més Ayusos.

La Carme Porta, que va ser la primera diputada d’ERC, diu que sempre parla d’honor i vergonya. Honor d’haver estat la primera i vergonya de ser-ho no sé quin any. Doncs la. primera presidenta de la Generalitat tindrà l’honor de ser la primera, i la vergonya que no hi hagi hagut cap presidenta fins al segle XXI, i no parlo de quin any perquè no m’atreveixo a posar cap data, en un país que volem progressista, igualitari i on volem un estat propi per fer-lo diferent. Si aquest país ha de vetar les dones en l’accés a la presidència igual que l’Estat espanyol, serà complicat que moltes dones vegin en aquesta república una manera justa de desenvolupar-se com a país. Cada any estem més a prop que l’anterior de tenir una presidenta, però ara no la veig.

Qui es presenta amb possibilitats de guanyar que sigui una candidata? Ara mateix no existeix.

No, però reclamo que la síndrome de la impostura no ens faci dir que no quan ens proposen, perquè probablement la majoria d’homes dirien que sí. Però jo no estic preparada.

Sense aquests tres anys no hauria estat capaç d’escriure aquest llibre perquè venia d’un món completament diferent i els espais de poder em quedaven prou lluny per no saber quines dinàmiques i quin funcionament tenen. D’aquests tres anys, un any i mig me l’he passat observant, intentant esbrinar com funciona tot, quin paper hi puc tenir, com puc reformular aquests espais, quina és la meva aportació i com intervenir. Hi ha un funcionament concret als partits, les institucions, els espais de poder informals... Tot això té una manera de funcionar que desconeixia i una part del teu primer mandat te’l passes desxifrant. L’últim any he estat molt més productiva que els dos primers, perquè ara hi ha coses que ja sé com funcionen i també sé per quins llocs arribo abans.

Quan parlo de poder masculinitzat, parlo d’una qüestió estadística, això no vol dir que tots els homes exerceixin el poder des d’aquest lloc. Sí que és cert que la comunicació política s’ha de feminitzar, i aquí tinc un article de la María Jesús Izquierdo sobre quins discursos fan i quins verbs fan servir i quina manera tenen d’articular els discursos els diputats i les diputades, quines diferències hi ha: el llenguatge bèl·lic, la posada en escena, cridar, alçar el puny... Hem associat i acceptat que totes aquestes coses són la manera bona. Jo, per exemple, en la campanya vaig dir que no sé cridar. A casa meva quan m’enfado puc cridar, però no em sé posar davant d’un faristol que és més alt que la resta i cridar durant tres minuts alçant el puny, em sento ridícula.

No passa res, però com que fa tants anys que els mítings van d’això, arribes allà i dius: “Jo no sé fer mítings.” I de cop, passa la campanya i tens l’oportunitat de fer actes en què t’asseus al mateix nivell que la resta del públic, hi ha torn obert, et fan preguntes... Jo venia de presentar llibres, i al lloc des d’on ho feia no em calia cridar per convèncer la gent que el comprés. Hi ha qui pot cridar, i és fantàstic, ens pot convèncer molt i hi ha un punt d’èpica, i no demano que això s’acabi, sinó que la meva manera també sigui vàlida en termes de comunicació política, que jo també tingui espai. El que demano no és tant posar fi a unes formes de comunicació política com que totes siguin vàlides. I de moment, la que no crida, no interromp i no s’imposa té totes les de perdre en un debat, perquè parles molt poc. Recordo que feia tertúlies a Tarda oberta, i quan sortia i mirava les xarxes la gent no sabia ni què havia dit però valorava molt que no hagués cridat, que no m’hagués posat nerviosa... Crec que la gent ni sabia què deia, no li importava perquè hi havia molt soroll, però veien una persona tranquil·la, i estem tan acostumats a veure persones histèriques a la televisió... Jo amb aquestes canvio de canal, no sé si soc el públic tipus.

Això és causa-conseqüència: després de la sentència de la Manada, hi ha més denúncies de violacions en grup. Hi ha més casos ara que abans? No, però les víctimes, després d’una bona sentència, per la qual s’ha lluitat molt i amb molts moviments de suport a la víctima, ara som conscients de quins són els nostres drets. Que arran de tenir protocols surtin casos, ho interpreto de forma positiva. De fet, que surtin fins i tot en partits que no tenen protocols és una victòria de totes les dones que han utilitzat els canals formals per fer les seves denúncies. Perquè de casos n’hi ha hagut tota la vida, probablement ara n’hi ha menys, i abans es portaven en silenci i es feien desaparèixer. Que les dones alcin la veu i utilitzin canals formals i informals per fer les denúncies, donar-se suport, crear xarxa..., és positiu. El que necessitem ara és un protocol que funcioni, perquè s’han d’anar modificant. Cada cop que l’apliques i detectes alguna cosa que grinyola, cal revisar-lo i reformar-lo, fins que en trobem un d’impecable, perquè la part informal de les denúncies (que ens creiem els nostres drets i els exercim) està resolta, ja fem aquest pas, però necessitem que la part formal sigui impecable i generi una bona pràctica, i que finalment tots els partits estiguin obligats a tenir-ne un. De fet, ara s’està elaborant un protocol al Parlament fruit del pla d’igualtat aprovat aquesta legislatura. Ara en tenen ERC i CUP, i fa molt poc que va aprovar-lo el PSC. Què passa, que a la resta de partits no hi ha casos?

S’estan perfeccionant, per sort no hi ha una resistència a revisar-los. És a dir, en el moment que l’apliques i comences a veure què et genera dubtes, incomoditats, que les víctimes tenen alguna cosa a dir sobre el funcionament i el procés intern que s’ha de fer; malauradament les primeres víctimes que hauran de reparar-se hauran de pagar el preu que aquests protocols arribin el 2020 i que no hi siguin des del 1950. Estem en aquest punt de revisió, hi ha moltíssima gent disposada a millorar-los perquè siguin millors eines.

Els demanaria que escoltessin i revisessin els privilegis que han tingut tota la vida. Jo mateixa dins del feminisme soc una dona privilegiada perquè no soc una dona gran, gitana, racialitzada, no vinc d’orígens diversos, no soc lesbiana ni bisexual, compleixo cànons estètics, etc. Quan des de la diversitat de les dones se’m demanen coses, he de ser molt conscient dels meus privilegis, els he d’identificar, detectar i posar-los a disposició d’altres dones que són als marges.Un problema dels homes en política és que ens escolten però no s’acaben de creure que el que ens passa, ens passa pel fet de ser dones. Sobretot han d’escoltar i no resistir-se al canvi. I si els fa baixar llocs a la llista electoral, tenir menys càrrecs de responsabilitat i menys llocs de representació potser és injust ara, però és que són segles d’hegemonia! És moment que els homes de la nova democràcia assumeixin la lluita com a pròpia encara que els suposi perdre estatuts, privilegis i poder. És el que toca.