Només van ser 72 dies de democràcia radical, però el seu record continua viu en els anhels revolucionaris. Dijous vinent, 18 de març, es compleixen 150 anys de l’inici de la Comuna de París del 1871. El llegat de l’última revolució francesa del llarg segle XIX –segons la terminologia de l’historiador britànic Eric Hobsbawm– resulta menys concret que les del 1789 o 1848. Mentre que la Revolució Francesa de 1789-94 va tenir com a insígnia les diferents declaracions dels drets humans i del ciutadà i la del 1848 va suposar el final del règim monàrquic a França, quina herència va deixar la Comuna del 1871?

“La gran mesura social de la Comuna va ser la seva existència i la seva acció”, va escriure Karl Marx en el llibre La guerra civil a França. Aquesta revolta va ser sinònim d’utopia. Un oasi de democràcia radical enmig de l’era del capital. El fet que acabés sent brutalment reprimida no només va alimentar el seu mite entre els socialistes i anarquistes de finals del segle XIX i principis del XX, sinó que també afavoreix la fascinació que genera entre militants d’esquerres del present. Des de la revolta de Chiapas fins als ecologistes de les Zones Autònomes a Defensar (ZAD), però també en la Nuit Débout del 2016 o en protestes dels armilles grogues, perduren reminiscències de la revolució del 1871.

Aleshores, França havia estat derrotada en la guerra francoprussiana i s’havia proclamat la III República el setembre del 1870. Aquesta, però, es fonamentava en un fràgil equilibri entre una Assemblée Nationale dominada per sectors conservadors i monàrquics i un poble de París majoritàriament republicà. Unes tensions que van cristal·litzar amb la insurrecció del 18 de març. Aquell dia els veïns de Montmartre i la guàrdia nacional formada per ciutadans parisencs van oposar-se al fet que l’exèrcit nacional s’apoderés d’uns canons instal·lats al nord de la capital. I això va forçar la fugida de París de les autoritats i el govern central es va instal·lar a Versalles.

Els revolucionaris van aprofitar aquest buit de poder amb la convocatòria d’unes eleccions municipals a la capital el 18 de març. Els candidats més d’esquerres van guanyar i va formar-se una de les cambres representatives amb una major presència d’obrers en la història. La van batejar amb el nom de Comuna, una referència a l’assemblea municipal i popular que l’estiu del 1792 havia liderat la revolta que va posar fi a la monarquia de Lluís XVI. El seu programa consistia a fer realitat els principis de la república social.

La Comuna va establir el sufragi universal (només masculí), la separació entre l’Església i l’Estat i l’educació gratuïta per a tothom. També va impulsar ambicioses mesures socials, com ara una moratòria en el pagament dels lloguers, la requisa de tallers i habitatges buits o la prohibició del treball nocturn dels pastissers. En la defensa d’aquests avenços hi van tenir un paper clau les dones. Així ho demostren figures revolucionàries com la professora Louise Michel o la treballadora d’impremta Nathalie Le Mel.

Tot i que va comptar amb seguidors a la resta de França (i d’Europa), l’aixecament popular només va resistir a París. Ho va fer fins a la “setmana sagnant” a finals de maig, en què l’exèrcit va reprimir els revolucionaris i va provocar més de 20.000 morts i uns 40.000 detinguts. Una brutal repressió que va marcar durant dècades la lluita de classes a França.