Fem l’entrevista l’endemà de la commemoració dels 90 anys de la República. En el pròleg de Les combatents. La història oblidada de les milicianes antifeixistes (Rosa dels Vents, 2021) s’escriu: “Són vides anònimes que no han pretès mai ser narrades ni documentades i el repte és traslladar aquesta veritat al relat comú.” L’historiador Gonzalo Berger (Barcelona, 1977) i la directora de cinema, productora i guionista Tània Balló (Barcelona, 1977) han traslladat aquesta veritat al relat comú, fent recerca de les dones que van lluitar contra el feixisme al front i alhora explicant la història des d’una perspectiva de gènere.
Quan es recupera la memòria històrica en clau femenina sempre parlem dels noms propis. Les vides anònimes de les dones és el repte pendent?
[Gonzalo Berger] Quan vaig començar a treballar en les milícies tenia molts prejudicis respectes a les milícies mateixes però també sobre les milicianes. En aquesta anàlisi que vaig començar a fer vaig localitzar tres col·lectius: els militars, els internacionals i les dones. Ja en tot el procés m’apareixien moltes dones i amb un perfil polític molt divers, amb una durabilitat al front, en primera línia… Llavors, sobre tot allò que jo em pensava que sabia de la Guerra Civil i de la qüestió de les dones en aquest cas, vaig començar a intuir, i amb la feina amb la Tània en anys posteriors i amb les milicianes s’ha confirmat, que la història no era tal com jo la tenia fixada. I crec que són espais comuns que encara ara molta gent tindrà. És a dir, aquests estereotips de poques dones o que es parla de les grans dones com La Pasionaria o la Frederica Montseny, que també passa amb els homes. Però hi ha després aquest gran gruix social més important que és interessant analitzar en el seu conjunt, com a col·lectiu. I això es fa a partir de les vides personals, és clar.
Com es planteja una recerca de vides personals amb una llista de més de mil noms?
[Tània Balló] La immensa majoria de la llista són perfils anònims i per mirar de saber-ne una mica més comences a buscar, et diria que d’una forma gairebé aleatòria. La raó per la qual et fixes en alguna d’elles són diverses: ja sigui perquè fem recerca sobre les dones del PSUC per un interès concret de les milícies femenines o sobre Esquerra Republicana... I a partir d’aquí comences a consultar arxius, hemeroteques i fins i tot la mateixa xarxa. Ja tenim un protocol instaurat sobre com començar a buscar. Hi ha també els problemes amb la grafia dels noms. Un nom t’apareix l’any 1936 i ja està. Ens va passar amb la María Cruz Carrocera, la vam buscar molt de temps i no la trobàvem. De sobte vam localitzar un document que ens feia pensar que era ella però estava escrit com a Maricruz i escrit així ens van anar apareixent més documents. Explorem arxius i hemeroteques a escala internacional. Són recerques que requereixen entendre que estàs buscant una cosa que no correspon a les fórmules i a la forma d’avui sinó a les de fa 80 anys. A vegades amb sort vas construint vides i d’altres és inviable perquè no existeix: no hi ha rastre, almenys consultable d’aquella persona. Després van apareixent famílies, vides que també t’aporten informació sobre la guerra, l’exili o no, la supervivència durant el franquisme... Teníem alguns relats i d’altres que vam localitzar i vam escollir els que millor s’adeien per explicar el que volíem explicar.
Heu volgut trencar el mite romàntic de la dona combatent que ens ha arribat a través de fotos icòniques. Les milicianes no van ser només unes fotos boniques, pensades per a la propaganda?
[Gonzalo Berger] En cap cas la nostra feina pretén idealitzar el perfil de les dones combatents. Al final, en general, a la vida tot és més normal i comú. L’important de ressaltar d’elles és que al final són una fotografia; és un instant, són aquells anys d’una vida. Les vides acostumen a ser llargues i tots canviem, variem d’opinió, de posició. A vegades la vida no et deixa triar i no sempre és fàcil mantenir una coherència. Tots som conscients de les nostres ideologies i de les nostres capacitats de fer-les reals. A partir d’aquí i tenint en compte que és una fotografia, un instant que volem treure a la llum, doncs, l’heroïcitat entesa com s’havia mostrat la miliciana desapareix. Perquè el que queda són dones i homes que reaccionen davant unes circumstàncies i que entenc que davant la perspectiva del feixisme, de tallar, retallar les aspiracions vitals d’aquestes persones, reaccionen anant a combatre al front. Dins aquest col·lectiu hi ha tota la variabilitat que et puguis imaginar: dones que volien marxar de casa o viure una aventura igual que els homes o altres dones més compromeses políticament… desapareix aquesta visió de l’heroïna. Que també és una figura molt pròpia de la propaganda de l’època i com ens arriba. Quan la Tània parlava de l’hemeroteca, en la metodologia, simplement el que fem és anar als arxius i constatar que aquelles dones formaven part de les unitats militars i a partir d’aquí ampliem la recerca intentant reconstruir el seu espai vital amb d’altres arxius i completar el relat amb la visió familiar del que van fer amb les seves vides posteriorment. Penso que en alguns casos es consolida la idea de l’heroïna en el sentit del sacrifici i ser conseqüents fins al final i en d’altres no perquè simplement són persones normals; en definitiva, com tots.
Les milicianes de la Guerra Civil Espanyola van ser unes pioneres?
[Gonzalo Berger] Són pioneres en la reacció que tenen en bloc, en l’espontaneïtat des de tots els racons de Catalunya i de la Península, d’anar al front en una unitat militar. Tot i que hi ha casos abans. Sabem que durant la revolució russa hi van lluitar alguns grups de dones, en la revolució mexicana també. Però no d’aquesta manera tan generalitzada ni amb un paper tan rellevant en moltes línies, des de la pròpia propaganda fins a l’acció directa al front i en aquest nombre. Després a l’Exèrcit Popular, un cop militaritzades les milícies, realment l’exèrcit republicà va ser el pioner, el capdavanter a integrar-les, tot i que van ser poques. Sí que és veritat que fins aquell moment no hi havia hagut un exèrcit regular amb dones, més enllà de les milícies. A partir de la Segona Guerra Mundial ja hi haurà més dones.
M’agradaria repassar algunes d’aquestes dones combatents que biografieu en el llibre. La Ramona Siles Garcia, per exemple: us hi fixeu perquè és l’única dona que apareix en la foto de la centúria anglesa Tom Mann en una imatge del diari ‘Daily Worker’ del 19 de setembre de 1936. Arribeu a la seva història a partir de la correspondència de dues brigadistes, dues intel·lectuals: Sylvia Townsend Warner i Valentine Ackland, dos personatges, a la seva vegada, també interessants.
Per la Ramona Siles anar a la guerra va significar un canvi vital.
[Tània Balló] Seguint el fil, però, del que comentaves abans de la literatura i la imatge romàntica de la miliciana, justament totes aquestes històries depenen de com les expliques. Per exemple, la de la Ramona Siles i en Nat Cohen o la de la Maricruz Carrocera i en James White, totes aquestes històries d’amor de trinxeres, les pots convertir en un element romàntic en què és molt probable que la dona vagi perdent força i acabi tenint una presència cada cop més submisa, i fins i tot l’acabaràs transformant. Hi ha hagut casos en la literatura i el cinema en què el que era una combatent acaba sent una infermera per paternalitzar la figura. Quan coneixes les històries reals t’adones que no és així. Moltes vegades són elles les que són al front i, en el cas de la Maricruz Carrocera, és ell qui és el sanitari i ella la combatent.
En el cas de les milicianes d’Esquerra destaqueu el cas de l’alferes Rosa Domènech. Combativa fins i tot amb les autoritats franquistes, quan instal·lada a Ullà, a l’Empordà, el 1953, va discutir amb l’alcalde per la contribució especial que havia de pagar per unes terres.
Es veu una dona potent, que no es deixa doblegar. Fins i tot quan és gran continua donant guerra a la seva manera. La denúncia la qualifica de persona de “pésimos antecedentes sociales, políticos y morales”.
Quin és el motiu real pel qual les dones deixen d’anar al front?
Hi ha la mobilització de les milícies populars que documentem, que és el moment en què hi ha més dones. Sempre s’havia dit, i és un dels mites, que la dona havia estat expulsada de les unitats militars. I això no és cert. En els decrets de mobilització no s’esmenta l’expulsió de les dones de forma explícita. El que veiem és que hi ha un decreixement. Són les organitzacions polítiques les que plantegen que la dona ha de passar a la rereguarda. Es deixen d’enviar dones al front i algunes de les que hi són comencen a ser pressionades perquè marxin o enviades a la rereguarda. Però hem documentat que hi continua havent dones a l’exèrcit popular tal com hem parlat abans. No hi ha una prohibició expressa. Desapareix de la premsa, es deixa d’incentivar, moltes de les organitzacions ho tallen. Les seccions femenines de la CNT o del moviment llibertari o del moviment comunista comencen a dir que la dona ha d’anar a la rereguarda. No hi ha una expulsió explícita de la dona al front.
No hi ha combatents feixistes?
[Tània Balló] Sí que hem trobat algunes infermeres o sanitàries feixistes al front. I amb mentalitat de soldat, tot i que no agafen el fusell. Les vam buscar perquè pensàvem que era interessant comparar-ho. Però la figura de la dona combatent, de la miliciana, no deixa de ser una conseqüència, una evolució de la dona moderna dels anys vint i trenta a l’Estat espanyol. La miliciana no és fruit d’un dia, d’una necessitat, de sortir davant un cop d’estat. Aquesta dona decideix sortir perquè d’alguna manera ja fa 20 anys que lluita i és partícip de moviments feministes, d’emancipació, de dones polititzades, que volen ocupar un espai públic, que estan lluitant per ser respectades, considerades, i que culminen amb el projecte de la República. Aquest model de dona té molt a veure amb la dona republicana, que aposta per aquest model d’estat.