Política

ÜLO LAANOJA

ORGANITZADOR DE LA VIA BÀLTICA EL 1989 I DIPUTAT AL PRIMER PARLAMENT D’ESTÒNIA

“La pandèmia ha estat un regal per a Madrid”

“És important el ‘tempo’, l’habilitat de detectar finestres correctes per fer passos decisius”

“La millor manera de fracassar és no intentar-ho”

Testimoni, o de fet protagonista, de la independència d’Estònia el 1991, Ülo Laanoja (1953) va organitzar el 1989 la Via Bàltica, va ser dirigent del Front Popular i diputat del primer Parlament independent del país. Després va ser vicesecretari del Partit dels Socialdemòcrates i membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa.

Participa aquests dies en el congrés sobre independències unilaterals de l’ANC. Encara són possibles avui al cor d’Europa?
No parlaré gaire de secessions unilaterals, intentaré compartir coses sobre l’experiència dels nostres moviments cap a la independència. Sobre les possibilitats de secessió dins la UE, la millor manera de fracassar és no intentar-ho, perdre l’esperança i enterrar els teus somnis.
Com es veu avui el conflicte català a Europa? Una carpeta tancada?
Depèn d’a qui preguntis. L’afer dels presos polítics a Espanya és a l’agenda; no entre els temes estel·lars, però encara sobre la taula. Una carpeta com aquesta només la poden tancar els catalans. Una qüestió important és el tempo, l’habilitat per detectar finestres correctes per fer passos decisius, per estar a punt pels contratemps, la pèrdua de comoditats, etc. Al Bàltic vam esperar 50 anys la nostra oportunitat, només una petita minoria mantenia viva l’esperança, però els somnis els manteníem en lloc segur.
Vostè deia el 2013, quan va venir abans de la Via Catalana, que els següents cinc anys serien decisius, perquè després les mobilitzacions decaurien. I això és el que ha passat... Com pot revifar l’independentisme?
El camí cap a la independència demana força, motivació, sacrificis i lideratges. A final dels vuitanta vam entendre que aquella era l’última oportunitat. Era ara o mai. Aquesta va ser la motivació més potent. Hauríeu de tenir motivacions diferents. Teniu les emocions, la sang calenta del sud. La Catalunya moderna té molta més llibertat que la que era possible a l’URSS. I la situació econòmica no és en absolut comparable. La pandèmia ha estat un regal per a Madrid. Tot el món ha canviat, les activitats públiques no han estat possibles. Tot s’ha de repensar. No hi ha una fórmula única per recuperar la força del moviment independentista; almenys no abans que el món trobi la manera de conviure amb el coronavirus. Suposo que hi ajudarien alguns canvis visibles, materials. Quins haurien de ser és cosa vostra, ja que la majoria de passos que nosaltres vam implementar no són cas a Catalunya, perquè ja els teniu en marxa.
Els líders catalans són a la presó i l’exili… Estònia també va patir la repressió de la URSS?
Depèn de quin període parlem. Els primers que van mantenir viva l’esperança als anys 60 i 70 van patir molt, van passar decennis a la presó o tancats en institucions psiquiàtriques, i alguns van morir fins i tot a les presons. Per a la majoria de la població, aquells van ser anys de desesperança, sense coratge per emprendre accions. Segurament és similar al que va passar a Catalunya en temps de Franco. Una altra cosa és a final dels 80, quan Gorbatxev va començar amb la glasnost i la perestroika. Al principi alguns activistes van ser expulsats de la URSS. Tothom que va fer el pas cap al moviment independentista el 1987 i principi de 1988 estava a punt per ser empresonat o deportat, fins i tot per ser assassinat. Feliçment això no va passar a Estònia, però sí que hi va haver víctimes a Letònia i Lituània, per no parlar de les repúbliques caucàsiques. Hem parlat sobre els presos catalans amb amics un munt de vegades: el que va passar amb els vostres líders podria haver passat també amb els nostres. Vam tenir encara prou sort perquè Gorbatxev necessitava el suport de les democràcies occidentals.
L’independentisme català es debat entre provar el diàleg amb Madrid, sense gaires esperances, o començar una “confrontació democràtica” que no concreta. Quina és la via?
No soc ningú per oferir solucions. Cada revolució és diferent, el camí de cada nació cap a la independència és diferent, no hi ha manera de predir quin és el millor. A Estònia també teníem dos corrents oposats: un que es feia dir “real politik” treballava a Moscou de costat amb els demòcrates russos fent servir les eines disponibles al Parlament soviètic, i un altre perseguia només la restitució (de la independència) sense cap instrument administratiu. Avui hi ha un consens que tots dos camins van ser igual d’importants, i la combinació de tots dos ens va donar el resultat final.
Rússia sovint esmenta els presos polítics catalans quan la UE acusa Putin pel tractament al dissident Navalni. Resulta estrany que Rússia pugui ser un aliat de Catalunya, no? Com ho interpreta?
La millor política de defensa és l’atac. Això és el que fa Rússia. Rússia té raó, que sense reaccionar al cas dels presos polítics catalans (sota el paraigua de no intervenir en afers interns dels estats membres), la UE està exercint una mena de doble estàndard i pot perdre seriositat quan defensa la dissidència i els drets humans en països autoritaris. Rússia no defensa Catalunya; es defensa ella mateixa amb les armes que li ofereix la UE.
Escòcia probablement posarà rumb a un segon referèndum, ja es veurà si pactat i vinculant o no, després de les eleccions d’ahir. Escòcia i Catalunya podrien reobrir una via per a l’autodeterminació a Europa? Creu que les repúbliques bàltiques hi donarien suport?
Un referèndum vinculant és definitivament millor que un de no vinculant. Però no sempre és possible. Hi ha hagut dues onades de creació de nous estats a Europa: després de la I Guerra Mundial a Europa de l’Est, i als noranta als Balcans i per l’era postsoviètica. Tots dos són el resultat d’enormes canvis geopolítics. A l’oest d’Europa, en canvi, no ha passat res similar. Hauria de passar? No ho sé. Confiem-hi, que Déu no permetrà més violència a Europa. Si una nació sent que la seva cultura, llengua o mentalitat és assetjada o suprimida, i no té un territori independent, hauria de tenir una via pacífica d’exercir el dret d’autodeterminació. És la meva ferma posició. Hi ha moltes nacions suprimides al món que mereixen l’opció de l’autodeterminació. No puc parlar per Letònia i Lituània, però l’opinió pública d’Estònia segur que dona suport a Catalunya. El comportament dels governs, això sí, pot diferir. Sovint s’anomena “polítics reals” els ministres, que estan influïts pels socis de l’OTAN i la UE. No oblidis com de sovint seuen a les mateixes taules… Els membres del Parlament són més flexibles.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

ERC creu que la “punxada” de la manifestació de Colón confirma que la “solució” és una llei d’amnistia

barcelona

JxCat demanarà a Elena que es “restableixi” el servei d’escorta a Puigdemont com a expresident

barcelona

Sánchez i Biden mantenen una breu conversa de camí a la reunió de l’OTAN

Brussel·les

Sànchez nega cap crisi interna a JxCat: “Ningú m’ha demanat la dimissió”

Barcelona

Arrenca a Brussel·les la cimera de l’OTAN

Brussel·les

Irídia i Òmnium aconsegueixen que s’investigui si la lesió a Roger Español durant l’1-O va ser amb voluntat de fer mal

Barcelona

Casado corregeix Ayuso i assegura que la responsabilitat dels indults és “exclusiva” de Sánchez

Madrid

La fiscalia demana 6 anys de presó per a Miquel Buch per nomenar com a assessor un mosso que feia d’escorta de Puigdemont

Barcelona

Montilla demana que els indults estiguin “ben argumentats” per afrontar possibles recursos

Barcelona