Política

JORDI ALBERT CABALLERO

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

“Em vaig implicar en política per culpa d’Aznar”

“Tret dels avis, a casa no hi tenia una cultura política arrelada”

“Vaig anar a Itàlia influït pel meu professor Andreu Mayayo, per a mi tot un referent”

Hereu polític
Jordi Albert fa un parlament davant el monòlit de Joan Lladó Caus, històric dirigent d’ERC a Sant Andreu de la Barca traspassat el 2001. “Tenia una connexió molt directa amb ell. Em sento hereu seu. El que jo faig ho hauria d’haver fet ell”, explica Albert. Cada 11 de Setembre, la secció local d’ERC ret un homenatge a Joan Lladó davant el seu monòlit.
La meva vocació són les aules i estar amb el jovent. Això m’ha ensenyat moltíssim
El meu fill Aram va ser abans soci del Barça que ciutadà de Catalunya
Hi havia precedents a casa seva de persones inquietes per la política?
El meu avi patern va ser d’ERC durant la República i el meu avi matern era comunista, però a casa no hi tenia una cultura política arrelada. Potser per això no vaig participar abans en la política activa ni vaig entrar en dinàmica de partit a una edat més adolescent.
Llavors, quin fet fa que s’hi acabi implicant?
Si vaig entrar en política va ser essencialment per culpa de José María Aznar i el Partit Popular. En el moment en què Aznar es va apoderar del govern de l’Estat i va començar a desplegar les seves polítiques neoliberals en contra dels interessos de la classe treballadora i del país, va ser quan em vaig motivar. En aquell moment jo estudiava a Itàlia, i quan vaig tornar el primer que vaig fer va ser implicar-me en ERC de Sant Andreu de la Barca.
L’estada a Itàlia també va influir en la seva entrada en política?
Jo vaig anar a Itàlia perquè a la universitat tenia de professor Andreu Mayayo, que per a mi és tot un referent. Ens impartia història de la política italiana. Hi vaig anar en l’època de Berlusconi a Itàlia i d’Aznar aquí. La meva estada va coincidir amb una campanya electoral; vaig participar en mítings d’agrupacions d’esquerra i vaig fer vida comunitària en un pis. Tot això em va influir i va permetre que el cuc que Aznar m’havia posat a dins esclatés. M’hi vaig comprometre fins al moll de l’os i vaig treballar en projectes interessants de vida cívica i comunitària, sobretot en l’àmbit esportiu, que m’agrada molt.
Viatjar a Itàlia, conèixer els moviments d’esquerra italians... Devia ser ben enriquidor per a un jove de vint anys i escaig.
Ho va ser, tot i que en aquell moment els moviments d’esquerra al nord d’Itàlia, on jo vaig anar, estaven aleshores amatents. L’esquerra no era hegemònica a Itàlia i encara menys al nord. Hi havia partits d’extrema dreta, com la Lliga Nord, que tenien un domini polític important a la zona del Vèneto, on era jo, però en canvi sí que els grups d’esquerra tenien unes posicions força més radicalitzades que l’esquerra convencional que teníem a Catalunya. Tenen uns nuclis d’actuació molt semblants als que ara coneixem de la CUP, basats en associacions i plataformes reivindicatives.
Va estudiar història per alguna inquietud concreta?
Tenia dues opcions, o periodisme o història. Al final vaig fer història perquè hi tenia facilitat i perquè vaig pensar que era millor estudiar una carrera en què m’ho passés bé fent-la que una altra que no veia tan vocacional. Volia treballar en l’àmbit de la investigació, però al final la majoria dels que fem història o bé acabem en política o bé a les aules, com va ser el meu cas. I jo he fet les dues coses. Però va ser per inquietud personal i no vaig mirar si tenia més o menys perspectives professionals. Volia disfrutar de l’etapa universitària fent una cosa que m’agradés.
I, finalment, va acabar a la docència?
Vaig fer una substitució en un centre concertat i quan va arribar la sisena hora amb Ernest Maragall, a la pública. Això va permetre que s’obrís la borsa de bat a bat. Pensa que feia classes des de P3 fins a segon de batxillerat. És vocacional. Oriol Junqueras diu que “està de polític”. Jo també, perquè la meva vocació són les aules i estar amb el jovent. Això m’ha ensenyat moltíssim. Cada dia a l’institut aprenia coses noves. M’agradava compartir les seves problemàtiques i veure com podíem treure el màxim rendiment de les seves capacitats i la màxima motivació possible perquè vinguessin a l’escola a passar-s’ho bé.
Un llicenciat en història com creu que la història valorarà el procés sobiranista en el futur?
Ens falta perspectiva. Som en una etapa certament històrica que implica un abans i un després. Crec que ja som en una realitat diferent de la que vivíem abans del 2017 i estem en una perspectiva de futur també diferent respecte als objectius que tenim els independentistes. Per molt que hi pugui haver una sensació contrària, el salt quantitatiu i qualitatiu que hem fet ha estat brutal. El que hem viscut ens encamina cap a una situació molt més favorable per aconseguir l’objectiu de la independència.
Vostè també ha conegut el municipalisme sent regidor al seu poble. Ho considera la millor escola de formació?
Per descomptat, el municipalisme és la millor escola que tenim en aquest país, perquè et permet estar en contacte amb la gent. Quan ets regidor t’has d’ocupar de tota mena de temes; qualsevol ciutadà et pot portar un problema de qualsevol mena. I Sant Andreu de la Barca és una ciutat petita, de 5,5 km² i 27.000 habitants, que té totes les problemàtiques pròpies d’una gran ciutat a una escala més reduïda. I en un lloc així, si no saps de tot t’has de saber espavilar.
La seva vida també està molt vinculada als esports, cert?
El meu tiet, Javier Iglesias, ha jugat a futbol i amb 50 anys encara estava federat. Ell em va fer sentir el cuc de l’esport. Jo vaig arribar al primer equip del Sant Andreu de la Barca. Després vaig jugar a futbol sala i finalment vaig entrenar l’equip femení de l’Aigüestoses. Amb el meu tiet vam començar a fer un programa d’esports en el qual fèiem un repàs de l’esport local. Va ser una etapa fantàstica de la meva vida.
Amb aquest programa va satisfer una altra de les seves vocacions.
En això soc autodidacte. M’hauria agradat ser periodista esportiu i fins i tot em plantejo obrir algun blog sobre esports.
A més, és soci del Barça. És dels patidors?
I tant que en soc! I quan m’emprenyo tinc necessitat d’escriure-ho. Soc dels que es posen a cridar davant la tele i critiquen que els jugadors no estan ben posats al camp o que l’estratègia de joc no és la correcta. Soc dels que s’emocionen a la mínima. I el Barça ha format part sempre de la meva història. El futbol és capaç de modelar l’estat d’ànim d’una societat, perquè hi ha una vinculació emocional a uns valors determinats i a l’estat d’ànim de les persones. El futbol serveix com a catalitzador d’anhels i reivindicacions. A Itàlia això ho vaig veure amb els equips de futbol representatius dels treballadors i l’esquerra, com el Torí i el Livorno. Visc el futbol amb tota la intensitat del món, i ara això ho comparteixo amb el meu fill Aram. Quan va néixer el vaig fer soci del Barça abans d’inscriure’l al registre civil. El meu fill va ser abans soci del Barça que ciutadà de Catalunya.

Apassionat dels esports

Ens trobem al Parlament de Catalunya, on se celebra un ple. Ha dormit poc. La nit anterior va tenir una reunió fins a la mitjanit i en arribar a casa va veure, en diferit i sense saber-ne el resultat, el segon partit de la final de l’ACB entre el Barça i el Real Madrid (victòria i títol per als blaugrana). És un apassionat dels esports, sobretot del futbol, i un culer empedreït. Dels que pateixen, s’emocionen i s’indignen. És pare de dos fills (l’Aram, d’11 anys, i l’Elna, de 8) i està casat amb una navarresa de Mendavia. Jordi Albert va exercir la docència després d’haver estudiat història. Va fer un Erasmus a Itàlia, a Pàdua, i explica un record entranyable de quan passejava per la Venècia fora de les rutes turístiques: “Vaig conèixer els bars on van els gondolers del traghetto. Són petits i rústics. Hi canten i s’hi expliquen les coses del dia. Parlen un dialecte que gairebé no s’entén.” Conserva una afició des de petit que ara comparteix amb el seu fill: els clicks de Playmobil. Assisteix a fires d’aquesta joguina i fins i tot en té de la Patum de Berga. Confessa que també li agrada viatjar: petits viatges, preferentment per Europa i Catalunya: “M’agrada recórrer a peu les ciutats que visito.”

Jordi Albert

Va néixer a Sant Andreu de la Barca (14/02/1978) i és llicenciat en història. Va ser regidor de Sant Andreu de la Barca entre el 2007 i el 2019 i des del 2018 és diputat al Parlament de Catalunya.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El govern espanyol recorre contra la llei antidesnonaments

barcelona
unió europea

Paschal Donohoe, reelegit com a president de l’Eurogrup

Brussel·les

Una seixantena d’entitats donen suport a la mobilització de l’ANC

barcelona
estat espanyol

Arrimadas i Bal es reuneixen i avancen en favor d’una candidatura d’unitat

madrid
iran

La Policia de la moral iraniana podria ser substituïda per noves tecnologies

Teheran

Argimon treballarà per a la Fundació Pasqual Maragall

barcelona

El Consell de Garanties avala la reforma del fons de transició nuclear proposada pel PSC

barcelona

El Suprem consuma la inhabilitació de Bernat Solé

barcelona
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Interceptat un sobre amb ulls d’animal dirigit al consolat ucraïnès de Barcelona

barcelona