L’esperança de Macondo

Pràcticament dos mesos després de l’inici de les protestes a Colòmbia, el país viu una mena d’etapa de trànsit, sense tenir clar com i quan cal acabar la mobilització. Més enllà dels morts, els desapareguts i les destrosses evidents en totes les grans ciutats del país, el resultat d’aquestes llargues setmanes d’atur nacional no és gens menyspreable: retirada de la reforma tributària –germen principal de l’inici de tot plegat–, retirada de la reforma de la salut i la caiguda de dos membres del govern. Així les coses, el jovent, que ha estat el clar protagonista d’aquests dies, continua al carrer, tot i que amb menor intensitat que ara fa unes setmanes. Com passa gairebé sempre en els processos amb èxits parcials, ara ningú no sap com acabar, atès que més enllà dels motius concrets, la protesta colombiana obeeix al descontentament, tan profund com antic, amb el model de societat imperant en un país que ofereix ben poques oportunitats i que és profundament desigual. I comencen a sortir veus que discrepen de l’òrgan de coordinació del moviment, i que actuen per lliure.

Colòmbia té davant seu el repte de concretar l’èxit innegable de les protestes en un canvi real, estructural. Aquest hauria de ser ara el propòsit, i no cap altre, dels manifestants. I no és gens fàcil, ja que una part dels mobilitzats parteixen d’una premissa errònia: la negació de la política. El descrèdit d’una classe dirigent amb uns graus de corrupció inaudits, embrutada una vegada i una altra per escàndols de narcotràfic i suborns, ha apartat gran part del jovent de la institucionalitat. Repetir una altra falsa “primavera”, com l’àrab d’ara fa deu anys, abocaria el carro pel pedregar, tal com va passar als països del nord d’Àfrica, aquell 2011: grans i reeixides protestes ciutadanes que van fer caure règims tirànics, però que no tenien cap mena d’articulació, ni de projecte polític clar i unitari. Així les coses, un cop derrocat el polític, el militar o el sàtrapa de torn, cap d’aquells moviments no va ser capaç de concretar-se en una proposta electoral amb possibilitats d’imposar-se en unes eleccions i canviar, ara sí de veritat, les coses. Tota aquella inèrcia del jovent es va acabar esmicolant un cop van caure els dictadors, deixant la via lliure a qui sí que estava organitzat: els islamistes, que han tornat la il·lusió de tants països a l’obscurantisme. Una gran decepció i un gran mestratge que els mobilitzats d’avui haurien d’aprendre per no repetir errors. D’altra banda, els colombians tenen encara més a prop, en el temps i en l’espai, l’exemple xilè: el moviment que va fer caure la constitució pinochetista i que va ser capaç d’imposar-se –democràticament i política– amb un gens menyspreable nombre de ponents constitucionals nous, ben allunyats de la classe dirigent tradicional del país andí. I aquest és el repte per a una societat que viu, certament, un temps de trancisió, amb protestes puntuals, a voltes encara de gran tensió, però tot plegat prou esmorteït pel desgast natural de tants dies de mobilitzacions, talls a les vies, copa Amèrica, i sabotatges d’estranya procedència que malmenen el suport social als convocants.

Quan en la combativa dècada dels seixanta, l’escriptora argentina María Elena Walsh va escriure el poema Serenata para la tierra de uno, en què iguala el dolor que hom experimenta quan marxa o quan roman en aquests països saquejats i tiranitzats per les seves classes dirigents, va copsar aquell tarannà popular llatí de lluita de sabata i espardenya, gairebé sempre condemnada al fracàs, en tres paraules: tu esperanza interminable. Les vaig emprar, ara fa uns anys, per donar títol a un llibre sobre el conflicte colombià que vaig escriure, i em penso que avui tornen a tenir tot el sentit. Perquè l’esperança interminable del poble colombià pot –o no– posar fi finalment a aquest surrealista Macondo de doctors i serfs del segle XXI.