L’entrevista es fa al seu despatx del Parlament. L’escriptori està ple de papers; les estanteries, a mig omplir. La taula llitera, pràcticament buida. Té moltes ganes de treballar escoltant i consensuant.S’interessa pel llibre que duia ‘Contrabandistes de la llibertat‘ d’Assumpta Montellà. Resulta que un avi seu havia ajudat als que fugien de la bota nazi i sortejaven la repressió de Franco.
D’on neix el seu interès per la política? Hi havia una tradició familiar?
Hi havia un compromís i una lleialtat amb el país i la cultura catalana, per les nostres arrels. Vaig tenir uns avis que van lluitar molt per Catalunya i vam créixer amb una educació d’estimar molt la nostra terra, que depenia de nosaltres no perdre les arrels i seguir existint com a país. Cada estiu anàvem al Pi de les Tres Branques...Amb el pare de Berga i la mare de Calella de la costa em movia molt pel territori encara que hagués nascut i viscut a Barcelona.
Quan decideix fer-se militant.
Des de ben petita vaig apuntar-me a defensar la llengua. Per exemple, vaig ser la delegada del col·legi del Congrés de la Llengua Catalana (1986). A la universitat simpatitzo amb la FNEC. Era molt fan de Jordi Pujol perquè vaig veure com, a l’escola, començàvem a parlar en català. Eren coses que semblaven impossibles.Com trobar un canal de televisió que parlava amb el meu idioma. I començar a jugar al pati en català... era una normalització de la llengua i cultura. Era el meu líder polític, però on estava políticament activa era a la universitat. Després, per feina, vaig anar a treballar a l’Argentina. Allà vam crear el grup d’empresaris catalans de l’Argentina perquè, fins llavors, tot es movia per la embajada española, Cámara de Comercio... vam veure que no teníem identitat pròpia i comencem a activar relació amb el Casal Català de Buenos Aires. El meu activisme va servir per posar Catalunya al món. Quan torno, m’associo a Òmnium Cultural, i Muriel Casals ens demana que activem delegacions territorials a Barcelona: Jo fundo i presideixo la de Sarrià Sant Gervasi. Aquí comença el meu activisme polític. No recordo quan vaig començar a ser de CDC, però no era activa. És a partir del 2012, quan l’Artur Mas diu que virem cap a la independència, que llavors sí que m’activo i començo a donar-hi suport.
Com veu, ara, aquell ídol, amb el cas Pujol?
Per a mi va ser un èxit la seva feina de posicionar Catalunya en tots els àmbits, l’orgull del país que té policia pròpia, amb un sistema de salut... Al principi feia d’hostessa per guanyar-me cèntims d’universitària i l’havia sentit en algunes conferències i el veia que parlava cinc idiomes i que deixava a tot l’empresariat estranger que Catalunya es feia un lloc al món. Ell amb Pasqual Maragall, el 1992, va defensar el català en els Jocs Olímpics... Ara, evidentment, que no estic còmoda amb el judici. Però penso en els francesos amb Jacques Chirac, tot i estar condemnat per corrupció, ningú li treu els mèrits de president is’il·lumina la Tour Eiffel i Macron li fa un comiat. Hem de poder separar una cosa de l’altra. Mai ens prendrà ningú el llegat del president. Cal poder-ho desgranar i reconèixer-li els mèrits, més enllà del càstig que crec que és prou evident: No crec que a Espanya s’hagi castigat a cap polític per corrupció socialment ni en el seu entorn, ni tampoc políticament com s’ha castigat a Pujol. Ara, evidentment, condemno el que va passar.
Aquesta és la seva segona legislatura. En els dos casos hi va entrar quasi de rebot.
En la primera, entro, a mitja legislatura, quan Laura Borràs deixa l’acta de diputada per presentar-se al Congrés. Ara entro quan el Pep Costa em diu que hi renuncia; jo era la següent. Entro des de l’inici. Per a mi entrar en política em permet dedicar-hi l’horari laboral. Fins llavors, sempre havia treballat pel país amb l’activisme (era el meu orgull) però sacrificant hores de família, d’amistat i de son.És la culminació de molts anys de voluntariat.
Quin termini es planteja?
La llista del 2017 comença amb la voluntat de restituir les institucions i per avançar cap al mandat de l’1-O. Quan vaig entrar per primer cop, vaig seure’m amb la família per parlar què passa si entres a presó amb les coses que tens, amb la teva família. És molt fort. El 2017 calia assumir què podia passar i quines implicacions podia tenir per a la família. Però de diputada també s’ha de tenir en compte un dia a dia i que cal legislar: Catalunya ha de ser un país gran pròsper i de futur per poder ser independent. L’anterior legislatura va ser una mica decebedora perquè entro per forçar la independència del meu país i em trobo en una legislatura de dol, que vivim la repressió, que cada moviment que s’intenta fer al Parlament cauen amenaces, denúncies a la Mesa i no tothom ho entoma dela mateixa manera.
És més optimista ara?
Tinc una perspectiva diferent. Un canvi és que abans no teníem un partit organitzat al darrere. En l’anterior legislatura amb els consellers a la presó i el president a l’exili feia més difícil organitzar-se. Ara hi ha una executiva amb una orientació clara, uns àmbits territorials treballats. Això facilita la feina i l’estratègia de projecte de país. Amb l’acord de govern amb Esquerra, s’ha deixat per escrit què volem fer i què no volem. Ssortim de la roda del hàmster per il·lusionar-nos. L’entrada de tants diputats nous garanteix un aire fresc, venen ganes de treballar i d’emprendre el projecte. Per a mi, és un revulsiu en Joan Canadell. Els que no venim de la política, que entrem per un projecte independentista, no oblidem el nostre objectiu, treballant el dia a dia.
És més fàcil ser diputada d’un partit que governa, o fer d’oposició?
Ser un dels dos partits de suport del govern facilita la feina perquè incideixes molt més en el teu programa electoral. Ser l’oposició és la carta als Reis: puc dir el que em doni la gana. El paper de l’oposició és més còmode perquè, sorprèn escoltar les lliçons dels Comuns i veure com governen al’Ajuntament de Barcelona o com governen a Madrid (com també passar amb el partit socialista i la CUP en la seva esfera municipal)... De tant en tant, en punts concrets que es posicionen molt radicalment, em dedico a veure què han fet on han governat ells i quedes parat. Hi ha molt poca coherència política, a vegades.
Manteniu l’activisme d’Òmnium?
Sí, però ara, sense cap càrrec a la junta. No em desvinculo perquè s filla d’Òmnium. I participo en tot el que puc activament
A l’Argentina, hi va anar a obrir un despatx d’advocats amb Joan Laporta. Amb qui ja havia impulsat la campanya Elefant blau pr desemmascarar el nunyisme del Barça...?
Joan Laporta va voler obrir un despatx d’advocats a l’Argentina, i m’ho va encarregar. El conec personalment, des que era petita. Després de dos anys, a Buenos Aires, obro el despatx de Miquel Roca i Junyent a la capital, i, després de dos anys, torno a Barcelona al despatx de Miquel Roca i, ara, la meva última tasca és que entro en l’administració, a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, com a advocada.
Quan es podran fer votacions digitals, al seu parer, amb garanties? O ja hi ha aquesta seguretat però no som capaços d’activar-la per altres raons?
La seguretat es pot organitzar.La Cambra de Comerç va ser capaç de fer la votació electrònica. El Barça no ha pogut fer-ho. Però també s’està plantejant. A Estònia, per exemple, és un país que ens hi emmirallem com a Administració digital i que el mirem perquè Catalunya sigui un país de futur i digitalitzat i que empoderi el ciutadà. Avui, és un país quenomés és presencial casar-se i comprar cases; la resta es fa digitalment. Tot això serà viable després de la modificació de la llei electoral. Esperem en posar en comú determinats aspectes. just ara recuperem aquesta legislatura la seva aprovació i hem de veure els punts en comú entre tots. I espero que el del vot electrònic no el deixem escapar. Avui hi ha mecanismes per fer-ho, evidentment.
Es treballa, al Parlament?
Durant el confinament, que tots estàvem a casa, els meus fills estaven sorpresos de la feina inacabable com a diputada: em veien des del matí, fent el dinar, a la tarda, seguia; al vespre, trucades de tots els sectors. Hi havia la impotència de veure que no arrencaven comissions però la frustració se salvava treballant. Per exemple, vaig entrar en l’afer residències, encara que fos una conselleria d’ERC. Però vam fer treball conjunt parlant amb les residències setmanalment. Rebem un munt de sector ciutadans, Ara, per exemple, no parem de rebre sobre el treball interí: escoltem tots els sectors, veure com s’estructura l’activitat legislativa. Alternem setmana de Comissió amb les del Ple. I, entremig, seguim treballant. El primer cop que vaig entrar a l’hemicicle en un ple, vaig veure que després d’una votació hi havia gent que s’aixecava i marxava. I no ho entenia. Ara, que vas avançant i entres en diferents Comissions com la climàtica o de Drets socials... s’apilen reunions. El mite popular que els polítics no treballen es passaria visitant un dia el Parlament; és un eslògan que es planta molt fàcilment. I hi ha partits que els va molt bé vendre eslògans...
Ara estem en una època de política de declaració i línies vermelles i impossibilita la pat de consens. Es pot estar en desacord, però s’han de trobar els punts comuns
La diferència en aquesta legislatura és que la coordinació entre Pere Aragonès i Jordi Sànchez pel que fa a direcció de partits és molt fluïda. A xarxes i a mitjans, que sembla que no s’avanci (m’aturen i em diuen “Què esteu fent? Però com és això?”...). Procuro portar al meu entorn diari, que demana consens i unitat d’acció, el meu dia a dia. Puc tenir una excel·lent relació amb els companys d’ERC i que acaben sent una pròpia extensió del meu propi partit, perquè si no fem una acció conjunta, no tindria sentit si no anem junts.Procuro practicar amb l’exemple. Avui, hi ha molt de respecte, la relació és excel·lent. ens consultem abans de prendre decisions.
I també amb les altres forces del Parlament, no? Com respectar als que hagin votat a Ciutadans, per exemple.
Cadascú té la seva representació. Quan governes és per a tots els ciutadans de Catalunya: les polítiques d’habitatge o d’acció climàtica no es mira quins partits han votat un poble o un altre: es decideixen les millors opcions polítiques pel país. Són polítiques transversals i s’escolta tothom, però hi ha aspectes en què el govern marca el camí, com pot ser en el tema de la llengua.
Com mantenim TVC com a bandera per a la normalització lingüística?
Quan hem fet preguntes als directors de TV3 i de Catalunya Ràdio, se’ns ha dit que la presència de més tertulians en castellà o incorporar el castellà a les sèries de TV3 pretenia demostrar la realitat actual del país. Ja els hi vaig dir l’últim cop: No ho comparteixo gens. Si ho haguéssim fet el 1983, haurien estat tres tertulians en castellà i un en català. La realitat ja hi és amb 4.000 cadenes de televisió i plataformes que són exclusivament en castellà: ara, que l’únic que tenim en català és TVC i Catalunya Ràdio. És com si El Punt Avui plantegés incorporar articles en castellà per a atraure lectors castellanoparlants.La feina prioritària és fer una televisió sense complexos. Per sort, en aquest país, tothom entén les dues llengües és un bilingüisme que TV3 pot aprofitar però hi ha moltes altres cadenes amb servei en castellà.
Es respira una crisi. Amb el Súper3 com a exemple.
La generació dels meus fills, que és la generació del Club Súper 3, va créixer am uns programes en català boníssims, de super qualitat. Pels de producció i pels de compra. I, veies que, al cap d’un temps, les cadenes espanyoles acabaven comprant les mateixes sèries. La qualitat es premia. Vam aconseguir enganxar moltes generacions amb La festa dels Súpers, la trobada de l’any. Si anàvem de vacances a Menorca, els meus fills sortien al carrer i jugaven amb nens menorquins amb trames dels Súpers, perquè també eren del Club. Era una unitat cultural brutal de tots els Països Catalans. Ara la crisi és perquè els nostres fills no entren a la tele, per a res. Tot són plataformes i youtubers. L’aposta és incidir en plataformes (i tenir-ne de pròpies). S’ha de trobar un altre model. Cal estudiar-ho i tornar a ser pioners, com ho hem estat sempre.
