Política

JOAN GARCÍA GONZÁLEZ

CIUTADANS

“M’excita el factor sorpresa de la política”

“Duc cinc anys amb dedicació professional, hi ha qui hi du dècades: no serà el meu cas”

“Qui s’afilia a Ciutadans sap que no tindrà una vida fàcil”

Un viatge especial
Regirant entre els seus records personals, Joan García ha volgut que il·lustréssim l’entrevista amb aquesta fotografia en què, ens diu, conflueixen tres passions seves: viatjar, el Centre d’Esports Sabadell FC i llegir llibres d’història. A la imatge el veiem al Gran Canyó del Colorado, el 2008, amb la samarreta del seu equip de futbol (n’es soci). El viatge el va fer amb amics de tota la vida motivat, a més, per la lectura que havia fet feia poc de la crònica de l’expedició de l’explorador Francisco Vázquez de Coronado.
Molts polítics perden de vista per què som aquí i estan allunyats de la realitat del carrer
Jo, si fos independentista, estaria com a mínim inquiet amb el que fan amb el meu vot

Comencem amb un poc prometedor “No m’agrada parlar de mi”. Però la conversa amb Joan García (Sabadell, 1975), relaxada i sense caure en els llocs comuns de la política més encesa, acaba donant molt de si per conèixer-lo.

No li agrada parlar de vostè.
No soc tímid, ni de bon tros, però sí discret tant per donar informació meva com informació que m’hagi confiat algú. I m’agrada escoltar abans de parlar. Gaudeixo escoltant.
Trenquem el gel: per què va decidir entrar en política?
El 2005 em vaig apropar al CCCB quan es va llegir el manifest fundacional de Ciutadans. Hi vaig anar amb una amiga independentista, afiliada a ERC.
No em digui.
De fet, ella, politòloga, em va avisar que es feia l’acte. Em va acompanyar fins a la porta, però crec que no va entrar. Em preguntaves per què: per la sensació d’orfandat que teníem molts llavors. A Ciutadans, doncs, hi soc des del començament. Però, amb dedicació professional, els últims cinc anys. En els altres deu, bona part del meu temps lliure el vaig destinar a construir el projecte.
Un parèntesi: continuen sent amics amb aquesta persona independentista que el va ‘iniciar’?
Ens veiem poc, però sí. Acostumo a tractar la gent per com és, no pel que pensa.
Se n’ha penedit mai, d’haver fet el salt?
No. Hi ha gent que es pensa que la política és una professió, una forma de guanyar-se la vida, i per mi no ho era i ara ho és circumstancialment. Jo vaig entrar-hi per sentiment, per un objectiu vital. Els meus primers deu anys em van marcar molt la manera d’entendre la política. Estic orgullós de tot el que he fet, i sobretot d’aquesta etapa d’activisme. Els últims cinc, lògicament, han sigut més intensos i algun dia he notat cansament. Però a l’extrem no hi he arribat, no.
La seva família ho porta bé?
Sí, també gràcies a aquesta fase prèvia. Quan vaig conèixer la meva dona, el 2008, ja hi estava implicat. Tinc tot el seu suport, a part que és propera ideològicament a mi. I torno al que t’he dit: soc discret i de política en parlem poc. Intento no portar a casa les tempestes polítiques.
I els amics no el van advertir d’on es ficava?
Ells i moltíssima més gent. Qui s’afilia a Ciutadans sap que no tindrà una vida fàcil. A Catalunya per uns motius i ara també ho estem veient a la resta d’Espanya per uns altres. Un problema de la política? Doncs que no et deixa veure els amics. I això no ho acabo de portar bé.
Abans ens ho ha dit, que té un concepte de la política transitori. Té clara la data que vol plegar? I què li agradaria fer a partir de llavors?
No tinc pensada cap data. Però arribarà. Duc cinc anys, hi ha qui hi du dècades: no serà el meu cas. Puja gent molt bona al partit. Potser tornaré al meu antic treball [llegiu la peça], però tinc altres projectes que em ballen pel cap. M’agrada escriure, per exemple. I soc un gran fan de la història; no descarto fer un doctorat.
Què escriu?
De tot. Però per a mi, per allò que dèiem del meu caràcter discret. Poemes quan era més jove, contes, he intentat iniciar alguna novel·la… Què em falta ara? Temps. Quan en tingui, també podria escriure moltes coses sobre la meva experiència política… Moltes.
Què és el que el fa trempar més de la vida parlamentària?
El dinamisme. Encara que tot sembli molt regulat, mai saps, quan et lleves, què passarà aquell dia. Aquest factor sorpresa és el que més m’excita en política.
I el que menys?
La falta de compromís amb el nostre propi treball com a parlamentaris. Molts polítics perden de vista, i en poc temps, que som aquí perquè ens han votat, i estan allunyats de la realitat del carrer. Jo procuro parar-m’hi a pensar sovint.
Quins són els seus referents polítics?
Crec que no n’he tingut. “Vull ser com Kennedy” o “Vull ser com Suárez”... Doncs no, no he tingut aquest impuls de voler copiar algú altre. Una altra història és que per coses concretes que han passat en un moment determinat sí que hagi pensat que algú ha estat un referent. Et podria posar mil exemples. Un, Joan Coscubiela els dies 6 i 7 del mes de setembre del 2017. Per dir-te algú que no és del meu partit.
Digui’m algú altre allunyat del seu ideari amb qui té una bona relació.
Amb el també diputat Juli Fernàndez (ERC), que va ser alcalde de Sabadell. Les nostres trajectòries han sigut semblants. I a més érem veïns.
Continua vivint a Sabadell?
Sí, i tant. Soc molt sabadellenc. De fet, el meu nom de Twitter és @joansabadell.
Com porta el tema de les xarxes socials? S’hi pot fer política?
Diguem-ne que no en soc un bon usuari, sincerament. Em costa més pensar un tuit que una intervenció en una comissió. S’hi podria fer alguna acció política si es fessin servir adequadament. Però el cert és que ho acaben enfangant tot.
De guanyar les eleccions a perdre un milió de votants. El millor i el pitjor moment que ha viscut en política?
Tot l’espai polític liberal d’Europa és una mica això: una muntanya russa. Ni el 2017 els 36 diputats que vam treure eren l’espai que nosaltres representem, ni el 2021 ho són els sis diputats que hem tret. De moments difícils n’hi ha hagut abans, el 2009, el 2010…, i potser han sigut més durs, perquè érem molt poquets. Allò sí que va ser supervivència.
Per a vostè, quines són les prioritats d’aquest mandat?
Les polítiques econòmiques i socials derivades de la pandèmia.
S’atreveix a fer algun pronòstic sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya?
Que hi tornarà a haver conflicte. L’independentisme té massa pressions internes, no només entre partits sinó també dins de les seves bases. Jo, si fos independentista i m’haguessin promès el que van prometre, estaria com a mínim inquiet amb el que fan amb el meu vot.
No té cap esperança?
També hi ha la via que puguem trobar en algun moment un mínim denominador comú. Però n’estem lluny. Hi ha d’haver valentia per part de tots. En la solució hi hem de ser tots, de Ciutadans a Junts. Oi que he començat l’entrevista parlant de la virtut d’escoltar l’altre? Doncs vindria a ser això.

Un geògraf amb nervi creatiu

Joan García és llicenciat en geografia per la UAB i s’ha especialitzat en cartografia. “De nen em passava hores i hores mirant mapes. Era una manera d’evadir la imaginació. I de veure món!” La carrera universitària va ser “edificant”. “I he tingut la sort de dedicar-m’hi durant setze anys”, reconeix. Va ser becari de l’Institut de Cartografia de Catalunya i després el va fitxar l’empresa de telecomunicacions mig catalana Al-Pi, que va acabar adquirida pel grup France Télécom (Orange). Actualment està en excedència. Lògicament, li agrada molt viatjar, i ho ha fet. Els últims cinc anys, però, amb més mesura coincidint amb el naixement de la seva filla. Ella tenia tres mesos quan va recollir la seva acta de diputat. Es defineix com una persona “calmada i serena”: “No acostumo a posar-me nerviós.” Gestiona bé la incertesa de la política, diu. Té poc temps lliure, i el que té el dedica a passejar i a llegir. Fa poc esport (natació). I té també una faceta musical. D’adolescent va tocar en grups que oferien concerts a bars de Sabadell i els entorns. A casa té un petit equip amb què grava les seves composicions. És un entusiasta de Radiohead i Los Planetas.

Joan García

Va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Sabadell el 2015, però aquell mateix any va fer el salt al Parlament. La passada legislatura va exercir de vicepresident segon de la mesa de la cambra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia