Política

BERNAT JOAN I MARÍ

Exsecretari de Política Lingüística i exeurodiputat d'ERC

“Si s’acomoden, les llengües minoritàries estan perdudes”

Cal abandonar el concepte que les llengües oficials són les dels estats i la resta són minoritàries; la política lingüística és cosa europea
S’han posat moltes cartes en una negociació que és molt complicada, i no s’han posat condicions que caldria haver posat

V

a anar el líder del PP Pablo Casado a les Illes a dir que no s’hi parlava català. Per què, d’un dia per l’altre i sense venir a tomb?
És un fenomen molt interessant, perquè el gonellisme ha anat enrere a les Illes Balears, igual que el blaverisme ha reculat al País Valencià. Abans, als anys setanta i vuitanta, la veu dels gonelles eren mallorquins, menorquins i eivissencs: diglòssics, gent amb autoodi, franquistes… Ara solen ser els líders del PP, Cs o Vox que venen a donar suport a la marca local, i que sempre que poden intenten ressuscitar-ho, a vegades davant la incomoditat dels seus membres locals, perquè la gent ha après a llegir i a escriure, i qui més qui menys ja veu que no s’aguanta per enlloc. Ho fan de manera sistemàtica, igual que la invocació dels Països Catalans, i la raó de fons és que ja saben que hi ha una relació entre llengua i nació. En les eleccions al Parlament de les Illes va ser fantàstic: cada cop que venia un líder de fora i intentava aixecar l’espantall de l’imperialisme català estava assenyalant i reforçant la gent que treballem pels Països Catalans.. El Parlament de les Illes a l’època del PP de Bauzá va aprovar una moció dient que els Països Catalans no existien, cosa insòlita en la història parlamentària, perquè tu fas mocions sobre coses que existeixen. Hi ha tantíssimes coses que podries declarar que no existeixen...!
Vostè va ser secretari de Política Lingüística a Catalunya el 2007, coincidint amb la irrupció de Cs. Hi ha un abans i un després en l’ús del català en la política?
He participat en un curs a la Universitat Catalana d’Estiu sobre els atacs a la unitat de la llengua. I he explicat que els principals moviments secessionistes lingüístics de les Illes Balears han comptat tots amb alguna figura pública que s’ha dedicat a promoure i animar la creació de Cs. Això vol dir que només tenien la qüestió lingüística al cap: Cs neix i es desenvolupa per intentar carregar-se qualsevol avenç social de la llengua catalana. I lamentablement ha fet que coses que estaven desnormalitzades es normalitzessin, i que no ens són pas favorables.
I com es desfà aquest recorregut?
És difícil perquè Cs ha fet la seva comesa i ara que ja no serveix el llencen a la paperera, però si ara hi ha sectors del PSC que ciutadanegen, per dir-ho així, malament. I si el PP ho assumeix completament, malament. Més espanyolista que Vidal-Quadras no hi deu haver hagut ningú al Parlament, i era impensable que hi intervingués en castellà. Ho feia en català i punt. Cs ha fet un mal conscient.
Ara sembla que qui parla català gairebé ja s’estigui definint políticament…
Sí, i això és dolent, perquè les llengües que estan plenament normalitzades no estan marcades. El que ocorre és que estem en una situació tan conflictiva que el castellà també és marcat, com deia en un curs la sociolingüista Marina Massaguer. Si en un context de molt catalanoparlant, a algú que parla en castellà se li fa algun retret, això vol dir que ja no és estrictament una llengua no marcada. I el que pretenia Cs és que el català fos una llengua molt marcada i el castellà, gens. Això no ho ha aconseguit, perquè també dones una informació sobre tu si només fas servir el castellà, sobretot en alguns contextos. Estem en una situació d’estancament en què el català ha passat a ser marcat en situacions en què no tocaria, però el castellà també, ja no és tan neutre.
A Catalunya hi ha un nivell alt de coneixement del català, però l’ús social no para de baixar. Com es fa per recuperar-lo?
És necessari recuperar i donar impuls a la política lingüística, i cal treballar en la qüestió de les actituds lingüístiques. Vivim en una societat que tendeix a l’acomodació, per evitar el conflicte, per no fer-se antipàtica… per raons diverses, i això és dolent per a tot. Aquests dies he parlat de l’evolució històrica, i deia que hi havia un temps que si algú feia servir el català en privat i el castellà en públic, de manera exclusiva, simplement era un diglòssic, una persona que no valorava la pròpia llengua. Ara no, ara és possible que algú tingui un comportament així sabent que el català és una llengua apta per a tot, i que senzillament ho faci perquè sap que fent servir una llengua ningú li dirà res, i fent servir l’altra pot tenir alguna contestació. Això fa mal a la participació democràtica en general, perquè si anem a l’acomodació, els que són més carques i agressius s’acaben emportant el gat a l’aigua. Si ets parlant d’una llengua minoritzada i no vols conflicte amb el sector de la llengua majoritària, i aquest te la imposa com ha passat en tot aquest procés amb Cs i tu no hi contraposes una actitud igualment forta, senzillament t’acomodes. Però si això passa, en un context d’acomodació les llengües minoritàries estan perdudes.
Vostè també va ser eurodiputat, i va treballar especialment pel català a la UE...
Sí, fa anys que estic intentant, i de moment he aconseguit certs suports i espero que amb el temps i una canya la cosa vagi endavant, treballar en la creació d’una agència europea pel multingüisme. I la raó és senzilla: avui hi ha dues polítiques lingüístiques europees radicalment diferents. A Europa, o les llengües són dels estats i oficials, o són minoritàries en la seva concepció, i només tenen el petit aixopluc de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Per tant hi ha clarament una primera divisió amb les que estan ben establertes, i una segona divisió on hi ha els pobres i es fa el que es pot. Això és fatal per al conjunt de la política lingüística de la UE, i per al català. I s’hauria de superar fent un camp de joc en què només hi hagués una política lingüística, perquè els ciutadans són uns, els drets són uns i els europeus són uns, i com a ciutadà europeu no puc ser de primera en una cosa i de segona en una altra. I per tant, igual que per exemple per certificar un medicament, per a la navegació aèria o per a la seguretat alimentària hi ha una agència europea que vetlla per uns estàndards i unes proves, hi hauria d’haver una agència europea del multilingüisme que vetllés perquè les polítiques fossin coherents amb el que diu la UE, que és que s’han de mantenir totes les llengües i cultures. La majoria d’estats, per no dir tots, avui no ho fan.
I pot ser realitat aviat?
No ho sé, fa temps que hi treballo. De fet vaig començar dins l’Aliança Lliure Europea (ALE), de formacions polítiques de nacions sense estat, regions i minories. Després ho vaig expandir buscant xarxes que treballen en qüestió de llengua, com la Xarxa per promoure la Diversitat Lingüística, de la qual formen part la Generalitat i el govern de les Illes, i el d’Irlanda, i el del Tirol del Sud… 25 o 30 en total! Després em vaig posar en contacte amb els instituts lingüístics, que inclouen també els estats, com l’Instituto Cervantes. En principi agrada la idea de promoció de les llengües, i vaig tenir molt bona acollida, i es van sumar a una primera declaració a favor del projecte… Hi ha hagut un seguit de contactes positius, però la dinàmica és molt lenta. Ara la UE és poc partidària de crear noves agències en la situació en què estem, i perquè fos efectiu ho hauríem de fer així. La idea és abandonar el concepte que les llengües oficials són les dels estats i la resta són minoritàries, i que cada legislació vagi per la seva banda, per dir que la política lingüística també és una cosa europea. Però és un tema complicat.
Deu aprofitar contactes de l’època com a eurodiputat…
Hi ajuda bastant, en aquella etapa vaig ser a l’intergrup per minories nacionals i lingüístiques al Parlament Europeu. Immediatament després vaig entrar a la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat i ja vam entrar com un dels promotors de la xarxa per la diversitat lingüística. Vam fer feina també en aquesta etapa, de totes dues em queden unes coneixences que em permeten treballar en aquestaqüestió. El primer intent, de fet, va ser quan era al Parlament Europeu: vam redactar l’informe Per un nou marc de la política lingüística a la UE, que proposava, entre altres coses, la creació d’una agència, però quan ho vam dur al ple el 2006, l’informe es va aprovar però això s’ho va carregar. Ara hi ha altres eurodiputats treballant-hi.
Fa anys que es busca l’oficialitat del català a la UE, i tampoc hi ha manera…
Això hi guarda una relació evident. En les condicions actuals el català hauria de ser oficial a la UE. I la situació és estranya, perquè és una de les dues llengües que no hi són oficials, amb el gal·lès, que de vegades proveeixen traducció i interpretació, hi ha actes al Parlament Europeu que es tradueixen al català, els tractats europeus i l’acquis communitaire estan en català… Això ho tenim, i les llengües que no són oficials no ho tenen.
Sembla que ara hi ha una major consciència per aquest tipus d’iniciatives...
Sí, fixem-nos, si no, en França, un dels estats més refractaris de la UE, que no ha subscrit la Carta de Llengües Minoritàries, però que té una llei de llengües nova, impulsada per Paul Molac, amb qui he socialitzat també la idea de l’agència. Si m’ho haguessin dit el 2010 hauria pensat que era molt improbable. Recordo una trobada de l’ALE a Rennes en què els bretons estaven queixosos que no hi havia manera que el bretó fos una mica present en l’àmbit oficial. Era com una batalla impossible, i ara des del 2015 hi és per llei, la senyalització pública s’ha generalitzat en francès i en bretó. Abans s’hi resistien. Hi ha una sensibilitat cada vegada més favorable que ajuda a la idea que cal preservar totes les llengües i cultures.
Vostè va ser militant d’ERC fins al 2011, quan va entrar l’actual direcció. Per què va plegar?
Ho vaig deixar perquè havia treballat molt perquè a les Illes, on hi havia el PSM però no ERC, les dues formacions anessin juntes a les eleccions i no hi hagués enfrontaments. I la culpa era de les dues bandes. El PSM havia demanat l’ingrés a l’ALE feia molts anys i ERC els tenia allà esperant, i vaig intentar fer un ‘bypass’ perquè hi entrés, ho vaig treballar en la meva etapa com a eurodiputat. I en la meva darrera etapa com a secretari de política lingüística vaig aconseguir que es desbloquegés i el PSM va entrar a l’ALE. I vaig pensar ‘ja està, a les europees del 2009 aniran junts, no te’n preocupis més’. I no va ser així. Vaig veure que la batalla continuava igual, que ERC en tenia una part molt gran de la responsabilitat, i jo hi estava implicat molt directament. Per mi aquella situació va ser insostenible. Després he ajudat, i bastants anys després han anat junts, ara Més per Mallorca i Ara Eivissa van junts, i he participat en mítings donant-hi suport. No tinc carnet de partit i em costaria molt tornar-ne a tenir, però els companys saben que sempre m’han tingut per treballar i donar-hi suport.
Com veu en perspectiva avui ERC, en comparació amb aquella en què va militar?
Han fet una deriva molt perillosa, perquè posa moltes cartes en una negociació amb l’Estat que és molt complicada. I no s’han posat algunes condicions que caldria haver posat. Jo vaig ser de l’intergrup del Parlament Europeu per al procés de pau al País Basc, i vaig participar una mica en el d’Irlanda del Nord; per tant, vaig veure com es fan les negociacions quan hi ha un conflicte. I primer, per negociar, has de reconèixer l’adversari com a subjecte polític, hi ha d’haver certa igualtat, has d’estar disposat a cedir en coses fonamentals per a tu… i cap d’aquestes situacions ara s’està donant. La part espanyola diu que el marc és la Constitució, que de dret d’autodeterminació res, de referèndum res, d’amnistia res… I de què parlaran? Del temps? Perquè aquestes són les qüestions de la part catalana… A l’UCE vaig fer la boutade de dir que si la negociació es feia en castellà no podia ser, per una qüestió anecdòtica que potser no ho és tant: sentia en García Margallo a la ràdio que deia “lo legítimo es lo legal, y lo legal es lo legítimo”. I des de la meva deformació de lingüista vaig anar al diccionari de la RAE… i els dona com a sinònims! Li vaig dir a l’Eva Pons que coordina els cursos de dret i és professora a la UB, i em va dir ‘acabaríem abans, nosaltres dediquem un mes a explicar la diferència entre legítim i legal!’ Si estàs negociant amb uns individus, també Podemos, que diuen que la Constitució és una línia vermella i no se’n pot sortir, i et confonen legal i legítim quan tots els processos d’independència parteixen de debatre la legitimitat de la situació, què has de discutir?
Ara s’ha involucrat per endegar el Consell per la República a les Illes Balears...
Sí, estem treballant en un nucli impulsor per establir una delegació a les Illes, entenem que no ens podem desentendre de l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya, que és la part dels Països Catalans on sembla que la independència és més pròxima. I no desentendre’ns no vol dir senzillament que considerem que és justa, sinó que un grup de persones fa mesos vam pensar que havíem de fer alguna cosa proactiva i ens havíem de responsabilitzar de treballar-hi a les Illes.
I quina receptivitat han tingut fins ara?
Per un tema de protecció de dades fins ara no sabíem quanta gent s’havia apuntat al Consell per la República, perquè la inscripció és per internet i de manera individual. Doncs a les Illes Balears hi ha més de 600 persones, i tenint en compte la percepció que donen els mitjans i la demonització de certes persones públiques,sense haver fet res fins ara que hem aparegut públicament, n’estic molt content. Si m’haguessin fet dir un número fa unes setmanes, hauria estat més baix.
Però el Consell per la República treballa per la independència de Catalunya. A les Illes es pren com una avançada, doncs?
És un acte de solidaritat amb Catalunya, però els que ho estem impulsant hem convingut que també ha de tenir utilitat per a les Illes. Volem treballar perquè entre les forces balears que estan per ampliar l’autonomia, o bé per constituir un estat en algun tipus de confederació, o bé per la independència, que tot és més del que hi ha ara, hi hagi el màxim de sinergies possibles. Entenem que ideològicament Més per Mallorca, Més per Menorca, el PI, Gent per Formentera i Ara Eivissa puguin tenir models diferents de com ha de ser la societat. El PI és més de centredreta, Més és d’esquerres, els uns són més proteccionistes del territori, els altres no tant… Però en el que té a veure amb la qüestió nacional, en què estan a favor del dret a l’autodeterminació, haurien d’anar sempre juntes, per sobre de disputes partidistes, i tenim clar el compromís de treballar-hi. Un organisme com el Consell per la República, que no es presentarà a les eleccions i per tant està fora de la batalla electoral, és adequat per intentar promoure-ho, perquè els del nucli impulsor tenim la característica que no militem enlloc ara mateix.
Però a les Illes hi ha realment un clam per l’autodeterminació?
No estem tan malament. Una posició com la del Principat, amb un 52% dels votants a favor de la independència, és un èxit extraordinari. A la resta dels Països Catalans la situació és més feble, però ara mateix al Parlament balear hi ha el mateix percentatge de diputats partidaris de la independència que el que hi havia al Principat a principi de segle, quan jo vaig entrar al Parlament Europeu. I que la cosa avanci a Catalunya, i això és important, va bé a la resta. Es juga molt a la divisió i que no fem res conjuntament, però socialment, si s’avança en un lloc s’ajuda a avançar a la resta.
Però a Mallorca ja existia una plataforma sobiranista d’on vostè forma part...
Sí, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, i pràcticament tothom que hi és ara s’ha posat al Consell per la República, que el que pot fer és ampliar-ho. Aquesta de fet és la intenció, nosaltres estem per l’exercici de l’autodeterminació allà on entenem que és possible aconseguir-lo en un termini no molt llarg, i per tant l’àmbit són les Illes Balears. Però hi ha gent a qui no l’acaba de convèncer, i pensa que s’hauria de fer conjuntament als Països Catalans, o fins i tot que s’hauria de fer a cada illa, cosa que em genera emperòs, perquè vaig seguir relativament de prop el procés d’independència de les Illes Comores, i va passar una cosa que a les Balears no ens aniria gens bé, i és que allà es va fer el referèndum per a cadascuna de les illes, i la Comora gran, l’única que té aeroport, va quedar dins de França, i les tres petites van quedar a fora, i ara és un caos de gestió de país. Les Illes Balears hauríem d’intentar evitar que passés una cosa d’aquest tipus, per tant penso que el subjecte d’autodeterminació són totes juntes. Hi ha gent que pensa així, i potser una Assemblea Sobiranista de Mallorca no li podia fer prou el pes, però el Consell per la República sí, perquè és més global i no ens perdrem en discussions bizantines. Des d’una perspectiva pràctica l’àmbit ha de ser el que es pugui, però n’hi ha un on tens un 70% de possibilitats d’enquadrar-ho, i un altre on només un 5%. Doncs no perdis el temps en el 5%. També tenim un club d’opinió que es diu Eivissa pel Dret a Decidir, una cosa més boirosa, però que ens va semblar que podia recollir més gent en un altre àmbit de debat… Amb l’Assemblea Sobiranista de Mallorca hi hem tingut relació des del moment que es va crear. S’han fet iniciatives adaptades a cada lloc.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

Activista lingüístic

Bernat Joan (Eivissa,

1960) va ser eurodiputat del 2004 al 2007, i aleshores secretari de Política Lingüística fins al 2011, quan va deixar ERC i la primera línia política. Després ha estat escriptor

i catedràtic de llengua i literatura catalanes a secundària, i professor de magisteri i filologia a la UIB. Ja jubilat, no cessa en l’activisme polític (està adherit a Independentistes d’Esquerres) ni en el lingüístic. Ha donat, per exemple, un cop de mà a

la implantació de la Plataforma per la Llengua

a les Illes, on ja preparen, per exemple, una activitat específica per als joves a Eivissa com a zona d’urgent intervenció. També presideix una ponència sobre actituds lingüístiques al Consell Social de la Llengua Catalana, un grup consultor que assessora el govern balear en aspectes de política lingüística a les Illes, on admet que hi ha feina en l’àmbit de la salut, la joventut o el comerç.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La variant òmicron s’estén i provoca noves restriccions

londres
Pròxim Orient
El conflicte israeliano-palestí

Setge contra Cisjordània

Beirut

Rússia desmenteix cap pla per envair Ucraïna

moscou
França es planteja una autonomia per a Guadalupe

França es planteja una autonomia per a Guadalupe

parís

Milers de policies marxen contra el govern espanyol

madrid
EL RADAR

Pendents de Berlín

LLUÍS MIQUEL PÉREZ SEGURA
EXALCALDE DE REUS

“En gran part, el PSC creu en el dret a decidir”

reus
LLUÍS LLACH
CANTAUTOR I ACTIVISTA

“Estic decebut. Se’ns ha volgut desmobilitzar”

parlavà
política

Òmnium alerta dels qui “volen un país dividit”