Política

JOSEP MARIA VILA D’ABADAL

President del Moviment País Rural

“L’animalisme és una barbaritat, els animals no són persones”

Barcelona ha buidat Catalunya. Estem en una situació de crisi profunda, però el país ho desconeix i s’hi posa d’esquena
Estic molt a prop del Partit Demòcrata. Ha d’existir un partit de centredreta a Catalunya on hi hagi independentistes

És pagès, té vaques i té boscos de faigs, pins i roures. Quan parla dels seus animals una espurna als ulls delata com n’està d’orgullós, del seu bestiar, que ens observa a una certa distància. A mitja entrevista s’atura un moment per amanyagar el gat, que se li refrega a la cama. L’exalcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal (Barcelona, 1954) gestiona una explotació d’una trentena de vaques de raça pura llemosina a la capital d’Osona, i a Vidrà la seva filla té quaranta aubracs amb una sòcia. D’altra banda, uns masovers li cuiden quaranta vaques més. En té de selecció per criar vedelles i mascles, i altres per vendre després a engreixadors i fer-ne carn.

S’ha de menjar menys carn vermella, diuen.
A mi m’agrada molt el que diu el president del govern d’Espanya: on hi hagi un bon entrecot... Cadascú ha de menjar la carn que sigui saludable per a ell, i ja està. La carn vermella és una part de l’alimentació essencial, sobretot als joves els va bé per desenvolupar-se com necessiten. A part d’això, les vaques fan una funció ambiental importantíssima de mantenir pastures i els boscos oberts. Amb els incendis forestals parlem de tenir pasturatge, ens falten les vaques, també les cabres, les ovelles... Les ovelles són essencials. A Catalunya hem perdut el 80% dels ramats i s’haurien de recuperar per mantenir els boscos i els camps com déu mana i les clarianes obertes al mig del bosc. La ramaderia intensiva jo també la defenso perquè és la base de la nostra alimentació a bon preu, perquè tothom pugui menjar carn a costos possibles pels sous que tenim. Sense aquesta ramaderia intensiva no tindríem carn barata, seria molt cara, i la gent tindria una part important de la dieta que els faltaria.
El juliol de 2020 va ser escollit president del Moviment País Rural en la seva assemblea fundacional a Montblanc. Quines són les seves reivindicacions?
El Moviment País Rural es diu així perquè engloba tot el país rural, no només el sector primari, sinó també els pobles, amb la seva escola rural, el seu inexistent sistema de salut, que ha anat desapareixent, el sistema de transport públic, de comunicacions, el coneixement, l’habitatge... Hi ha un gran buit. Al final, els pocs que quedem som el 20% de la població de Catalunya, la Catalunya buida.
La pandèmia no ho ha revertit una mica?
Barcelona i l’àrea metropolitana han buidat Catalunya i ho continuen fent. El centralisme de tots els governs de la Generalitat ha buidat Catalunya, ens ha tret la capacitat de governança, no podem opinar sobre el nostre país, opinen funcionaris i polítics des de la centralitat, amb les seves delegacions, però des de la centralitat. Els municipis hem perdut capacitat de decisió, els seus alcaldes no tenen capacitat, sempre han d’anar a demanar permís a la Generalitat, a Educació, a Salut. No tenen força, i tot això ha anat buidant. També l’economia ha buidat. Estem venent la llet als preus dels anys vuitanta, la carn dels vedells als preus dels anys vuitanta, la fusta als preus dels anys vuitanta. Tenim una Catalunya totalment buida. La Catalunya vella, de cases de pagesos, habitades per pagesos i cada un treballant el seu terme i cuidant-lo i traient-ne economia s’ha acabat. Aquí, a la plana de Vic, no, perquè és molt rica i s’hi han pogut fer granges de grans dimensions, de porcs i de vaques de llet, i els pagesos d’aquí s’han pogut defensar, amb dificultats, però es poden defensar i guanyar-se la vida, però a la resta de Catalunya això no és així. Els pagesos de Lleida es guanyaven bé la vida, però fa molts anys que no, venen la fruita per sota dels costos de producció. La vinya se salvava però al Penedès paguen el raïm a uns preus ridículs, a França està deu vegades més alt. Estem en una situació de crisi profunda, però el nostre país ho desconeix i s’hi posa d’esquena; els ciutadans, eh, no parlo dels governs. Ens reclamen més biodiversitat, que ja treballem perquè hi sigui, ens fan responsables de moltes coses i no en som.
Com ara?
De la mala gestió forestal, quan no ens en deixen fer, per altra banda, quan tenim espais protegits o tenim altres administracions que ho dificulten. Ens diuen que contaminem les aigües quan també hi ha aigües contaminades a zones on no hi ha agricultura, com al Maresme, i també hi són igual. Que segur que tenim part de culpa, però no ens ajuden a arreglar-ho, sinó que la solució és treure l’activitat. Hi ha un desconeixement món urbà/món rural claríssim, ha existit des dels vuitanta, però s’ha anat agreujant. I tenim els animalistes, i tenim els vegans, i tenim aquesta gent que no volen entendre el que fem i ens posen moltes dificultats a la nostra gestió. La llei de protecció dels animals ha encarit la producció, ens fa llençar animals que serien útils perfectament perquè tenen algun accident o alguna mancança i no els podem traslladar a l’escorxador per aprofitar; quan abans els aprofitàvem, ara els hem de llençar i matar a la granja. Tenim moltes més dificultats, moltes més inspeccions, molts més problemes per tenir llibres d’explotació, moltes limitacions a la càrrega ramadera de les nostres finques, etcètera, etcètera. És una actitud que té tota la societat i el govern de la Generalitat en tots els seus àmbits, que per una banda ens diuen que s’han de cuidar els pagesos, però la realitat és que si te’n vas a l’oficina comarcal d’Agricultura tens problemes, a Urbanisme també, per tirar endavant coses que s’han fet sempre i s’han fet bé: aquí tenim el resultat, el paisatge.
Amb el moviment animalista no hi ha cap sinergia?
És impossible, perquè ells no volen que tinguem bestiar, voldrien tenir el bestiar lliure. Nosaltres, només pel fet de tenir-lo, cuidar-lo i explotar-lo, som dolents. És impossible, l’animalisme és una barbaritat, no té cap sentit. Donen caràcter personalista als animals, els fan persones i no ho són, de persones. Són animals. Nosaltres els cuidem més que ells, perquè convivim amb ells, els donem menjar i quan es posen malalts els curem, però lògicament després s’engreixen i es porten a l’alimentació, que és per al que els tenim; si no, no els podríem tenir.
El juliol de l’any passat es va reunir al Palau de la Generalitat amb l’aleshores president, Quim Torra. Amb el president actual, Pere Aragonès, hi ha més o menys receptivitat?
Al president Aragonès li vaig enviar una carta des de País Rural i ens va contestar que no ens rebria ell, sinó la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà. Vam demanar hora al vicepresident, Jordi Puigneró, perquè porta Territori; al conseller d’Economia, Jaume Giró, i a la consellera Jordà. Ens va respondre el cap de gabinet del president que no ens rebria, que ens derivava a la consellera jo crec que equivocadament perquè es pensa que som només del sector primari. El vicepresident no ha contestat i el conseller d’Economia ens va rebre al cap de quinze dies i vam tenir una bona conversa. Vam quedar que faríem un estudi conjunt sobre la fiscalitat i els impostos al país rural, com es podia potenciar l’economia a base d’impostos especials per compensar bé les parts positives que aporta de franc a la societat. I ara amb el Col·legi d’Economistes de Catalunya estem fent un estudi per fer una proposta a la conselleria per treballar plegats nous impostos que reverteixin en nosaltres, ja que no ens compensen la tasca que fem de clima, de CO2, de control d’aigua, d’evitar l’erosió, de paisatge, d’ús social i de lleure, tot això que donem de franc.
Vostès advoquen per la creació d’una llei de país rural. En quin punt està aquesta iniciativa?
Nosaltres voldríem fer una proposta de llei al Parlament i al govern. Hem parlat amb diferents entitats, sobretot les diputacions. Volem fer un debat global amb la Pimec, el Col·legi d’Economistes i altres entitats per fer una proposta de la qual pugui sorgir una llei de mínims entre el món rural i el món urbà per poder recuperar el país, que està buit, perdut. Volem fer un estudi global amb aquestes entitats, que seria com un preàmbul de llei, però més ampli. Voldríem fer aquesta feina en un any. Aquesta llei ha de preveure com ha de ser la fiscalitat, el comerç, la cultura, l’ensenyament, els transports, les comunicacions i la salut, perquè la gent pugui desenvolupar-se amb dignitat com a la ciutat, perquè la ciutat ens torni el que ens ha pres, a través de recuperar la nostra governança. Necessitem que els pobles i les ciutats tinguin part de la governança, la meitat.
Resumidament, després de marxar d’Unió Democràtica va crear el Moviment Demòcrata de Catalunya, que no va arribar a fusionar-se amb Reagrupament. Posteriorment vostè es va fer soci de Demòcrates, on no va encaixar en el consell nacional i va plegar. On el situem, ara, políticament?
No estic enlloc. Bé, estic molt a prop del Partit Demòcrata, perquè quan vam crear País Rural vam elaborar un programa per portar als partits polítics, els el vaig presentar i el PDeCAT va impregnar el seu programa de País Rural. Val a dir que també el PSC s’hi va interessar molt. I quan l’Àngels Chacón va presentar el programa d’agricultura, vaig assistir-hi. A qui em dona suport, jo li dono suport, només faltaria. En aquest sentit, estic molt proper al PDeCAT, al David Bonvehí i l’Àngels Chacón. Ha d’existir aquest partit de centredreta a Catalunya on hi hagi independentistes. Una mica l’antiga Convergència. Hi ha de ser, jo el trobo a faltar moltíssim. I que sigui sensible al nostre país rural. En aquest sentit els dono suport.
Enyora la primera línia política?
No.
L’han temptat per tornar-hi?
M’ho han demanat, però no.
Del PDeCAT?
No. De molts ambients. Hi ha molts projectes a Catalunya de gent que reclama altra vegada l’antiga Convergència o un centredreta avançat, no carca. Un centre moderat. Jo crec que això fa falta. I la ruralitat que tenia, tots se sentien bé amb el programa del pujolisme, i això fa falta. Sí que m’han temptat, n’hem parlat, de si podria ajudar, però estar a primera fila és molt dur, la política és duríssima; hi he estat dues o tres vegades, sempre ha estat molt dur i no ho recomano a ningú.
Sobre la taula de diàleg...
...la taula de governs. Havíem demanat sempre una taula de governs, de govern a govern, per marxar del café para todos, la bilateralitat per poder parlar i fer política. Això és molt necessari. Ara la tenim i no entenc que no es pugui aprofitar, s’ha d’aprofitar, donar-li vida, fer-la viure. Catalunya no es pot aixecar d’aquesta taula, s’ha de quedar sempre en aquesta taula i l’ha de defensar i donar-li vida. No hi ha cap excusa per no fer-ho. Arribarem on arribarem, però cal normalitzar que Catalunya i Espanya parlin.
Què en pensa, del fet que Junts per Catalunya no hi sigui?
No hi estic gens d’acord. Hauria de posar-hi gent del govern, que hi té bona gent, en el govern, suposo, no? Bé els hi ha posat ell. Doncs si té bona gent en el govern, que hi vagin. Jo si fos en el govern voldria ser-hi, fos de qui fos. Govern i govern, perquè quan canviïn els governs hauran de seguir parlant els governs que toquin. Ha d’estar viva i tirar endavant, s’ha de cronificar la taula de governs i donar-li normalitat.
Li augura una llarga vida, a la legislatura actual?
No ho sé, però el que em va estranyar és que comencessin, perquè si realment estan tan així, sembla estrany que comencin; però si han començat, el normal és que duri. El que sí que m’agrada és que ja tinc president i governa, i es planta, i fa de president. Hem de tenir presidents que governin, facin de presidents, portin el govern endavant i posin ordre.

Nissaga de polítics

Josep Maria Vila d’Abadal prové d’una família de polítics. L’avi va ser fundador d’Unió Democràtica. El pare, diputat de la primera legislatura. Ell, alcalde de Vic entre el 2007 i el 2015 i diputat entre el 2010 i el 2012. També va ser el primer president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). El 2015 va passar el testimoni a l’aleshores alcalde de Girona, Carles Puigdemont, a qui té molta estima. La nissaga familiar, tindrà continuïtat? “La generació de les meves filles té quaranta anys i no els interessa la política, perquè la política s’ha desconnectat de la gent. Tinc un net de 13 anys i em demana coses, s’hi interessa una mica, però és d’hora. El seu pare és de Berga, és cupaire, i el té entrenat. Espero que aquesta generació facin política, però l’han de fer diferent, el sistema de partits no funciona. No es vol dir, però no funciona.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La UE busca promoure salaris mínims adequats

Brussel·les

El Consell per la República constitueix cinc comissions amb membres de l’Assemblea de Representants

Barcelona

La junta birmana redueix a dos anys de presó la pena d’Aung San Suu Kyi

Bangkok

Pisarello exigeix “canvis de fons” per permetre una Constitució feminista i verda “a l’altura del segle XXI”

Madrid

González-Trevijano diu que el TC resoldrà “en temps i forma” les recusacions de Puigdemont contra Arnaldo i Espejel

Madrid

Borràs veu en la Constitució una eina inútil per resoldre problemes socials, lingüístics o polítics a Catalunya

Espinelves

Sánchez: “Cal complir del primer a l’últim tots els articles de la Constitució”

Madrid

Aragonès considera “obsoleta” la Constitució Espanyola

La Bisbal d'Empordà

Meritxell Batet crida els polítics a “actualitzar i renovar” l’esperit original de la Constitució “amb nous acords”

Madrid