Política

Pau Casals a les Nacions Unides

El músic va ser tres vegades a la gran sala de l’ONU, els anys 1958, 1963 i 1971

Hi estrena l’‘Himne a les Nacions Unides’, rep la Medalla de la Pau i fa el seu famós parlament que se sent arreu menys a l’Estat espanyol

Justícia, llibertat i pau, síntesi d’un pensament amarat d’amor a la mare i a la pàtria catalana
Els grans diaris de l’Estat obvien la crida de llibertat de Casals, però el ressò serà mundial

El dia de les Nacions Unides, el 24 d’octubre, d’avui fa cinquanta anys, Pau Casals tornava a la gran sala de l’Assemblea General de l’ONU, on es debatien els grans afers mundials, per oferir-hi un concert i rebre-hi ovacions espectaculars com a homenatge i la Medalla de la Pau de l’organització com a reconeixement a la seva tasca. D’aquell acte els catalans en recorden, però, sobretot, el seu breu i emotiu parlament sobre Catalunya i la pau que, tant temps després, encara impacta a tothom qui l’escolta, i la seva interpretació memorable d’El cant dels ocells,

Per la pau

La lluita per la pau fou, des de la Guerra Civil espanyola, una constant en el pensament de Pau Casals i una reivindicació constant en la seva labor. Justícia, llibertat, pau, és la síntesi d’un pensament amarat alhora d’amor familiar a la mare i a la pàtria catalana, i per la música, la gran passió vital.

L’any 1971, Casals torna a la seu de les Nacions Unides per tercera vegada. Anteriorment hi havia estat el 1958, com a reputat intèrpret d’un concert, i el 1963, quan hi va estrenar el seu reconegut oratori El pessebre, que anava acompanyat d’un missatge de pau i que és en ell mateix un cant a la convivència i fraternitat humanes.

El context

La influència de la mare, Pilar Defilló, en la formació, la vida, el pensament de Casals, és determinant. Una frase, a tall d’exemple, va dir al seu fill Enric, que no havia nascut per matar ni perquè el matessin, i que marxés a l’Argentina en lloc d’anar a fer la guerra per un estat. La mare no acceptava lleis perquè abans hi ha la moral. Aquest principi Pau Casals l’hereta i aplica tota la vida.

A començaments de la dècada dels setanta els conflictes internacionals, d’Israel al Vietnam, són ben presents i feia poc de la terrible crisi dels míssils a Cuba i, amb l’amenaça nuclear de fons, Casals emprèn una croada per la pau amb El pessebre.

La posició dels Estats Units i el silenci i la complicitat de les democràcies occidentals respecte al règim franquista consolidat no fa modificar el pensament de Pau Casals. Molts exiliats han tornat i altres s’han rendit, però molts continuen ferms en les conviccions. Casals, trenta anys després del 1939, continua inflexible en un pensament inalterable i coherent.

El xoc del final de la Segona Guerra Mundial amb la Guerra Freda va significar un gerro d’aigua freda a uns ideals, com explica en una carta al seu gran amic Josep Trueta, on li diu el 28 d’abril del 1948: “Per desgràcia, els governs i la política insisteixen a voler ignorar els sentiments dels pobles.”

L’acte

Amb la sala de l’Assemblea General plena de gom a gom, sense cartel·les ni banderes dels estats, per palesar el que serà un auditori que vol simbolitzar la humanitat, i amb molts periodistes assistents, té lloc el concert d’ara fa cinquanta anys amb un parlament del llavors secretari general, el birmà Maha Thray Sithu U Thant.

U Thant remarca que s’estrena l’Himne a les Nacions Unides com a obra que uneix la inspiració i el talent de Pau Casals i agraeix que tant Casals com el poeta anglès William H. Auden, autor del text, facin donació de tots els seus drets a l’Escola Internacional de les Nacions Unides. Constata l’absència del poeta, que és a Europa, però diu que escoltarà el concert per ràdio. Han passat vint-i-sis anys des de la fundació de l’organització a San Francisco i U Thant fa un cant a la pau.

El concert fou reeixit i Pau Casals, que ha compost l’himne, hi és present com la gran figura central dirigint, tocant el violoncel i amb el parlament d’agraïment en lliurar-se-li la medalla.

El programa del concert és anunciat, uns dies abans, el 29 de setembre, en un document interior: està prevista la intervenció de The Casals Festival Orchestra, de The United Nations Singers i del Chorus of The Manhattan Scholl of Music, amb direcció de Pablo Casals i Alexandre Schneider. Les intervencions: l’Himne a les Nacions Unides per Casals, un parlament del secretari general, el concert de Bach en do major per dos violins amb Isaac Stern i Schneider, Dumbarton oaks de Stravinsky, un altra peça de Bach amb Mieczylaw Horszowski, Eugene Istomin i Rudolf Serkin i la repetició de l’himne. Aquest programa no se seguirà totalment. Casals pronunciarà uns breus mots espontàniament fora del protocol amb l’aquiescència d’U Thant.

La Medalla de la Pau

Que s’atorgui aquest prestigiós guardó de l’ONU és una iniciativa d’U Thant, que ja havia convidat Pau Casals el 1963. De la nombrosa correspondència de Casals, una joia, que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya. Citem la carta de l’11 de març del 1970 en què U Thant el convida a un acte del 17 d’abril i ho fa apel·lant, escriu el birmà, secretari general des de deu anys abans, per la coincidència dels principis de cooperació i comprensió que tenen tant Casals com les Nacions Unides.

Agraïment d’U Thant

Segurament el moment de màxima emoció de l’acte és quan U Thant li lliura la Medalla de la Pau a Casals. El parlament d’U Thant és llarg, de poc més de dos folis, solemne en el to. No s’ha divulgat, fora d’alguna frase. En reproduïm el paràgraf final: “Vull aprofitar aquesta ocasió per homenatjar especialment el mestre Casals i el senyor Auden: don Pablo, heu dedicat la vostra vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. Tant com a home com a artista, encarnes els ideals que simbolitza aquesta medalla de la pau de les Nacions Unides. Us l’entrego amb el meu profund respecte i admiració.”

El parlament de Casals

Casals, després de rebre la medalla, parla, i molt bé. Les seves paraules, espontànies, són un molt breu discurs, intens i carregat d’emoció on apareix, davant el món, un pensament sempre lineal. Catalunya hi és esmentada sis cops mentre que Espanya una i en clau negativa. És el moment de més projecció del segle XX de la causa catalana.

Casals parla de manera contundent i emotiva, segurament improvisadament, amb un discurs que li surt del cor, però que estableix una connexió plena amb l’auditori. És el clam d’un home sol contra un estat que oprimeix la seva pàtria catalana. Arrenca amb la seva mare, un cant a l’amor filial i al reconeixement al seu esforç d’una vida, que el va forjar, i entra a fons en els dos aspectes vitals, les dues qüestions que representen el seu signe vital: el combat per la pau i el desig que Catalunya esdevingui una terra lliure sempre amb la fraternitat que atorga la música. I no és estrany, més enllà d’algun matís historiogràfic, que el discurs esdevingui un emblema, un signe d’identitat. Sense representants a les Nacions Unides i amb un estat en contra sempre, tot el que hem fet els catalans –deia sovint l’enyorat Josep Faulí, director fundacional del diari Avui– és sovint fruit d’un esforç individual. Casals és un exemple d’això. Més enllà de la dimensió conjuntural política, el seu discurs fa sentir l’orgull de la pertinença.

Eco de l’acte

En la continuació de la sessió, sobre la restitució dels drets de la Xina, important qüestió, J. Baroody, diplomàtic libanès delegat d’Aràbia, diu: “Ahir a la tarda, en aquesta mateixa sala assistírem al concert dirigit per l’il·lustre músic de fama mundial Pablo Casals, i tots ens sentírem eufòrics, no només per la música o per la manera magistral en què es va interpretar, sinó també perquè un artista de la talla de Pablo Casals ens va fer a tots una crida perquè treballem en pro de la pau. Dels concerts a què he assistit a moltes capitals del món, crec que aquest fou un dels més commovedors. I l’endemà d’aquest concert, què estem fent si no és tornar a posicions que semblen fossilitzades?”

L’eco de l’acte fou notable i remarquem com el documental de noranta minuts fou retransmès per les televisions de trenta països. Tot i això, a Espanya ni la nota de l’agència oficial Efe ni la premsa, com les pàgines senceres aparegudes a l’Abc o El Correo Catalán, comenten el parlament de Casals i, d’aquesta manera, se silencia la reclamació de llibertat per a Catalunya.

Tot i això, diversos periodistes catalans –Salvador Corberó, el fotògraf Postius, Josep M. Massip o Sempronio– hi seran presents, així com Joan Alavedra, el seu biògraf i amic, i faran que “la veu i imatge de Casals ressoni arreu el món”.

Un himne a les Nacions Unides
El periodista Sempronio, en la crònica de Nova York del 6 de novembre, escriu a ‘Destino’: “«És Himno a las Naciones Unidas y no de las Naciones Unidas, y ojo con el matiz.»” Fa referència al nucli central del perquè la composició de Casals amb text de W.H. Auden no és l’himne oficial de l’organització. Efectivament, el poeta britànic havia escrit un himne a l’ONU que Pau Casals rep l’encàrrec de musicar el 1970. L’estrena és l’any següent. Els 25 anys de les Nacions Unides se celebren de manera destacada gràcies al concert i a l’himne. Durant el mandat d’U Tant es toca molt, però a la seva mort resta marginat. El 2008 s’anuncià de tocar-lo a Ginebra, arran de la inauguració de la cúpula pintada per Barceló, però el gran nombre d’assistents ho impedí. Sonà ‘El cant dels ocells’. El 2011 la vídua Casals va instar el govern espanyol perquè fes gestions per tramitar que es prengués l’acord en ferm i fos declarat himne oficial. El mateix any ERC i EU-Verds ho van sol·licitar oficialment al Congrés, però el govern no va considerar rellevant que l’himne amb un català exiliat fos proposat com a himne de l’ONU.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

POLÍTICA

Tarifa plana, la resposta del govern de Pineda a la pujada del 25% de l’IBI

PINEDA DE MAR
política

Ajornada per falta d’acord la reunió de la comissió d’investigació del 17-A

barcelona
política

Espanya defensa la sentència del procés a Estrasburg

barcelona
política

Mas Guix entrega a Aragonès la proposta de finançament singular

barcelona
Reportatge

El sud global ja és aquí

Girona
Andrei Makaritxev
Investigador associat del CIDOB i professor de la Universitat de Tartu

“Putin vol que la guerra formi part de la vida quotidiana”

barcelonA
Kristian Herbolzheimer
Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

barcelona

Brasil, el gegant que reclama atenció

Buenos Aires
Joan Timonet
Cap de l’oposició a Sant Joan les Fonts (Sant Joan Plural)

“Fem nosa a l’equip de govern, ens sentim menystinguts”

Sant Joan les Fonts