Política

LAURA BORRÀS

PRESIDENTA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

“Si la majoria s’ha trencat, es refà, és un imperatiu”

“Hi ha un punt de frustració, impotència i decepció en el meu pas per la política”

“No estic disposada a considerar que hi ha una pèrdua de la majoria independentista, perquè els votants hi són”

“Hi ha qui treballa per fer difícil temes que haurien de ser fàcils”

“Estem en una situació complicada i cal treballar per encarrilar-la”

La veu de l’1-O
Laura Borràs, llavors directora de la Institució de les Lletres Catalanes, va rebre l’abril del 2007 l’encàrrec del president Carles Puigdemont de ser la veu amb què els consellers i alts càrrecs del govern es comprometien a celebrar un referèndum d’autodeterminació al cap de sis mesos. L’acte es va celebrar al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i un cop acabat l’acte tots els dirigents van signar el mateix compromís al Saló Tàpies.
No hem vingut a la política a resignar-nos, sinó a modificar el que no ens agrada
Vull un Parlament obert a la gent i no únicament els dies que hi ha incendis, aiguats i agressions
Si no sentís que la feina que faig és útil, per honestedat i per coherència hauria de deixar-la

Va arribar a la política el desembre del 2017 declarant-se “filla de l’1-O”. En poc menys de quatre anys, ha estat diputada al Parlament i el Congrés, consellera de Cultura i, des de fa vuit mesos, presidenta del Parlament, on les tres forces independentistes, tot i disposar de la majoria més àmplia de la història, no s’han posat d’acord per tramitar juntes el pressupost per al 2022. Amb la presidenta i diputada, parlem de política des del vessant més personal.

Va entrar en política assegurant que tenia clar el motiu i l’objectiu de fer aquest pas. Quina valoració en fa ara?
Si miro enrere encara no hem arribat als quatre anys però el cert és que han estat d’una intensitat extraordinària. Certament hi entro amb la convicció de servir al país i de perseguir l’objectiu de materialitzar el resultat de l’1-0 i, per tant, el balanç no pot ser satisfactori. En aquesta àmbit no s’ha avançat, no puc dir que hem aconseguit implementar el resultat i que me’n torno a la meva feina de professora, ja que sempre he dit que ara faig de presidenta però jo el que soc és professora. Així doncs, d’una banda tinc un punt de frustració important per haver format part de la gent que va fer possible l’1-O, que va votar i que hi va dipositar expectatives. Fent el salt a l’altre costat, també sento la impotència de veure fins a quin punt els polítics independentistes no som capaços de trobar la manera de servir a aquest objectiu comú i a tots els nostres votants, que el que ens demanen, tots, és que fem la independència, no pas que ens dediquem a fer projectes de partit. Individualment puc dir que he treballat amb aquest esperit i ho he fet des de cadascuna de les responsabilitats que he tingut, però, sí, hi ha un punt de frustració i impotència.
Està decebuda amb la política?
Hi ha un punt de decepció en la política, sí.
Li sorprèn?
No m’hauria imaginat que podia viure el que he viscut en el món de la política. No d’aquesta manera. Soc aquí per transformar i canviar les maneres de fer que he vist i que no m’agraden, però t’adones que sovint hi ha una determinada estructura, una configuració partidista que en lloc de treballar per ser la solució esdevé part del problema. I per persones d’acció com jo, que, a més, intento dir el que faig i faig el que dic i dic el que penso, formar part d’aquest mecanisme, d’aquest engranatge, et supera perquè hi ha qui treballa per fer difícils coses que haurien de ser molt fàcils.
Vostè s’aferra a no perdre el contacte amb la gent. Què li transmeten ara? Ha notat algun canvi?
Sí, no entenc la política sense la proximitat amb la gent i no per refugiar-m’hi, sinó per donar la cara encara que sigui per percebre la sensació de tensió. En el Parlament són els partits independentistes els que han de traslladar la realitat d’aquest 52%, que existeix, que hi és perquè les persones que voten independentisme hi són. Per això intento ser a prop de la gent i agraeixo el suport, l’afecte i l’estima que em donen. Això no esborra, però, la sinceritat i el dolor amb què et parlen quan et diuen que no entenen com els polítics no treballen al servei de l’objectiu comú. Els que no venim a viure de la política, però hem decidit pel context històric exposar-nos a la crítica pública, quan ens trobem amb l’estima de la gent s’agraeix.
Però més enllà de l’estima que diu que rep, la política hauria de ser una feina útil per al ciutadà, la sent així?
Si no fos així, per honestedat i per coherència hauria de deixar aquesta feina. El meu objectiu és continuar treballant per la independència i això ho he fet allà on he estat. Però la feina al Parlament també implica treballar perquè la institució funcioni, que se’n respecti la inviolabilitat i la immunitat dels seus membres. No he vingut a heretar situacions ni a posar-m’hi de perfil, he vingut a treballar i a contribuir en la millora de la institució. Per això he abordat el tema dels triennis i les dietes dels diputats, que són temes conflictius perquè tenen una dimensió econòmica i un cost polític, però també és part de la meva feina. Com també ho és que no tothom es pugui aixecar en un ple sense causa justificada a fer el seu discurs per penjar-lo després a les xarxes. Intento que es respecti el reglament i que es prestigiï la institució i quan parlo de Parlament obert vull que hi pugui venir tothom i que ens aproximem a la societat i no únicament quan hi ha incendis, aiguats o agressions. Això també té una dimensió de servei públic que és útil i hi treballo molt conscientment.
On troba més obstacles, en les reformes interiors o exteriors?
Arreu. Normalment hi ha molta resistència als canvis. La situació l’exemplifico amb aquelles màquines del milió on la bola se’t queda entremig de dues palanques; prems els botons, no perds la bola, però tampoc no hi jugues. Aquí hi ha una palanca que mouen els del “sempre s’ha fet així”, i l’altra, els de l’“això no s’ha fet mai”, i enmig es crea una paràlisi que cal canviar.
Va esgrimir per accedir a la presidència del Parlament que al govern hi veia massa discrepàncies. Després del ple del pressupost, creu que el temps li dona la raó?
És una pregunta complicada que no té una resposta senzilla. Jo no vinc del món de la política. Sovint em moc per intuïcions, conviccions, i també tinc pressentiments i em costa molt anar-hi a la contra. I sí, de seguida vaig veure que el meu lloc no era en el govern, però no, no necessitava esperar aquest últim ple per certificar-ho. Si aquesta sensació de frustració ja la tinc des del Parlament, imagina’t des de l’executiu. No m’interessa el poder pel poder, sí la transformació i treballar per canviar la realitat, potser per això no he estat mai abans en política.
Què li diu la intuïció ara?
Estem en una situació certament complicada i cal treballar per encarrilar-la. Això és un imperatiu. La feina en la política no s’acaba mai i no hem vingut a resignar-nos ni a expressar pena, sinó a modificar el que no ens agrada.
Què pot fer des del Parlament, davant la pèrdua de la majoria independentista del 52%?
Ho nego. No estic disposada a considerar que hi hagi una pèrdua de la majoria independentista, perquè els votants hi són. No podem perdre el nord, ens devem a les persones que han confiat en nosaltres i jo no m’hi resigno. Si s’ha trencat la majoria del 52%, es refà, perquè la unitat al Parlament pot ser que no existeixi però a fora hi és. Som a dins perquè hi ha aquesta gent a fora i per tant hem de treballar i això vol dir feina, feina i feina. Al contrari, fallarem a l’origen del contracte que tenim amb els electors.
Diputada, consellera o presidenta?
La feina com a consellera era molt executiva i jo, que venia del món acadèmic, m’hi sentia confortable. En el legislatiu, els tempos són uns altres però estic més connectada amb el dia a dia de la política i crec que és aquí, al Parlament, on ha de començar tot. A Madrid tant havia de defensar els autònoms com un altre dia reclamar la baixada de l’IVA. Va ser una bona escola.
En el darrer ple es va veure una imatge inèdita a la cambra fins ara; músics a la llotja de convidats. Va ser decisió seva?
Era marca de la casa, sí. Vull fer coses i soc aquí per fer-les. Som altaveu del que passa al país i quan parlem d’una xacra com la violència de gènere ens hi hem d’involucrar. Teníem ple dilluns i vaig pensar que era un bon moment perquè la totalitat de la cambra assumís un discurs de denúncia i, a més, féssim visible una realitat, la mort de centenars de dones que vam simbolitzar amb la instal·lació artística de parells de sabates vermelles, cadascuna de les quals singularitzava les víctimes amb nom, procedència i dates de naixement i mort. Com que la declaració era dura, no va poder ser institucional perquè Vox no hi va donar suport, el poema musicat donava un missatge més positiu i esperançador i aportava un punt de vida en un actuació que denunciava la mort.
Ha deixat arraconat el seu paper d’acadèmica?
La gent es pensa que fa temps que no faig classes, però només fa cinc mesos. Vaig acabar el curs passat fent classes com ho he fet sempre de forma ininterrompuda des del curs 1994/95. Soc professora i ho tornaré a ser.
I l’escriptura?
He escrit llibres sobre l’1 d’octubre, el poder transformador de la lectura i he parlat dels clàssics moderns i la literatura en piulades, però la feina de presidenta em complica molt la dedicació, potser arriba ara un dia en què hauré de fer les memòries.
Escriu algun diari?
Diari com a tal no, però sempre prenc notes, en llibretes o de forma digital, i tinc molt bona memòria i vaig acumulant coses en el disc dur que déu-n’hi-do!
Aquesta experiència política li remet a alguna obra clàssica?
A la tragèdia grega, directament. [Riu.] Em torna als meus temps, déu-n’hi-do. Quan hom ha llegit Shakespeare pot tendir a relativitzar la realitat perquè a l’obra del dramaturg hi és tot, però diríem que aquí de vegades hi ha tragèdies que serien evitables i, per això, és una llàstima que es produeixin.
Enmig d’aquest rebombori, pot desconnectar?
És un problema, sí. És complicat portar-ho de forma sostenible, sempre m’ha anat la marxa i també em carrega molt les piles el retorn que rebo de la gent que no ens posa a tots al mateix sac ni fa crítiques generals. Les evasions sempre són la família, la lectura, el cinema i la cultura, que veritablement és la meva vida interior i exterior. Ara tinc la meva filla a París d’Erasmus a la Universitat de la Sorbona, on fa poc em vaig poder escapar un cap de setmana. Em costa dir que no a les invitacions que rebo i i això m’obliga sovint a multiplicar-me.
Quina és la seva preocupació actual?
Només he tingut 11 mesos de gràcia en la meva carrera política. Des de llavors la qüestió judicial és una espasa de Dàmocles que porto al damunt des del novembre del 2018. Vist el context polític en què ens trobem, és una preocupació personal, sí. No ho seria en un sistema judicial just o si no hi hagués aquesta persecució de l’independentisme. Una preocupació col·lectiva és com hem de treballar els que hem arribat a la política per fer la independència per poder-ne sortir havent aconseguit l’objectiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

política

Mas Guix entrega a Aragonès la proposta de finançament singular

barcelona

El sud global ja és aquí

Girona
Andrei Makaritxev
Investigador associat del CIDOB i professor de la Universitat de Tartu

“Putin vol que la guerra formi part de la vida quotidiana”

barcelonA
Kristian Herbolzheimer
Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

barcelona

Brasil, el gegant que reclama atenció

Buenos Aires
Joan Timonet
Cap de l’oposició a Sant Joan les Fonts (Sant Joan Plural)

“Fem nosa a l’equip de govern, ens sentim menystinguts”

Sant Joan les Fonts
guerra a gaza

La UE acorda sancionar a Hamàs i a colons israelians extremistes

barcelona
guerra a europa

Els 27 aproven 5.000 milions d’euros per enviar armes a Ucraïna

barcelona
política

Poble Lliure demana la dimissió de la direcció de l’ANC

barcelona