Política

JOSEP PIJOAN FARRÉ

Cofundador de la FIC i Micropobles

“Primer, el poble; després, la comarca, i tot seguit, el país”

Hi ha tres factors com a solució al despoblament: bones comunicacions viàries i telemàtiques, habitatge i feina a prop
Un regidor independent és el que no depèn de cap partit: ens devem al municipi i depenem de la gent. I crec que perdurarà

Retirat el febrer del 2017 de la política local, Josep Pijoan és un jubilat actiu, que continua dirigint, amb una de les filles, la seva empresa de sulfats càlcics, l’única del ram que queda a Catalunya, on ha treballat des dels 19 anys. Allà és on ens rep.

Va estar 37 anys en política municipal, la més agraïda, diu tothom. En va gaudir?
Certament, van ser 12 anys de regidor i 25 anys, set mesos i 22 dies exactament d’alcalde [riu]. N’estic molt satisfet, i si avui hagués de tornar a començar, faria el mateix. Sempre he dit que hi ha dos tipus de polítics. El professional, el parlamentari, que a vegades sense conèixer a fons els problemes de la ciutadania està a les ordres d’una sigla i fa el que el partit té marcat. I l’amateur, el municipalista, que més que polític és un gestor, i ho fa tan bé com sap per al seu municipi i la seva comarca, hi esmerça tots els esforços.
Un gestor per vocació, com vostè…
Sí, i sense remuneració. He estat tots aquests anys sense cobrar mai res, tret de l’any i mig que vaig ser al Consell Comarcal, quan tampoc volia cobrar però em van dir que si no hauria establert un precedent per als que vindrien. Però com a alcalde mai he cobrat res; com a molt, si feia algun desplaçament a fora.
Però durant el tripartit, Joan Puigcercós va impulsar un sou per a tots els alcaldes. Hi va renunciar?
Sí, perquè la Generalitat dona una quantitat en funció dels habitants, però la Seguretat Social l’ha de pagar el municipi. I això significava en aquell moment uns 6.000 euros que havia de pagar l’Ajuntament, i vaig decidir no acollir-me a l’ajut.
Però hi deu estar a favor, que almenys els alcaldes cobrin per la feinada que fan…
Sí, és una bona iniciativa, perquè la persona que es dedica a una cosa ha de cobrar. Això sí, si cobres d’un ajuntament estàs obligat a destinar-hi almenys mitja jornada; el que no pot ser és cobrar d’alcalde o regidor amb dedicació exclusiva i fer altres feines. Soc molt legalista, i com que sempre he viscut de la meva feina, considerava que en el meu cas era l’empresa, i que a l’Ajuntament hi dedicaria les hores que fes falta, però sense cobrar.
És com un ‘hobby’...
Sí, com un hobby i per vocació, perquè si no ja no ho hauria fet. I perquè vaig entendre que feia falta i que Pira tenia possibilitats de remuntar, ja que estàvem patint un despoblament important quan vaig entrar d’alcalde el 1991, un degoteig cada any, perquè ser molt a prop de la capital de comarca té avantatges però també inconvenients. I si saps buscar els elements te’n pots beneficiar, però si no et pot perjudicar, perquè t’estirarà la gent. Per això vam impulsar habitatges, per mirar d’aprofitar aquesta proximitat.
I vau reeixir…
Sí, el poble va passar de 300 a 500 habitants. I d’una població molt envellida, amb el 33% de més de 65 anys, ha passat a ser la que té més joves de la Conca, per sobre de la mitjana catalana. Vam fer 84 habitatges i tots es van omplir amb gent jove.
Habitatge social?
Sí, vam analitzar per què marxava la gent i era perquè no hi havia habitatge. Vam buscar un solar proper al poble, vam convèncer el propietari que el podíem requalificar com a urbà i que tindria acceptació, i ho vam fer. I va funcionar. Vam fer els 84 habitatges amb un sistema nou, que era una espècie de cooperativa, una societat civil particular en què els propietaris havien de comprar les parcel·les, sobre les quals s’edificava la seva casa. Les cases eren totes iguals, uniformes, i l’Ajuntament coordinava el tema de buscar el constructor, el finançament al banc… Els particulars no es van haver de preocupar de res, tot i que es van fer un seguit de gestions amb ells: es va anar a veure abans un seguit d’habitatges, se’ls va preguntar si estaven d’acord amb els preus del constructor... Així es va poder portar a terme, i va sortir a preu de cost; no hi va haver cap benefici de cap promotor perquè era el mateix propietari. De fet estem intentant, amb l’alcalde d’ara, fer una promoció similar, de 40 habitatges.
Ho veuria una fórmula extensible per lluitar contra el despoblament rural?
Sí, moltes vegades als micropobles s’ha pensat que primer hi ha moltes cases deshabitades que s’haurien de reconstruir i rehabitar. I és cert, però després et trobes que el propietari et demana un dineral i és impossible de rehabilitar. Aquí xoquem amb la llei d’urbanisme; els municipis petits que no tenen el planejament aprovat no poden créixer, perquè el límit d’edificació nova no ho permet i només poden rehabilitar habitatges antics, i això els condiciona. Hi ha hagut molts contactes ja amb Urbanisme perquè la llei hauria de variar; n’hi hauria d’haver una d’específica per als pobles petits. Des de Micropobles ja s’està empenyent per fer-ho possible. Construir habitatge nou a vegades surt molt més econòmic que rehabilitar-ne d’antic; si els propietaris no t’ho posen fàcil es fa molt costós. L’edificació nova és molt més simple.

Però n’hi ha prou amb això?

No, per solucionar el despoblament que pateix Catalunya i l’Estat –l’Espanya buidada, on ara s’estan bellugant i estan sortint, per cert, agrupacions d’electors perquè veuen que a casa no els porten res–, hi ha tres factors importants. Primer, unes bones comunicacions, viàries i telemàtiques, que és la base principal: si hi ha bons accessos i bona fibra òptica, avui et permet fer moltes coses a casa, i això és bàsic. El segon element és l’habitatge: sense, no podràs fer créixer el municipi. I les comunicacions no depenen de l’Ajuntament sinó de l’administració, però l’habitatge sí, i es pot moure. El tercer factor és la feina: no podem pretendre que a cada municipi hi hagi un polígon industrial i empreses instal·lades, però si la comunicació és bona, a 20 minuts en cotxe pots treballar. I hi ha el teletreball, que si una cosa positiva ha portat la pandèmia és entendre que des d’un municipi petit també es pot fer la feina, i això ha fet que molts hagin crescut en habitants. Que hi hagi bona comunicació i habitatge són els dos factors principals, aconseguir feina al mateix municipi ja és demanar molt, però amb el teletreball ho pots aconseguir.
I els serveis municipals, com escoles rurals i consultoris… O això ve després?
Si estàs ben comunicat i tens habitatges, la població t’augmentarà. I quan passi, has d’anar cap a un segon bloc, que és el consultori, l’escola… Però això no ho pots aconseguir si no tens gent que viu allà.
Al seu dia vostè també va demanar una policia mancomunada…
Sí, això va arribar a anar al Congrés, ho vaig proposar a un diputat socialista i hi havia una fórmula que era factible, però s’havia de canviar un article d’una llei estatal que permetia que un municipi amb policia local pogués ampliar el seu radi d’acció, posant algun membre més per fer el servei de municipis veïns. No es va arribar a aprovar perquè potser no s’hi va insistir prou, perquè seria possible i viable. El que no pots pretendre és que l’alcalde o els regidors facin de policia, que en un poble petit ja ho has de fer, perquè 24 hores al dia estàs de servei. Però no és que et pertoca; en canvi una policia mancomunada ens facilitaria la feina.
Em deia que tot això es vehicula a través de l’Associació de Micropobles del país...
Sí, la direcció actual està fent una gestió extraordinària; formo part del consell assessor. També en vam ser cofundadors fa 14 anys. Vam ser vuit ajuntaments, un dels quals Pira, a iniciativa d’un regidor d’Argençola, Toni Llobet. Vaig dir que endavant, perquè la meva il·lusió en la política municipal sempre va ser defensar el poble petit, la comarca i el país. He tingut sempre aquest esquema: primer, el poble; després, la comarca, i després, Catalunya.
Vostè va entrar d’alcalde després de la lluita contra un abocador industrial a la Conca; allò seria un abans i un després…
Efectivament, quan va esclatar el tema el 1990 jo era regidor, i la majoria d’ajuntaments de la comarca vam dimitir per pressionar el govern, perquè allò no estava ben plantejat. Potser va ser un acord que vam prendre sense pensar gaire en les conseqüències, però tothom va complir quan va arribar el moment. Aquella gent tenia paraula; avui dia ja és més difícil, perquè avui el polític diu una cosa i en fa una altra. El moviment social va ser molt important, decisiu, però una de les coses que crec que van fer més mal al govern va ser la dimissió de tots els càrrecs electes municipals, del seu propi partit, perquè gairebé tota la Conca era de CiU. En podem estar satisfets, perquè no es veu gaire que un govern amb majoria absoluta tiri enrere una llei, i ho va fer al cap de nou mesos: va retirar el pla de residus, i allò va marcar un punt d’inflexió, a partir de llavors la comarca canviaria.
Va inspirar l’orgull de comarca?
Sí, es va marcar un perfil propi de defensa d’uns interessos i unes arrels, i ens han tingut en compte. Crec que encara avui això perdura i encara ens respecten. Quan diem que som de la Conca, compte!
En tot cas hi va haver protestes que avui serien gairebé sedició, com apedregar l’helicòpter del president Pujol o retenir el conseller Molins al Consell Comarcal.
Jo també era a dintre amb el conseller, i allò va ser un muntatge perquè se li va garantir en tot moment que si volia sortir se l’escortaria fins al cotxe, però ell es va estimar més quedar-se dins i van avisar els antiavalots. I no és cert que s’apedregués l’helicòpter del president, tot i que hi havia gent protestant, això sí… No gaires anys després, el president Pujol va venir a inaugurar la variant de Vilaverd, i hi vam anar cinc o sis alcaldes independents a veure’l. Vam agrair-li que hagués retirat el pla, que la Conca se sentia molt satisfeta i que volíem que allò servís per cicatritzar les ferides. Després també es va negociar i es van retirar totes les acusacions que hi havia arran d’algunes denúncies. El més greu era el tema de l’helicòpter perquè demanaven indemnitzacions, i també es va acabar retirant.
Els fets van ser l’embrió d’un espai municipalista, la Unió d’Independents de la Conca (UnIC), en les eleccions del 1991…
Sí, quan l’octubre del 1990 es dona per acabat el pla de residus, em venen a veure dues persones i em diuen: “I ara, què? Ens seguirem presentant per CiU?” Perquè jo els dos primers mandats havia anat de 3 en una agrupació d’electors, però el 1987 havia estat, com a independent, en una llista de CiU. Em va semblar bé muntar alguna cosa; ens vam ajuntar uns quants i vaig ser promotor de la UnIC, inscrita a principis del 1991. Fins i tot vam presentar algunes candidatures a l’Alt Camp, tot i que no podien fer servir aquest paraigua per un tema del nom.
I vau disputar el poder local a CiU, fins al punt de discutir-li el Consell Comarcal…
Sí, la FIC va obtenir vuit consellers; CiU, 9; un el PSC, i un el PP. Hi va haver una negociació sobre qui havia de ser el president del Consell Comarcal, perquè el PSC ens va dir que ens donaria el vot i quedàvem empatats... i ho acabaria sent el del PP, votat per CiU! Hi havia una crispació tremenda llavors, em van nomenar portaveu i vaig tenir una papereta molt difícil, perquè no volia que la ferida perdurés per sempre. Vam intentar entre tots anar normalitzant la situació.
I el 1995 crea la FIC…
Sí, perquè el cas de la Conca va tenir ressò a tot Catalunya. Molta gent s’hi interessava i, és clar, el nom d’UnIC no servia. Hi va haver moltes reunions a tot el país i el 1995 es va constituir la FIC a Montblanc, entre la UnIC i el Partit d’Independents de les Terres de l’Ebre, a més d’alguna altra candidatura independent.
I vostè en va ser el president…
Sí, tot i que era un òrgan col·legiat, encara avui hi ha una presidència col·legiada tricèfala. I jo hi estic vinculat encara com a cofundador.
Van arribar a tenir vora 200 regidors, però avui ja en queden poc més de 70…
Sí, però subsistim després de gairebé 30 anys. Hem pogut superar la batzegada del procés, que ha arrossegat molts partits a desaparèixer, i la FIC ha aguantat com l’única federació d’independents en l’àmbit de tot Catalunya, més enllà d’algun grup organitzat a la Selva i poc més. El 2019 vam obtenir pocs regidors, però alguns en llocs importants, dos a Cervera i un al Vendrell. I a Tossa hi tenim l’alcaldia... Si la FIC no ha crescut més, és perquè no es coneix més la seva ideologia; ningú s’ha cuidat de donar-la a conèixer.
Als independents se’ls critica adduint que no tenen ideologia i agrupen des d’independentistes fins a gairebé extrema dreta…
Bé, d’extrema dreta, no en tenim cap, però dins la FIC és cert que hi ha persones molt independentistes, d’altres que no ho són tant i d’altres que gens, però aquests tampoc hi són contraris. El que ens ha d’unir és el municipalisme: a la FIC ens definim com a catalans, independents i municipalistes.
L’independentisme els ha fet mal…
Sí... Quan vam obtenir vora 200 regidors i vam ser la segona força municipal al Camp i l’Ebre, tots els partits es van llançar a picotejar aquests candidats, i van tenir ofertes. Jo mateix en vaig rebre per ser parlamentari i ho vaig rebutjar, perquè el meu ideal era servir el poble i la comarca.
Són un planter per als partits, és clar…
Sí, i molt accessible. Quan els ofereixen ser diputats, molts van marxant.
La FIC es va arribar a presentar a unes eleccions al Parlament!
Sí, les del 1999. Van sortir unes declaracions del PSC dient que la FIC estava integrada amb ells, i vam demanar que ho rectifiquessin, però no ho van fer. I vam presentar candidatura, sense gastar-nos un duro, per desmentir-ho. Jo era el cap de llista, i per cert, vaig guanyar a Pira. Però allò no era per entrar, sinó per desvincular-nos de qualsevol ideologia política. Ho hem tingut molt clar sempre, hem volgut mantenir aquesta manera de ser.
De fet la CUP també va ser 30 anys una força municipalista, abans de fer el salt…
Sí, la CUP va néixer a la mateixa època que la UnIC, i nosaltres també som un partit assembleari, a escala comarcal. Si quan vam tenir tants regidors haguéssim fet el salt a la política parlamentària, potser ens hauria anat més bé, però sempre s’ha rebutjat.
Per a un ajuntament independent, no és més complicat anar a buscar subvencions a la Diputació o la Generalitat, on sempre mana un altre color polític?
No ho puc dir així, a mi em van obrir la porta a tot arreu. Quan com a FIC fèiem reunions en algun municipi, és el primer que et deien, i jo responia que vinguessin a Pira a veure tot el que havíem fet. A vegades, si ho saps plantejar, ets més estimat que els del mateix partit, perquè també els interessa acontentar altra gent. No és un problema, ho he desmentit sempre, i n’és una prova que a Pira hem fet pavelló, escola nova, llar d’infants… Hem aconseguit tot el que ens tocava com a poble.
Vostè defensa que per a la gestió municipal és secundària la ideologia política.
Sí, primer és el poble; després, la comarca i el país. I si saps anar a l’administració a defensar allò que t’interessa del municipi, no et poden dir que no. Malament el dia que els polítics que estan per sobre comencin a ser sectaris amb això, perquè s’haurà acabat la democràcia. La democràcia és tractar tothom igual, i que tothom tingui les mateixes possibilitats.
No va a la baixa, aquest municipalisme?
Jo crec que perdurarà. Un regidor independent és el que no depèn de ningú; ens devem al municipi i depenem de la gent, i no de les mocions que ens pugui enviar el partit: si considerem que és bona, la votem; si no, no. És tenir aquesta llibertat. A molts ens agradaria que Catalunya fos independent i es valgués per a tot, però veiem que això és molt lluny. Amb el procés es va il·lusionar molta gent, i ara estem en un atzucac d’on no sabem sortir. Semblava que teníem la casa feta i que només faltava la teulada, i no hi havia ni els fonaments! Sempre vaig dubtar, perquè si Europa no ens dona la mà, serà difícil que ens deixin marxar, ja que si ho fem vindran els bascos al darrere, els gallecs, altres països… Igualment, el dia que Catalunya fos independent, els independentistes passarien a ser nacionalistes, però els independents ho continuaríem sent, i encara demanaríem més per a la nostra comarca. Sempre sortirà gent emprenyada d’un partit pel tracte que li han donat o que no vol estar lligada. En canvi, la FIC dona total autonomia perquè els seus candidats facin i desfacin, no tenen cap ordre de partit. Aquesta és la gràcia.
Vostè va culminar la seva trajectòria sent elegit el 2015 president del Consell Comarcal. La cirera perfecta, m’imagino.
Sí, vaig quedar molt content del funcionament del Consell. Hi ha un personal molt competent i vam tocar moltes coses en el temps que hi vaig ser. Potser algú pensava al principi que hi hauria un daltabaix, però som gent molt coherent, i si es nota un canvi ha de ser per bé. I vaig estar molt agraït perquè em van votar tots!
Fins i tot CiU!
Després de 28 anys d’un govern de CiU, vam aconseguir fer el relleu mantenint un govern d’unitat, que no hi havia hagut gairebé mai. Vam fer un acord amb ERC, que va acceptar les nostres condicions: presidir la primera part del mandat, ja que jo no en volia més perquè ja tenia decidit plegar a la meitat per donar el relleu a l’Ajuntament, i fer un govern d’unitat, que era l’única manera que la comarca funcionés sense reobrir ferides, tot i que la ferida dels anys noranta ja estava cicatritzada, ja hi havia hagut un relleu i l’únic que quedava d’aquella època potser era jo. I em va costar, i no va ser fins a l’últim moment, però CiU va acceptar, tot de paraula, cosa que agraeixo molt al David Rovira, a qui rellevava. M’ha agradat sempre el consens, i vaig estar molt content perquè em van votar tots i el govern mai va tenir cap problema. De fet, presidit per la FIC, va durar fins a l’estiu passat.
Hi ha qui pensa que els consells comarcals són una administració supèrflua…
En comarques grans, potser sí. Però en les petites és un element essencial, perquè pots mancomunar molts serveis que un municipi sol no faria, com els urbanístics, els socials, les escombraries... La Conca mateix marca precedent en tema de recollida, sempre hem anat al davant.
Fa deu anys es va intentar, i deixar al calaix, una llei per reformar l’administració local, inclosos els consells. Cal la reforma?
Bé, aquí hi havia també les vegueries, i això sí que ja serien massa coses. Els consells s’haurien de reforçar, dotar-los de més fons, perquè al cap i a la fi ara gestionen diners que ja venen predestinats per ensenyament, benestar social, urbanisme, tractament de residus, transport interurbà…
En tot cas vostè no para, i va muntar una associació d’exalcaldes, com un senat…
Sí, és l’Associació d’Excàrrecs Electes Municipals de la Conca de Barberà, però la pandèmia ens ha destorbat. Vam participar en el pla estratègic del Consell Comarcal, a la Carta del Paisatge, vam organitzar algun acte amb les cooperatives pels parcs eòlics i fotovoltaics… I ara volem fer un reconeixement als primers alcaldes de la democràcia, que no s’ha pogut fer mai.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

L’altra política

Dels seus 71 anys, Josep Pijoan n’ha dedicat més de la meitat, i sense cobrar, a la política representativa. En concret, la municipal. El seu és un d’aquells perfils vocacionals paradigmàtics, anònims per al gran públic, però com tants n’hi ha al país, amb qui més d’un se sentirà identificat: alcalde de poble petit (25 anys de Pira), defensor del territori (el 1990 va lluitar contra el pla de residus a la Conca) i municipalista fins al moll de l’os. De fet, fins al punt de fundar el 1995 la Federació d’Independents de Catalunya (FIC), espai polític que arribaria a tenir 187 regidors el 1999 i que encara avui en manté 72, amb petits reductes com l’alcaldia de Tossa, si bé la monopolització dels partits pel procés gairebé se’ls ha cruspit. Coimpulsor també de l’Associació de Micropobles, just avui fa 5 anys que Pijoan deixava la presidència del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, colofó perfecte a una trajectòria impecable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El govern assegura que ja ha complert un terç del programa

barcelona

Lambán insta Sánchez a intercedir en la candidatura

barcelona

L’acord pel català, salvat

barcelona
MARTA MADRENAS
ALCALDESSA DE GIRONA (JXCAT)

“No estic feliç, però és el que creia que havia de fer”

GIRONA

Assumpció Puig aspira a ser la candidata de Junts a Girona

GIRONA

Sánchez comença a desclassificar pel seu telèfon

madrid

Rússia obté un pobre resultat militar en tres mesos de guerra

kíiv

Cs abraça Fraga contra les “nacionalitats”

madrid

Intervenció va advertir Borràs d’un abús en contractes menors

barcelona