Política

ANNA PAGANS

EXALCALDESSA DE GIRONA I PROFESSORA

“S’ha de governar pensant en la gent, no en els vots”

Governar en coalició implica més hores de reunions, parlar i parlar, sabent el que vols però negociant el que calgui
La política actual és diferent a la que vam viure, sobretot perquè ara tot es porta als tribunals i així només es va enrere”

Aquest mes de gener que ve farà vint anys de l’arribada d’Anna Pagans a l’alcaldia de Girona. Ho va fer substituint Joaquim Nadal, que hi havia estat dues dècades i que ocupava el càrrec des de la restitució de la democràcia. El repte era doble: substituir Nadal i ser la primera dona que ocupava l’alcaldia del municipi.

Tancar l’etapa del nadalisme i ser la primera dona a ocupar l’alcaldia. Calia ser valenta per a uns reptes així.
No sé si es pot parlar de valentia, però sí que recordo tenir-hi molt de respecte. També cal recordar que jo havia format part dels diferents equips del govern des de l’any 1991, i això ja són deu anys de preparació. Vaig començar com a regidora d’Educació i Esports, i més tard, a Via Pública, entre altres responsabilitats que tenien una visió general. Quan en Quim m’ho va plantejar, puc dir que jo no hi havia pensat mai. Ho vaig consultar i a la gent que hi havia li va semblar bé.
I el fet històric de ser la primera dona, en un moment en què la paritat dins les institucions quedava tan lluny?
N’estic molt contenta, d’haver-ho pogut fer. El paper de la dona cada vegada havia avançat més, només cal veure els primers equips de govern des del 1979 fins que hi vaig ser jo. Crec que hi va tenir molt a veure la meva manera de ser, més aviat tranquil·la, que va facilitar que no m’hagués de trobar amb actituds que ara consideraríem masclistes. Cal recordar que jo havia estat regidora d’Esports, un món en què, aleshores, les dones no abundaven. I havia anat a Madrid a defensar algun tema en reunions en què només hi havia senyors! però em respectaven. Ser pionera pel fet de ser dona en una alcaldia va ser una satisfacció, perquè després de tants anys des de l’inici de la democràcia ja tocava. Va ser un valor positiu afegit i de normalització.
No era només substituir un alcalde, sinó l’‘alcalde’. Hi va haver un període de transició, de tutela?
A algú li havia de passar, i em va tocar a mi. I no, no hi va haver tutela. Ell va dir que quan sortís per la porta ja no seria res. I ho va complir, perquè així ha estat. A mi també em va passar. Sí que de tant en tant fèiem algun cafè, perquè havíem treballat molt junts i anava bé parlar de coses, però ell va fer bé, de deixar fer. Ha de ser difícil.
I va començar així el que Joan Olòriz va definir com l’“època Pagans”? Com va gestionar les comparacions?
No crec que es tracti d’èpoques, perquè jo vaig compartir un equip de govern amb Quim Nadal, que hi era des del 1979, però sobretot vam compartir un projecte. Un projecte de ciutat, una manera de fer. Vas creant la teva època perquè hi ets tu. No recordo sentir-me comparada en cap moment. La ciutat estava molt engegada i tenia molts fronts oberts que calia anar gestionant. De fet, el meu lema a la campanya electoral va ser dir que estàvem al servei de les persones, perquè així era. Vam fer moltes coses, des d’ampliar serveis d’atenció als ciutadans, a canviar la gespa dels camps de futbol. La ciutat es va anar fent a partir de les línies que teníem definides i vam anar mirant com ho podíem pagar tot. A més, vaig tenir sempre uns companys i companyes extraordinaris al partit i a l’equip de govern.
Després d’un any substituint Nadal, es presenta les eleccions i aconsegueix l’alcaldia gràcies a una coalició.
Les vaig guanyar però vam perdre la majoria absoluta. Vaig intentar posar-me d’acord amb altres forces més d’esquerres. I ho vaig fer en els dos mandats. Primer ens hi vam haver d’acostumar, perquè ells també tenien al cap que s’havia acabat una etapa. Vam parlar i parlar. I vam negociar bé. Ells volien menjar-se el món i jo actuava amb calma. Sempre he tingut un tarannà dialogant, de calma, però sabent què volia. Vam fer uns pactes i es van complir. I bastant. El que sí que és veritat és que governant en coalició fas moltes més hores de reunions.
I en el segon mandat, va tornar a optar per la coalició, també amb ERC i ICV?
Ho vam poder repetir, sense gaires diferències. Francesc Ferrer es va morir i va arribar Cristina Alsina. A l’inici va tocar tornar-nos a conèixer tots una mica, però poc després ja ens sabíem com érem, entre tots. De fet, en el primer mandat, pactant amb un sol grup hauria pogut governar, però vaig preferir fer un conjunt d’esquerres. A l’altra banda, primer hi va haver Zoila Riera i després Carles Puigdemont, i, en cada cas, també hi vaig parlar, però estaven còmodes a l’oposició.
Quan mira enrere, quin balanç treu de la seva gestió? Què es va deixar? Què hauria fet diferent?
Hauria de fer unes llistes llargues, però la sensació general és bona. Vam estar treballant en tots els àmbits: en centres cívics, en dinamització del que ja hi havia. Es va fer l’auditori. Es va apostar encara més per la cultura... en urbanisme, vaig ser a l’aprovació definitiva del pla general. També vam intentar posar molta atenció als barris. A continuar cosint perquè el que teníem ja embastat no es pogués descosir.
Li va tocar la part més feixuga de la construcció del TGV a la ciutat?
Va ser dur, però, de nou, el resultat va ser satisfactori. Ens hi vam posar de ple, i Isabel Salamaña hi va estar molt a sobre. Era una obra que nosaltres vèiem molt bé que es pogués fer. I penso que, déu n’hi do com vam aconseguir collar Adif i la gent de l’obra. S’hi va treballar molt i molt. I es va parlar molt amb els veïns, tot i que el que tenia el forat davant de casa era molt difícil poder-lo satisfer d’alguna manera. Sí, em va tocar la part més difícil, perquè, a més vam viure la crisi del 2008. Però es va fer i em van convidar a la inauguració!
Va complir dos mandats, més un any de substitució de Nadal, i va plegar. L’actual alcaldessa també ha decidit deixar-ho en el segon mandat.
Jo vaig plegar perquè, en total, havia estat vint anys a l’Ajuntament i cal dir que, de regidora, també havia treballat molt. Em vaig presentar dues vegades a les eleccions i vaig complir dos mandats d’alcaldessa. Ella acaba el segon mandat, però només s’ha presentat una vegada.
Vostè ha deixat de mirar-se la ciutat amb el prisma d’alcaldessa?
Sí que ho faig, a vegades, però cada vegada menys. El que puc dir és que, com a ciutat, no hi veig, no hi he vist un projecte. Ni de trencament ni de continuïtat. I tampoc he vist un projecte clar molt diferent del que nosaltres havíem anat treballant. No hi ha hagut noves aportacions de projecte de ciutat, com si es visqués una mica de renda. La societat, l’economia, evolucionen i la renda s’està acabant. No veig cap on anem. Es fan coses molt d’última hora. Tampoc ho he seguit de prop, però mires ordres del dia i veus: “Modificació urgent pla general per a apartaments turístics.” El pla general i la moratòria hi són des de fa molt de temps. I ara tens pressa perquè s’acaba un termini? Potser que ho facis abans. Negocia, parla... el 15% o el 19% de pisos turístics? Intueixo un cert desordre, quan no preocupació, en determinats temes. Pel que fa a si un deixa mai de ser alcalde, puc dir que el càrrec desapareix en el moment que plegues. Ja no ets un referent. Però sí que és veritat que tu et mires la ciutat d’una manera concreta. Sobretot al principi i més després d’haver-hi estat tants anys. Veig coses i sí que penso: això per què ho fan aquí o per què ho fan allà. Potser perquè tens més informació de com funciona tot, encara que faci tant temps.
Al final del seu mandat, va començar el que podríem definir com el principi del procés. Girona va ser la primera capital que va donar suport a fer un referèndum. Com ho va viure?
No recordo que hi hagués cap escàndol ni cap problema. Es va portar a ple i cadascú hi va dir el que considerava. A més, a ple totes les mocions hi arribaven parlades. No recordo donar-hi més importància de la que tenia. És clar que ara tot es veu una mica diferent.
Això va passar el 2010, el mateix any en què es va conèixer la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.
Sí, ja ho recordo. Governava en Montilla. Es van equivocar totalment i va començar el conflicte que ha portat al que ha portat. Era l’Estatut que havia aprovat el Parlament, amb Maragall de president, i després les Corts espanyoles. Però ho van portar al Constitucional. A partir d’aquell moment van començar les polítiques de portar-ho tot als tribunals i al Constitucional. I aquesta manera de fer ha estat un desastre per a Catalunya i també per a l’Estat. No crec que sigui només cosa del procés. És molt general. Actualment hi ha una altra manera de fer política que té moltes diferències respecte a la que fèiem nosaltres.
Quines diferències veu entre la política d’avui i la de fa vint anys?
Nosaltres sabíem, érem molt conscients que el que es dedica a la funció pública ho fa per servir, per fer un servei. I d’aquest tipus de polítics encara n’hi ha, és clar, sobretot als ajuntaments. Però quan vas pujant de nivell , en aquest sentit es va enrere. No s’avança, o s’avança d’una altra manera. Tothom està pendent de les enquestes, de les cadires, no s’està pendent del que realment necessita la població. Hi ha una prudència abans d’actuar que ho paralitza tot. I és una prudència que està condicionada en estar pendent del que faran els altres, de veure si em treuen vots o no me’ls treuen. Jo vaig tenir uns vots i els ciutadans em van posar al lloc per que fes les coses que havia de fer, d’acord amb les idees que jo tenia. Fem-ho i ho fem per tots. Si et donen un mandat, l’exerceixes. Parlant amb qui sigui, però sense eternitzar-se, que per plantar deu arbres potser no calen quaranta reunions. Cal gosadia, atreviment. Aquest concepte s’ha anat diluint i aquesta nova manera de fer ha provocat que la visió que es té de la política no sigui gaire positiva.
Vostè ha deixat la política. No li va interessar continuar al PSC o a altres formacions posteriors?
Jo de fet, vaig ser sempre independent. Però sempre he compartit el projecte socialista. Jo sí que he estat i em considero socialista. Vaig estar en els orígens del moviment socialista i he viscut i, en algunes ocasions, he patit, pels canvis que hi ha hagut al PSC. De fet, ja he dit en alguna ocasió que crec que el PSC es va equivocar renunciant a tenir grup propi a Madrid, i a anar perdent la seva identitat pròpia, que era més catalanista, per quedar integrat en el PSOE. Després, les decisions sobre el dret a l’autodeterminació i altres posicionaments, ho van acabar d’escorar tot.
Com a professora d’institut que ha estat, com ha viscut la polèmica del català a l’escola?
El tema del català m’ha preocupat i em preocupa molt. S’havia fet sempre molt bé, amb molta normalitat. La normalització lingüística va fer la seva feina i nosaltres no vam tenir cap problema. Jo, el 1976 a l’institut Vicens Vives, feia les classes en català. Imagina. Una realitat que anava fent el seu camí, que s’anava adaptant als temps, també ha acabat portant-se als tribunals i no per motius lingüístics o culturals, sinó polítics. Això és el pitjor. Tornem a la manera de fer política actual on posem els jutges a tot arreu. Vaig veure el pacte a quatre bandes que es va fer i vaig pensar que ja només el fet d’haver-lo de fer era una llàstima. Perquè es va fer per poder respondre als jutges.
Què li sembla que Joaquim Nadal hagi tornat a la política per ser conseller?
Té una gran capacitat intel·lectual i política, i li agrada. Jo hi vaig parlar el divendres abans que es fes públic i em va parlar dels plans de jubilació que tenia. Puc assegurar que en aquell moment encara no ho sabia. N’estic segura!

Una dona tranquil·la

El caràcter tranquil d’Anna Pagans li va permetre ocupar el càrrec que deixava Joaquim Nadal, ser la primera dona alcaldessa a Girona, guanyar i governar en coalició durant dos mandats i gestionar projectes tan ambiciosos i complicats com l’arribada del TGV a la ciutat. Preguntada sobre aquest tarannà tan personal, explica una anècdota aclaridora: “Vaig fer les oposicions per a professora d’institut, vaig saber que les havia aprovat, però encara faltava saber quina plaça em donarien. No em vaig esperar. Vaig marxar de viatge durant un mes i mig a Mèxic. No vaig trucar ni una vegada per preguntar. I òbviament, en aquell moment no hi havia ni correu electrònic ni mòbils! Fins que no vaig arribar a Barcelona, a l’aeroport, no faig fer la trucada. M’havia tocat a Sant Feliu, i a més, amb la meva gran amiga Montserrat Martínez.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

POLÍTICA

Tarifa plana, la resposta del govern de Pineda a la pujada del 25% de l’IBI

PINEDA DE MAR
política

Ajornada per falta d’acord la reunió de la comissió d’investigació del 17-A

barcelona
política

Espanya defensa la sentència del procés a Estrasburg

barcelona
política

Mas Guix entrega a Aragonès la proposta de finançament singular

barcelona
Reportatge

El sud global ja és aquí

Girona
Andrei Makaritxev
Investigador associat del CIDOB i professor de la Universitat de Tartu

“Putin vol que la guerra formi part de la vida quotidiana”

barcelonA
Kristian Herbolzheimer
Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

barcelona

Brasil, el gegant que reclama atenció

Buenos Aires
Joan Timonet
Cap de l’oposició a Sant Joan les Fonts (Sant Joan Plural)

“Fem nosa a l’equip de govern, ens sentim menystinguts”

Sant Joan les Fonts