“Era una pena de l’àvia”

“Sabia poc del germà de la meva àvia. A casa se’n parlava perquè va fer de pare al meu pare, però res més. No sabia ni que era d’ERC. Només que havia mort a Mauthausen.” Eugeni Renom, de 72 anys, nebot net d’Eugeni Riera Moll, és familiar d’un dels sis membres dels Bombers de Barcelona deportats als camps d’extermini i de treball nazis. L’organització ha fet una crida per trobar-ne parents que puguin acudir a un homenatge que els organitzaran al febrer.

“Sent jo nen, recordo haver estat en un dinar familiar celebrant que el govern alemany havia indemnitzat la vídua”, explica Renom. La seva cosina, neta directa del bomber, no va conèixer l’avi, però va viure amb la vídua. “A casa seva no se’n parlava gens, era una pena de l’àvia i no se’n parlava”, relata.

Quan va saber de la crida dels bombers, Renom es va posar a investigar i va parlar amb una veïna d’on havia viscut la neta de Miquel Bosquet Folqué. La dona el va conduir fins a una residència. No l’hi va trobar: va morir el setembre passat amb 92 anys, sense fills ni germans. Però li van facilitar el contacte de dos fillols de Granada, que segurament també aniran a l’homenatge. “Estem arribant tard”, lamenta Renom.

Riera i Bosquet van morir a Mauthausen amb 45 i 36 anys, respectivament. Dels altres quatre bombers, Josep Alcoberro Solé i Jesús del Pueblo Moreno van passar per aquest mateix camp, però en van poder ser alliberats, mentre que Eduard Antonio Añover i Francesc Truco Barceló van ser deportats a Alemanya en l’anomenat Servei de Treball Obligatori (STO).

L’historiador Marc Ferrer, de Bombers en Guerra, ha resseguit les vides de totes aquestes víctimes a través d’arxius i ha recopilat informació de què sovint les mateixes famílies no disposaven. Va ser ell qui va trobar, per exemple, que Riera va ser dirigent d’un centre català republicà d’ERC a Barcelona. “Els bombers són dels col·lectius més oblidats de la Guerra Civil i dels que més la van patir, i van ser allà, treballant, desenrunant, atenent víctimes i apagant focs dels bombardejos. I, a més, amb una mala planificació estratègica, els van enviar al front, de manera que les casernes van quedar amb una falta de personal important”, recorda Ferrer.

A partir de la seva investigació, de la consulta d’arxius i en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen, el cos descobrirà plaques d’homenatge a l’Espai Bombers del carrer de Lleida, segurament el 3 de febrer. “Volem recuperar la memòria històrica, va en la línia dels valors de l’organització”, reivindica el director de Bombers de Barcelona, Sebastià Massagué. Les plaques recolliran que van ser “deportats a Mauthausen i altres camps” i hi figurarà el nom de cadascun amb la data de la mort o l’alliberament.

No són els únics bombers catalans que van acabar als camps nazis. Ferré ha localitzat també el cas de Josep Maria Caballé Sedó, del parc de Tarragona, deportat primer a Zagan (Polònia), després a Trèveris (Alemanya), a Mauthausen (Àustria) i finalment al subcamp de Steyr-Münichholz, on va morir als 39 anys. I el de Ramon Gorga Borràs, del parc de Reus, que va passar pel camp de presoners de guerra de Fallingbostel (Alemanya) i més tard va ser traslladat a Mauthausen i a Gusen, on va morir amb 43 anys.