L’aeròdrom d’Alfés amaga un laberint

Un parell de ratpenats hibernant en la foscor absoluta, un conill mort, plàstics i brutícia arrossegada per l’aigua o per ves a saber qui i sostres caiguts convertits en runa que s’ha d’anar esquivant amb la llum d’un frontal o amb la llanterna del mòbil fins que ja no es pot avançar més. Aquest és el panorama que ofereix l’interior laberíntic dels refugis antiaeris de l’aeròdrom d’Alfés, al Segrià, abandonats de la mà de Déu, o el que és el mateix, de la mà de la Paeria de Lleida. Perquè l’aeròdrom es diu d’Alfés, es diu d’Albatàrrec, es diu de Vinfaro o d’Astor, els quatre topònims amb què l’exèrcit sollevat el coneixia, i efectivament pertany al terme municipal d’Alfés, llevat del caient nord del petit altiplà on està situat –a tocar del canal d’Urgell–, que és als confins del terme de la capital de Ponent.

A Alfés han fet els deures. L’aeròdrom forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria, aquest març s’hi han reprès les visites guiades mensuals, que havien arribat a congregar gairebé un centenar de persones, i s’estan renovant, amb l’ajuda del Memorial Democràtic, els sis plafons informatius instal·lats el 2010. Fa cosa de tres lustres, un equip de voluntaris belgues va participar en un camp de treball per netejar i recuperar el polvorí, que disposa d’una exposició permanent amb el fons fotogràfic del pilot observador Pepito Subirà.

Però, a la banda de Lleida, les coses són ben diferents. Les imatges antigues, inèdites fins al 2010, mostren com allà el 1937 hi havia hagut una vintena de construccions per al personal de comandament, cuina, dormitoris, un taller mecànic i un hangar camuflat amb un sostre de colors verdosos i terrosos. Eren molt senzilles, algunes fetes amb fusta i uralita. Avui, pràcticament no en queda res. Un passeig per l’indret permet observar restes de fonaments, uns quants esglaons que no venen d’enlloc i no duen enlloc i alguna traça de construcció, però poca cosa més. El secret més ben guardat és sota terra: tot un laberint de refugis antiaeris connectats entre si s’amaga a les entranyes de l’aeròdrom.

També hi ha un polvorí secundari al costat de l’hangar, que es va fer allà perquè estigués a prop dels avions. “No en queda res, almenys visible. S’hauria d’excavar i, com que és al terme de Lleida, de moment no s’ha excavat i no sabem què en pot quedar”, observa Xavier Reñé, llicenciat en geografia i història i investigador especialista en patrimoni de la Guerra Civil.

L’única pista que allà hi ha tot un món subterrani és un forat mig colgat de terra on s’intueixen unes parets de maó. “Cal una actuació urgent perquè no es continuï degradant”, reclama Joan Ramon Segura, membre del grup de recerca de memòria històrica del Centre Excursionista de Lleida. Va ser ell qui, l’octubre de l’any passat, va constatar que el túnel feia més de 100 metres de llarg, amb diverses ramificacions. Fins llavors, no se’n coneixia l’abast ni la magnitud. Es pensava que era molt més curt i molt sovint estava negat d’aigua.

Per entrar-hi, cal ajupir-se i entaforar-se en una boca de túnel fosc que no convida a entrar, sinó a girar cua. Gairebé com qui fa espeleologia, abillat amb casc, no sigui que el sostre s’esfondri, com ha fet el de la galeria del costat, Segura avança pas a pas i va detectant rastres de claus, electrificacions, prestatgeries fetes de maó i material divers que hauria d’estar museïtzat. Va escrutant les parets a la recerca d’inscripcions com les que es conserven al polvorí d’Alfés, a l’altra banda de l’aeròdrom, amb dibuixos d’avions i grafits originals de l’època. El terra, ple de porqueria enfangada, no permet observar si hi ha marques de rails, com al polvorí museïtzat, que es van extraure de mines de carbó del Baix Segre, per on discorrien vagonetes per entrar i treure munició.

“Lo caient és terme de Lleida i allà no s’ha fet res. Vaig estar lluitant durant quatre anys o més perquè fessin la seva part. S’havia de netejar i excavar, però allò no es va fer. No li deuen donar importància”, lamenta l’alcalde d’Alfés, Hilari Guiu. El municipi té previst treballar en xarxa amb altres localitats amb aeròdroms visitables a Catalunya, com Celrà o la Sénia. Un grup de memòria del poble està posant fil a l’agulla a tot de projectes per desenvolupar, com ara aconseguir l’obertura i dignificació d’una fossa comuna al cementiri municipal. Com que a la zona de l’aeròdrom no es pot edificar, perquè és un espai natural, s’està adequant un edifici del segle XVI de titularitat municipal on hi havia hagut un antic hospital, Cal Doctores, amb façana renaixentista, per convertir-lo en un centre d’interpretació de la Guerra Civil al Baix Segre. L’obertura encara no té data, pendent de si es poden aconseguir fons europeus Feder, però hi ha prou peces d’aviació rescatades i documentació original per nodrir-lo, com ara un manual del 1937 d’una metralladora fotogràfica nord-americana Fairchild CG 16 de l’escola de pilots observadors.

L’aeròdrom d’Alfés és anterior a la guerra, del 1929. Amb l’Estatut del 1932 es van atorgar competències exclusives a la Generalitat per ordenar l’aeronàutica. A partir d’aquell moment va fer eclosió l’activitat aèria arreu del país. Fins al 1934 a Alfés es van fer activitats civils de vol sense motor, però l’aeròdrom no va agafar una vertadera embranzida fins al 1936, quan va passar a tenir usos militars i es va convertir en un enclavament estratègic per abastir el front d’Aragó.

Els avions que es dirigien a l’aeròdrom de Sarinyena, des d’on bombardejaven la línia de front, s’aprovisionaven de combustible i rebien atenció mecànica a Alfés. La coneguda esquadrilla Ales Roges, el color amb què pintaven les ales i el fuselatge per diferenciar-la dels aparells franquistes, hi feia parada. El camp constava de dues pistes principals reversibles, amb orientació nord-oest i sud-est de 1.900 metres de llargada i 750 d’ample, i un parell de pistes transversals. Les mateixes, amb idèntic paviment de terra, per on es pot passejar avui.

Reñé detalla que, el 1936, els primers avions que hi van aterrar eren civils adaptats per a ús militar de fabricació francesa: els Breguet 19 i els Nieuport 52. Es tractava d’aparells que no tenien autonomia de vol per fer 1.000 quilòmetres, ni de bon tros. Amb prou feines arribaven als 500. Igualment, la capacitat de càrrega era molt limitada (els Breguet podien portar menys de 100 kg de material explosiu).El prototip Vultur 460-01 carregava fins a 1.076 kg amb una autonomia de vora 1.000 km i una velocitat de creuer de 322 km/h. Per Alfés també van passar aparells trimotor Fokker, de fabricació holandesa. Posteriorment es va augmentar la dotació amb Marcel Bloch MB 210 francesos, molt més sofisticats. També es té constància del pas dels grans Potez 54, coneguts com a “taüts volants”, que estaven reservats als pilots internacionals. Les fotografies revelen que n’hi havia almenys d’anglesos, txecoslovacs i francesos. I finalment, caces soviètics Polikàrpov I-15, els chatos. A Alfés hi va haver un grup de bombardeig nocturn, el número 11, amb aparells que provenien de Celrà, capaços de fer bombardejos pesants a la costa, encarregats de detectar el moviment de vaixells.

L’aeròdrom d’Alfés va ser bombardejat almenys en dues ocasions. A mitjan 1937 ja n’hi havia hagut un, però el més sever va tenir lloc el 9 d’octubre d’aquell any, a tres quarts menys cinc minuts de quatre de la tarda, segons consta a l’arxiu de l’aviació legionària italiana, amb seu a Roma. Cinc avions bombarders italians Savoia SM 79 que provenien del sector aeri de llevant de l’exèrcit franquista, amb base a Saragossa, van descarregar contra l’aeròdrom i “van aconseguir destruir molta infraestructura, part del parc rodat, automòbils i camions, i alguns avions”, explica Reñé. Els aparells es distribuïen pel perímetre del camp, amb distància entre ells, justament perquè un bombardeig no destruís el conjunt de la flota.

Consta, a través dels serveis d’informació del V Cos d’Exèrcit, que en aquestes instal·lacions hi havia molts avions. A mitjan 1937, asseguren que entre el camp de la capital de la Noguera, el d’Artesa de Lleida i el d’Alfés hi havia una seixantena d’aparells. La major part, a Alfés. I aquests en aquell moment bàsicament eren soviètics, segurament chatos. A partir de l’abril del 1938, l’aeròdrom, per la proximitat amb el cap de pont de Seròs, va quedar en desús. L’avanç del front va ser molt ràpid quan es va trencar, el 23 de desembre següent.

Actualment, a part del polvorí museïtzat –una estructura en ziga-zaga amb una galeria principal de 34 metres de llargada i quatre de transversals on es dipositava el material explosiu–, es pot caminar per les pistes, queden dues defenses antiaèries –n’hi va haver des de bon principi, a diferència de Balaguer–, un dipòsit d’aigua amb el sostre esfondrat no fa ni mig any –on encara s’observen les marques de petjades d’obrers quan el formigó encara era tendre i la inscripció “Viva la rebolución” (sic)– i un dipòsit de combustible de doble compartiment amb una coberta de formigó forjat d’uns dos metres de gruix que es va construir avançat el 1937. Anteriorment el combustible es guardava en diversos bidons repartits pel sector nord-est del camp d’aviació, camuflats entre la vegetació i a certa distància els uns dels altres per tal d’evitar que es poguessin estendre eventuals incendis.

D’activitat, a l’aeròdrom, n’hi va haver fins l’any 2008. Encara subsisteixen les deteriorades instal·lacions de l’escola de vol que va tancar. Avui l’indret és una timoneda protegida, un espai natural on estan prohibits els vols que no siguin els de l’alosa becuda, a desgrat de l’alcalde, que hauria preferit que l’aeroport d’Alguaire s’hagués fet a Alfés.