Síria
Un país devastat
“Com ho farem per reconstruir la gent?”
La campanya del règim d’Al-Assad per escenificar un país en postconflicte contrasta amb la realitat, en què la població viu en la misèria i traumatitzada
Grups locals i internacionals denuncien detencions arbitràries, tortures i desaparicions per als qui tornen a Síria, on la destrucció absoluta de ciutats senceres impedeix el retorn
Molts ciutadans tornen a Síria per les restriccions a la reunificació familiar dels països d’acollida
La ciutadella d’Alep està tan per damunt de la ciutat que s’aixeca fins al cel. Les escales de pedra que pugen al capdamunt del preuat turó, que acull civilitzacions des de fa més de 5.000 anys, fan pensar en la petitesa dels plebeus davant l’imperi. Les muralles que envolten el castell semblen invencibles i Baixar al-Assad intenta apropiar-se de la fortalesa que desprenen. Un retrat gegant del president sirià penja per la roca del fortí i es fa veure des de cada racó de la ciutat vella, que s’estén als seus peus. Però no hi ha res més lluny de la realitat. Girar el cap i observar Alep des de l’elevada entrada de la ciutadella revela les febleses del règim: una ciutat apocalíptica i buida de vida per tal que Al-Assad segueixi en el poder.
A l’esplanada que dona accés a la ciutadella només queden dempeus quatre pedres del que solia ser el Gran Serrallo, que va volar pels aires. Aquest edifici governamental d’Alep està tan irreconeixible com la resta del centre històric. Els carrerons del mercat popular s’han convertit en una trista acumulació de runes, on els cràters i altres accidents en l’orografia de la ciutat fan pensar en tones de metralla caigudes del cel. El miler d’establiments que feien bategar el cor de la ciutat són ara laberints de pedra on el silenci i la sensació de solitud fan mal.
La veu emocionada d’un transeünt interromp la pena que travessa Alep: “No em puc creure que sigueu aquí”, diu un home jove de rostre fatigat. S’adreça a un grup d’estrangers que s’apropa fascinat a les escales que pugen el turó de la ciutadella. Parla mentre doblega l’esquena i ajunta les mans en senyal d’agraïment: “Feia més de deu anys que no vèiem turistes”, diu en un intent perquè entenguin la seva sorpresa. La dècada de què parla inclou la batalla per Alep, en què les forces del clan dels Al-Assad van necessitar l’ajuda de l’Iran i de Rússia per tornar a assolir el control de la ciutat, el 2016. Abans, van caldre cinc anys de conflicte descarnat per arrencar-la de les mans de l’oposició. Hi van invertir bombardejos aeris, bombes terrestres i explosions subterrànies, així com un setge que va privar la població d’alimentació i d’electricitat.
El 2011, quan la repressió del govern va convertir les revoltes de la Primavera Àrab en l’inici d’una guerra civil, la població d’Alep era de tres milions de persones. El 2015, durant la crua pugna per la ciutat, n’eren només un milió. Es calcula que prop de 30.000 persones haurien mort a Alep des de l’inici del conflicte, mentre que la resta haurien fugit.
Fotos del líder
Malgrat que les fotografies amb la cara del president Baixar al-Assad apareixen a cada cantonada, ningú no s’atreveix a dir el seu nom. Els residents que encara habiten Alep són supervivents d’una guerra que tampoc gosen anomenar. Parlen de crisi com ho fa l’Aamin, el propietari d’una petita fàbrica de sabons que intenta tirar endavant als afores del mercat. “Quina és la raó de tota aquesta destrucció?”, es pregunta mentre mira al voltant. Ha agafat confiança amb uns clients després de parlar-hi una estona i la parròquia se l’escolta. “Tenim tot el país en runes perquè una sola persona segueixi en el poder –conclou l’Aamin indignat–. Quan els sirians van començar a lluitar entre ells, estava escrit que perdríem el país. Tant de bo això no li passi a cap altre poble del món.”
Un interlocutor s’hi apunta i dispara contra la propaganda que homenatja el dictador a cada racó on es posi la mirada: “Per què gastem tants milions en pòsters i en pancartes quan no tenim ni per a pa ni per a medecines?”, argumenta. L’Aamin afirma amb el cap i es demana quants diners caldran per reconstruir Síria perquè torni a ser com el 2010. Quan s’ho pensa, torna a parlar: “La reconstrucció física no és el que més em preocupa –avança–. Podem refer els edificis i els carrers, però com podem reconstruir a la gent? Això serà molt més difícil.”
Sap de què parla. Cada un dels seus set fills viu en un país diferent del món, després d’haver deixat enrere la seva ciutat natal, on les escoles i els hospitals van deixar de funcionar i on la Unicef denuncia una generació perduda. Paradoxalment, deixar-ho tot per marxar a l’estranger en un perillós viatge en solitari és el que acaba condemnant molts exiliats al retorn.
El fals relat del retorn segur
La guerra d’Al-Assad era un conflicte pel tot o res. La gent del país sovint menciona que el president lluitaria fins a assegurar-se la supervivència o que, si no, calaria foc al país. Al final, han passat totes dues coses. Avui, el conflicte es manté congelat des d’uns quants anys enrere, quan el règim iniciat el 1982 pel pare de Baixar al-Assad va aconseguir arrabassar de les mans rebels tots els territoris menys un, el del nord-oest de Síria, que continua sota poder de milícies proturques. L’existència d’aquest bastió opositor impedeix decretar la victòria sobre el paper, però el progrés en matèria territorial anima el govern d’Al-Assad i els seus patrocinadors russos i iranians a engegar una campanya propagandística per aparentar una normalitat inexistent.
La misèria i la manca de perspectives ofeguen virtualment la totalitat de la població siriana, que malviu en el caos d’un país amb la infraestructura civil bombardejada. Això no impedeix al govern impulsar la indústria turística, a què només permet circular per determinats carrers de Damasc i d’alguna altra localitat reconvertits en un escenari preparat. Hi ajuda l’activitat de youtubers que exploten la morbositat de recórrer un país en conflicte i que sovint acaben fent publicitat involuntària dels suposats temps de pau que viu Síria. “Em sento perfectament segur –deia un creador de continguts britànic anomenat Backpacker Ben–. Estem caminant per la ciutat, bevent cerveses al carrer, parlant amb la gent.” Aquests missatges amb milions de visualitzacions se sumen a la feina diplomàtica del règim, que reprèn relacions amb bona part del món àrab. Molts països de la regió han reobert les seves ambaixades a la capital siriana.
Els sis milions de sirians que van fugir del país en un intent de no acabar com les 500.000 persones que s’han deixat la vida en la guerra miren aquests processos amb malfiança. Saben que molts països acollidors, com ara el Líban i Dinamarca, tenen ganes d’agafar-se a qualsevol argument per al·legar que Síria és un país segur on els refugiats han de tornar. Grups humanitaris sirians i internacionals alerten que això és fals: Human Rights Watch i Amnistia Internacional denuncien que els sirians que tornen al país són objecte de detencions arbitràries, desaparicions, tortures, extorsions i assassinats.
Un estudi de l’organització Veus dels Sirians Desplaçats suggereix que més de tres quartes parts dels sirians que han tornat al país ho han fet en condicions que incompleixen els criteris de l’ONU perquè es considerin retorns voluntaris. Abandonen els països d’acollida a causa d’obstacles financers o de seguretat, però sobretot legals: les restrictives polítiques de reunificació familiar dels països d’acollida empenyen els sirians a tornar a Síria: “La vida sense els teus éssers estimats és intolerable –deia una persona enquestada per l’estudi després de tornar des d’Alemanya a Jaramana–. No hi ha motiu per viure al cel sense la teva gent.”
