Política

TONI LLORET

EXBATLLE D’ARGENÇOLA, COFUNDADOR DE L’ASSOCIACIÓ MICROPOBLES

“Els consells comarcals no serveixen per a res”

Hi ha un problema de planificació social i urbana al país, cal asseure’s en una taula i mirar de redistribuir els mitjans de producció
La política de subvencions és perversa. És brutal si algun dia es calcula temps i nòmines d’un cantó i l’altre i es veu què acaba arribant

C

om és la campanya electoral en un micropoble? Vostè en va fer?
Sí, sempre. Una cosa és que et coneguin i l’altra que la ciutadania també pugui discutir-te o reclamar-te coses directament. No a tothom li agrada, però jo anava a totes les cases i masies. I després tenia la raresa de tornar-hi a vegades durant el mandat. Anar-hi comporta un debat que hi ha a qui li fa mandra i a vegades és pesat, però a vegades és interessant i ajuda a conèixer la gent des d’un altre àmbit. I ajuda a fer-los conèixer l’Ajuntament, que es coneix poc.
Vostè va ser vuit anys alcalde d’Argençola, però ja sent regidor va fundar l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Una de les primeres observacions que vaig fer estant a l’Ajuntament és que hi havia dos fenòmens que confluïen i que malmetien la vida no només política sinó també social dels pobles. Una era la baixa autoestima de la gent que es dedicava a gestionar els municipis des de la política, i l’altra és que aquests pobles eren bàsicament un espai bucòlic on anar de passeig, oblidant que hi ha indígenes. A Argençola vam començar a treballar el POUM, que encara no s’ha acabat, i la Diputació de Barcelona ens va enviar un equip d’arquitectes tècnics que constantment parlaven d’espais urbans, i de la resta com a espai lliure. I no sé si ho vaig aconseguir, em sembla que no, que entenguessin que l’espai no és lliure: en tot cas hi ha camins municipals que són de trànsit públic, però el bosc en general és privat i els camps de conreu també, en el sentit de l’ús. Als camps i als boscos no s’hi pot fer el que es vulgui. El concepte “espai públic” d’uns tècnics amb molta formació que venien de ciutat és erroni des del nostre punt de vista.
Sorprèn que només faci 15 anys d’això i que l’associació no sorgís molt abans...
Va costar molt perquè els partits polítics no hi tenien cap interès, i si abans aquest era zero, ara és dos, gràcies a l’esforç de l’associació. Però la gent que es dedica a la política local amb baixa autoestima no veu cap rèdit al fet d’ajuntar-se per reivindicar coses que considera inútils. El regidor més treballador que vaig tenir mai sempre em deia: “No t’hi escarrassis, que fora del poble ningú hi pensa ni farà res, ningú canviarà res”, referint-se als mandamassos de Barcelona.
Va ser una rebel·lió, crear l’associació?
No ho havia pensat mai d’aquesta manera, però es podria dir així. Em va semblar absolutament imprescindible, perquè un ajuntament com el d’Argençola no arriba als 250 habitants però és més gran que Sabadell perquè té 50 km². Ja la manera de conceptualitzar-los és errònia, perquè se’n diu pobles petits i no ho són.
Aquest és un debat en els textos legislatius... Com s’han d’anomenar, doncs?
Els vam dir micropobles..., és una mica histriònic. I perquè no se’m va acudir nanopobles! Però micropobles remarcava aquesta contradicció: per exemple, Puigdàlber, a prop de Vilafranca, sí que és petit, té mig km² de terme, però Soriguera, a l’Alt Urgell, en té 200, és més gran que Barcelona! I n’hi ha que ho són més! I hi ha camins per mantenir, masies i gent que hi viu i en viu... El concepte de poble petit és fals, són ajuntaments petits en tot cas, això sí. De fet, els ajuntaments són massa petits, perquè se’ls aplica la mateixa llei que a Cornellà.
Això es vol canviar amb normatives com l’Estatut del Municipi Rural. Serà vàlid?
Això es va començar a treballar fa vuit o nou anys, i ara l’han anomenat així. Em sembla imprescindible, però també ho és que no es quedi a Catalunya, perquè hi ha qüestions competència de l’Estat i altres de Brussel·les, principalment fiscals. Està bé que es comenci aquí, i a veure si ho acaben, és un bon camí que s’ha de seguir..., però no n’hi haurà prou. A veure si això porta a una millora de la conceptualització dels pobles, que tingui el mateix valor algú d’Argençola que algú de l’Hospitalet en termes socials i econòmics. És un pas que pot donar un marc d’actuació i de relacions als ajuntaments petits amb les grans administracions més de tu a tu. I sobretot a veure si s’aconsegueix una millora del finançament local, que per mi és la clau.
Finançament de l’Estat i la Generalitat...
Sí, el fons de cooperació és de la Generalitat, però també hi ha la participació en els impostos de l’Estat (PIE). No és una qüestió exclusiva del govern, per tant s’han de modificar més qüestions legals. Però abans que la llei s’ha de modificar la conceptualització de l’ajuntament petit, i s’ha d’entendre que tan polítics són els de qualsevol micropoble com els de qualsevol ciutat. Han de tenir la mateixa consideració, i si es tracta els representants locals de manera equivalent potser se’ls escoltarà de manera equivalent; és a dir abans de la llei hi ha la filosofia.
Per què ho diu, que no se’ls tracta de manera equivalent?
És una pregunta extremament difícil de respondre perquè requereix molts fils. Diria que hi ha una base històrica i sociològica, el famós concepte pejoratiu del “pagès”, que era un insult fins no fa gaire. I la visió lúdica que encara es té de les zones rurals: són més un lloc per anar de passeig que un lloc on s’hi produeix el que mengem cada dia, malgrat els esforços que es fan a les xarxes i a la premsa. D’altra banda, no hi ha força del col·lectiu (si a Argençola fem una manifestació amb la meitat dels empadronats, serem un centenar...) i suposo que aquesta és la raó per la qual no posen molins de vent a Collserola, que n’hi podria haver i no està previst. Però en aquests altres llocs, com que és molt difícil muntar manifestacions i la força del col·lectiu és el que normalment es té present a les xarxes, a la premsa i per part dels mateixos partits, queda en segon terme. Si sumem les conceptualitzacions que tenen les zones rurals i el valor polític que se’ls dona, que és francament baix, i altres qüestions de filosofia, història, sociologia, cultura..., el resultat és que el que prevalen políticament i socialment són les zones urbanes, i com més poblades, més. A final dels setanta i als vuitanta i noranta els grans moviments veïnals al cinturó roig de Barcelona van aconseguir afortunadament una considerable millora de la seva qualitat de vida, amb pressió popular. Podien omplir carrers i envair ajuntaments, però en un micropoble no es pot envair gran cosa.
De començar una dotzena de municipis s’ha passat avui a uns 240. Ha fet forat!
La dificultat va ser a l’inici, que hi hagués polítics municipals de micropobles que entenguessin que la unió fa la força. Partíem d’una baixa autoestima individual i vam haver de vèncer la resistència a veure-hi utilitat. A més, des del principi vam explicar que no volíem suplir ni l’Associació Catalana de Municipis ni la Federació, ja que Micropobles no proveeix serveis ni assessorament legal, ho fan elles i les diputacions, i llavors encara era més difícil convèncer els ajuntaments, perquè et deien: “De què em servirà?” Doncs per anar al Parlament en nom de molts. Es va fer feina de formiga els primers set o vuit anys, quan es va passar a 60 o 70 micropobles i la xifra va començar a ser cridanera, de manera que aleshores va ser relativament més fàcil pujar. La xifra és el que ha permès progressivament fer de grup de pressió, que és la intenció que hi havia al darrere, i en un percentatge important d’actuacions s’ha aconseguit.
També ha aparegut un altre lobby, Eines de Repoblament Rural, al marge de Micropobles.
Tinc entès que això és una llista de WhatsApp, no una associació, i per tant no existeix. No en tinc coneixement directe, l’únic que sé és que és la voluntat de molt pocs i no és una organització, sinó una xarxa de comunicació entre diversos polítics locals. Per mi és important que existeixi una organització, una estructuració de les relacions i una voluntat de ser-hi, ja que per ser de l’Associació de Micropobles hi ha d’haver un acord de ple, i als plens hi sol haver el govern i l’oposició. I també públic. En un WhatsApp no hi ha d’haver res de tot això, només el número de telèfon. A partir d’aquí l’administració és molt lliure d’escoltar qui vulgui, naturalment, i tothom és lliure de fer els grups de WhatsApp que vulgui, però per mi no és el mateix.
Els problemes que us van moure a unir-vos són comuns a tots els micropobles?
N’hi ha de dos grans tipus: uns sí que són força semblants, com l’habitatge o el finançament local, però hi ha un altre capítol de dificultats més específiques, perquè de micropobles n’hi ha de diversos tipus, igual que el país és divers. Al sud i a Lleida són compactes, no estan fragmentats, i hi ha poques masies i pocs nuclis. En canvi, a la Catalunya Central i al Pirineu la major part tenen diversos nuclis i moltes masies. Argençola, per exemple, té sis nuclis i 70 o 80 masies habitades. I encara hi ha pobles on es multiplica! Això suposa una dificultat importantíssima a l’hora de comunicar-se de manera terrestre i virtual, és difícil garantir accessos a les masies, una cosa que és implantejable al carrer d’Entença de Barcelona: ningú es pregunta com ho farà quan plogui perquè el carrer no està asfaltat. I en un micropoble és essencial, si ha de passar una ambulància ha de poder arribar... Aquestes preguntes, que hi són, tenen un sentit diferent en pobles dispersos o compactats. D’altra banda, l’economia no és la mateixa al Pirineu que a la Conca de Barberà: viuen de coses diferents. I malauradament el turisme es va imposant però té un pes diferent a cada lloc. I Freginals, el que hi ha més al sud, té unes característiques lleugerament diferents des del punt de vista sociològic. Per tant hi ha problemes comuns però també hi ha diferències, i això costa molt d’explicar quan vas a les capitals o al Parlament. Som “gent de pagès”, diuen. I no, escolti, no som tots iguals.
Si passeges per qualsevol micropoble un dia entre setmana està buit i la majoria de cases tancades, si no deshabitades i a punt de caure. Com s’arregla això?
Els que estan triomfant més en això són els de Maldà, tenen bones experiències. Són qüestions complexes: com es fa perquè hi hagi cases o pisos de lloguer? S’ha de convèncer el propietari primer. I qui hi vindrà? L’última vegada que vaig anar a Almatret, al Segrià, hi havia una casa de dues plantes en venda, per 25.000 euros. I no queia. Després, parlant-ne amb l’alcalde, em deia: “I qui hi vindrà?, per molt que els preus siguin barats.”
Però també sovint hi ha gent que es vol instal·lar en pobles i no hi troba casa.
Si vas a la Cerdanya segurament no, a Almatret segur que sí. Això és important: el perquè s’hi vol anar i on es vol anar. Al perfil de Repoblem el meu fill va posar una casa al nucli de la Vansa i Fórnols, i hi va anar una família de Terrassa, que sabia on anava: tenen la Seu d’Urgell relativament a la vora, i ella treballava allà. I ell teletreballava des de casa. Això és difícil de trobar, la possibilitat de viure-hi cada dia. La pregunta, a part de si hi ha més o menys habitatge i on, que n’hi ha i depèn dels preus, també és què hi vas a fer. I llavors ve l’altra pregunta: com t’ho fas no només per viure en un micropoble, sinó del micropoble? Si fos jove i volgués fer de lampista, amb una furgoneta i 10.000 euros d’eines ho fas. Si vull fer de pagès i no tinc una família que en vingui, no tinc terres, no tinc tractor... com a mínim necessites mig milió. I d’on els treus? Hi ha ajudes, però llavors necessites tres milions de paciències! Hi ha una part dificultosa per poder viure en un micropoble, perquè hi ha una tendència a conservar les cases sense millorar-les ni vendre-les, és una qüestió social. Però d’altra banda hi ha una qüestió romàntica: “Sí, aniré a viure un poble, però a què fer?” Ha d’haver-hi feina, però quina?
Ara parlava d’iniciatives a Twitter com Repoblament, però caldrà molt més per revertir el problema del despoblament...
M’agrada més parlar de repoblament que de despoblament. Són qüestions que va bé divulgar-les, i molts polítics locals de micropobles hi treballen, però no és un tema que es pugui resoldre només des de la política o la divulgació, hi ha d’haver un pacte de país en això. És l’ordenació del país el que malmet la necessària dispersió de la població als mitjans de vida.
Amb la pandèmia molta gent ha descobert el teletreball. És una oportunitat?
Sí, hi ha llocs que han augmentat el padró lleugerament i, tot i que ara n’hi ha que tornen avall, el saldo és relativament positiu. Però això no resol el problema de país. El fet que hi hagi més de quatre milions de persones concentrades a l’àrea de Barcelona, i ja no dic si hi sumem el Maresme o la de Tarragona, i que en canvi la resta del país estigui pràcticament buida, no ho resol una pandèmia i uns quants empadronaments perquè s’hi pot fer teletreball. Està bé, però no resol el problema de planificació social i urbana, la política d’estructuració global del país.
I com s’ha de resoldre?
Doncs seient en una taula tots els que es consideren polítics amb sentit d’estat i no sols de partit, i mirant de redistribuir els mitjans de producció pel país: fàbriques, laboratoris, etc. I una política d’habitatge que afavoreixi noves vingudes. Perquè hi pot haver una casa que es vengui per 25.000 euros però quantes en necessites que compleixin els requisits legals perquè et donin una cèdula d’habitabilitat? Hi ha diversos elements que s’han de considerar des de la filosofia i entendre que el país és tot, no només les grans zones urbanes on hi ha més concentració de serveis, política de l’administració, producció, etc.
Però hi ha una Agenda Rural redactada en els últims anys que toca tots els àmbits i el govern ja segueix. No seria això?
No sé si per edat, experiència o per tot, soc bastant escèptic en aquestes qüestions, perquè a l’hora de la veritat on s’inverteix? On és fàcil obtenir sòl industrial? Als polígons. Perquè en un micropoble hi pugui haver una sola indústria –normalment lligada a la producció de la zona, no parlem d’una fàbrica de cotxes sinó per exemple d’un molí fariner o un celler– hi ha una feinada. Pregunta-li a l’alcalde de Vilamaniscle quant temps va trigar a aconseguir que a una gent que volien posar un celler en una finca de vinyes del mateix municipi els permetessin construir-lo. Anys van trigar. Jo també vaig tenir dificultats perquè deixessin fer un molí fariner al meu poble, i el primer que em van dir a Urbanisme va ser no. Hi ha molta gent, com això, que ja ni s’ho planteja, ni s’ho proposen perquè saben que serà una guerra, esgotador. L’alternativa no ha de ser que cada poble tingui el seu polígon, o s’ajuntin tres pobles... Cada municipi ha de poder decidir, d’acord amb uns paràmetres més o menys amplis definits en una llei pactada amb ells, quin marge de maniobra i quin tipus d’indústries pot autoritzar directament.Si es tingués en compte aquest tipus d’elements productius, que en cas de zones rurals poden ser indústries agroalimentàries o elements auxiliars, no se n’anirien segurament als polígons dels caps de comarca. La visió sempre ha de ser, que mai es té present, el principi de subsidiarietat. Ho van signar els governs amb Europa, però sobretot als ajuntaments petits ningú els pregunta res. I si parlem de la política de subvencions ja seria un escàndol. És perversa..., i això reconegut per un exmembre del govern!
Perversa en quin sentit?
Desitjaria que algun periodista agosarat fes algun dia una investigació: podria calcular què costen les subvencions i no els diners que acaba rebent un municipi, que és enganyós, ja que, perquè aquests arribin, primer fa falta tot un munt de gent a l’administració que pensi les bases, després tot un altre munt que redacti les clàusules, i per la banda municipal també. A banda, quan això està fet i l’Ajuntament ha de demanar, hi ha d’haver un projecte tècnic que algú ha de fer i val uns diners. Quanta gent treballa a les administracions i a la banda de l’Ajuntament? Quant val gestionar en origen i en final un procés de subvenció? És brutal. Si algun dia es calculen temps i nòmines d’una banda i l’altra, i es veu què és el que acaba arribant per una subvenció d’uns milers d’euros, és caríssim. Tot és sempre molt legal i tot molt pautat, sí, però no deixa de ser una forma d’influir.
A part sovint no decidiu on invertiu, sinó que depèn de la línia de subvencions de torn.
El mateix problema que té la Generalitat amb el finançament estatal, que el 80% del que rep són fons finalistes, el tenen els ajuntaments. Però en comptes d’aprendre’n i augmentar el finançament local, la disponibilitat i el pressupost ordinari, ni el govern ni Madrid ho fan. Cada cop més subvencions, quan haurien de ser per a grans obres menys habituals. Cal augmentar el finançament ordinari, això permetria fer política, i el control dels diners ja el fa el departament, la Sindicatura de Comptes, el ministeri i al final l’electorat. Els micropobles són perfectament capaços de gestionar un pressupost ordinari, com ho fan Cornellà o l’Hospitalet.
Abans deia que hi ha ajuntaments massa petits. És partidari de fusionar-los?
No, això va sortir en l’informe Roca, que no sé d’on va treure que s’havien d’eliminar municipis, però és fals que tingués un efecte positiu. Suposem que Argençola desapareix, però com que no es planteja deportar la població, els indígenes es quedarien: s’estalviaria una part de l’horari d’administració, no tot perquè els habitants haurien d’anar a l’ajuntament del costat a fer els tràmits, i la calefacció i la llum de l’edifici municipal, però el clavegueram, l’enllumenat públic, el manteniment... hi han de ser igual. Per tant l’estalvi seria pírric, i la molèstia per a les poblacions, que acostumen a ser disperses i aïllades, seria un problema més gran. La qüestió no és eliminar ajuntaments.
Repensaria els consells comarcals?
Jo soc molt bèstia en això: els consells comarcals no serveixen per a res.
No són un suport molt important per als ajuntaments petits?
D’acord, doncs llavors fem mancomunitats. S’hauria de mirar quant costa l’operativa dels consells: cada ple val diners, cada consell d’alcaldes val diners que sovint van als partits, tenen una maquinària administrativa que val diners... Es podria fer exactament el mateix amb un petit aparell administratiu, una gerència i una representació política mínima dels ajuntaments per mancomunar alguns serveis. Amb l’avantatge que es podrien mancomunar entre els ajuntaments que realment ho necessitin. Per exemple, en el cas d’Argençola (Anoia) seria més raonable fer-ho amb Santa Coloma de Queralt (Conca), Talavera (Segarra) i Montmaneu que no pas haver d’anar a Igualada al Consell Comarcal. Això pot passar en altres llocs, perquè algunes comarques sí que són molt clares, però altres no tant. En definitiva els consells són mecanismes polítics accessoris que no serveixen per a res, i en canvi la utilitat la tindrien en mancomunar la gestió d’alguns serveis. La mancomunitat és una figura legal que ja existeix des de fa molts anys i es pot fer perfectament sense haver d’anar al consell comarcal. De fet hi ha consells com el de l’Anoia que no gestionen tots els menjadors escolars de la comarca, perquè a alguns no els interessa.
De fet, potser Igualada no caldria que rebés serveis del Consell de l’Anoia perquè ja els pot assumir tots l’Ajuntament... Hi podria haver consells asimètrics.
Sí, però la qüestió és per què ha de ser un organisme polític, perquè això val diners i no cal. No cal que hi hagi 33 consellers comarcals. Jo ho he estat... I per què hi han de ser?
Amb consell d’alcaldes n’hi ha prou?
O si m’apures molt amb els quatre o cinc portaveus de cada grup polític, que fossin un consell directiu que controlés políticament la gerència de la mancomunitat, per donar explicacions públiques dels diners que es gastin. No cal tenir més de 30 individus, més gerència, intervenció, secretaria... Per què?
Creu que, ara que ha crescut l’associació, els principals partits la voldran fer seva?
Tinc aquesta por, sí. Quan érem petits no teníem interès per a ningú, però ara en pot tenir per a força gent. De fet hi ha una norma no escrita des del naixement, i és que la presidència no hauria de ser mai repetida pel representant d’un mateix partit, com a manera d’exemplificar la no vinculació a cap partit. No sé si respectaran aquest esperit, però desitjo que sí perquè hi va la credibilitat de l’associació.
Al capdavall, per molts esforços que faci tothom, l’última decisió de si es vol viure en un micropoble és personal. A nivell social, té prou prestigi aquesta opció? Cal guanyar en consciència col·lectiva?
Ara està prestigiat anar-hi el cap de setmana, però no viure-hi. De fet és molt difícil viure-hi i viure’n... L’associació té un cicle de concerts itinerant, perquè hi hagi també una oferta cultural complementària, i funciona, es fan centenars de concerts. Però no n’hi ha prou. No és només un tema cultural, econòmic, social o polític. És tot això junt. I el que sí que és un reflex d’un país desequilibrat i amb interessos que no reflecteixen una coherència. Aquesta poca concentració de població en zones rurals tindria sentit si cada vegada fossin més rurals i es respectés la ruralitat, la pagesia i la producció d’aliments, però l’únic que acaba sent és un lloc on plantar-hi molins de vent. O ens replantegem el país per entendre que és un sol país, amb les seves conseqüències polítiques i socials, o anirem fent tots la viu-viu i sobrevivint, poca cosa més.
Ha parlat de la implantació de les renovables. S’està abusant dels ajuntaments sense prou força?
Tinc la sensació que les empreses no és que estiguin abusant dels micropobles, sinó també dels governs del país. Són coses que no es poden provar, però si es volta per Europa es veu que no hi ha aquest tipus de procediment, hi ha més distribució racional d’aquestes instal·lacions i més possibilitat de decidir des dels estaments locals. Aquí la sensació que tinc és que qui decideix són les empreses.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

Quinze anys de l’impuls als micropobles

Toni Lloret (Igualada, 1957) ha treballat en el camp de la psicologia i fins i tot en va escriure llibres d’assaig i un parell de novel·les, però també va destacar en l’àmbit polític com a regidor primer quatre anys i després vuit més com a alcalde d’Argençola (Anoia). Va ser en aquesta etapa quan, el 2008, va impulsar l’Associació de Micropobles de Catalunya (els de menys de 1.000 habitants), de la qual va ser el primer president. Ja jubilat, de la feina i de la política (el 2019 va deixar l’alcaldia i també ICV, on havia militat des del 2004), no descarta tornar a escriure, però ara es dedica a fer art amb fusta i a estar “tan tranquil com pot”. Ens cita a Verges (Baix Empordà), on viu una filla, per fer un repàs més pausat de la seva trajectòria en defensa del món rural, ara que a més venen eleccions municipals. En tot cas, la seva causa la segueixen avui els vora 250 municipis de l’entitat, i en certa manera també l’ha heretat el seu fill Ton, creador del perfil de Twitter Repoblem –tot just hi acaba de donar el relleu– que difon iniciatives per donar vida a aquests pobles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

RÚSSIA

Detenen el cap de ‘Novaya Gazeta’ per haver criticat l’operació a Ucraïna

BARCELONA
Política

Turull rep l’alta hospitalària després de patir un infart

barcelona
Política

El TS obre causa penal a Puigdemont i Wagensberg per terrorisme en el cas Tsunami

barcelona
política

Junts s’allunya de la possibilitat de donar suport als pressupostos

barcelona

El pressupost 2023, amb un romanent de més de 2 milions d’euros

salt
Política

Aragonès descarta un govern amb el PSC però no amb Junts

barcelona
RÚSSIA

Putin avisa l'OTAN del risc de guerra nuclear si intervé a Ucraïna

BARCELONA
GUERRA A GAZA

Més de cent morts en un atac contra un grup que esperava rebre aliments

BARCELONA

De la DUI d’Ábalos a l’amnistia

madrid