Itàlia
La batalla del centreesquerra
Digues alguna cosa que soni d’esquerres
Contra tot pronòstic, Elly Schlein, dona jove, feminista, bisexual i d’origen jueu, ha pres les regnes del PD
Recupera el discurs progressista i parla de feminisme, ecologisme i drets laborals, i vol “posar fi al partit de les corbates”
La vella guàrdia del partit li fa oposició interna i l’acusen de ser massa idealista i radical
Schlein és una progressista que vol homologar el PD a la socialdemocràcia europea
Una de les escenes més famoses del cinema italià de les últimes dècades és la que protagonitza Nanni Moretti en el film Aprile, del 1998. Moretti mira un debat electoral televisiu real en què Silvio Berlusconi es cruspeix en directe un Massimo D’Alema una mica estaquirot, empal·lidit davant del domini de l’art de la prestidigitació berlusconià. El protagonista de la pel·lícula perd la paciència davant la inacció del líder del centreesquerra i comença a cridar davant del televisor: “D’Alema, digues alguna cosa d’esquerres! Va, digues alguna cosa, encara que no sigui d’esquerres, però almenys una cosa! Reacciona!”
Una bona part de l’electorat del Partit Demòcrata –del qual D’Alema és un dels fundadors– s’ha sentit identificat amb aquest esbravament cap als seus líders durant una colla d’anys. Un període en què la dreta i l’extrema dreta han anat avançant al mateix temps que el centreesquerra es desdibuixava, perdia força i identitat. Al capdavant del PD s’hi han succeït una sèrie de líders massa descafeïnats i poc carismàtics, com ara Enrico Letta, que en comptes de combatre l’extrema dreta ha anat somrient a presentar llibres revisionistes del feixisme amb Giorgia Meloni. O massa passats de voltes, moguts per ambicions personals i que responien directament als interessos de la gran patronal, com Matteo Renzi, que ha fet carrera dins del PD perquè el seu espai natural, el centredreta, estava ocupat per Berlusconi i no hi podia tocar sostre. La recent arribada d’Elly Schlein, de 38 anys acabats de fer, a la secretaria del PD, però, ha suposat una alenada d’aire fresc i una sotragada. Finalment, qui està al capdavant del centreesquerra italià té ganes de dir coses d’esquerres –o almenys, coses que ho semblen– i de reaccionar davant l’extrema dreta –i no pas de voler-hi teixir complicitats com els seus antecessors.
Drets LGTBI
Schlein parla d’ecologisme i de feminisme amb molta més credibilitat que ho feia Renzi, que ha arribat a dir que els ambientalistes són un exagerats que dificulten el progrés i s’ha autoproclamat líder del primer partit feminista d’Itàlia. Schlein també defensa sense reserves els drets del col·lectiu LGTBI (del qual forma part). Això, que sembla un requisit de mínims, no ho és pas, a Itàlia, on ni tan sols dins del centreesquerra hi ha unanimitat a favor del matrimoni igualitari. De fet, va costar dècades arribar a un acord perquè les parelles del mateix sexe poguessin ser parelles de fet –és a dir, existir legalment–, fita aconseguida el 2016 i que el govern de Giorgia Meloni posa en perill. Tampoc hi ha consens dins del centreesquerra respecte que les parelles homosexuals puguin adoptar —ara mateix, a Itàlia, no poden.
Schlein, que també parla de precarietat, de drets laborals i proposa que hi hagi un salari mínim —una altra novetat—, és una progressista moderada que voldria homologar el PD a la resta de partits socialdemòcrates europeus, com el PSOE. Però el panorama polític italià està tan escorat cap a mà dreta que els mitjans i els seus propis companys de partit la presenten com una radical. En realitat, els seus referents polítics la defineixen prou bé, ideològicament: Barack Obama i Romano Prodi.
Encara és d’hora per saber quin projecte té Schlein per al PD i si serà capaç de dur-lo a terme. Però hi ha algunes certeses. La primera, que la seva arribada ha generat una certa il·lusió, que feia molt de temps que els electors progressistes a Itàlia no sentien. La seva arribada ha dut milers de nous inscrits al PD. La segona, que ha parat el cop del declivi del partit, sempre molt per sota de la coalició de l’extrema dreta en les enquestes, però recuperant algun punt. La tercera és que als de la vella guàrdia del partit no se’ls ha posat gens bé això de ser manats per aquesta dona –jove, bisexual i d’origen jueu– que no s’esperaven, que no saben ben bé on encasellar i, sobretot, que els trenca esquemes de corrents interns que s’alternen mandats i favors. La consideren massa idealista, diuen. Alguns crítics se n’han anat, d’altres li fan la guitza des de dins, confiant que el seu mandat duri poc.
El 26 de febrer Schlein va fer història en guanyar les primàries del PD, i va ser un fet inèdit per múltiples raons. És la primera secretària general del PD, la primera dona a liderar el centreesquerra, i també la persona més jove a aconseguir-ho —va desbancar per un any Renzi–. Però és que, a més, ho va fer contra tot pronòstic. Tots els sondejos donaven vencedor amb molta diferència el seu contrincant, Stefano Bonaccini, representant de l’ala continuista. No havia passat mai en la història del partit que totes les previsions fallessin, i que el vot de les primàries obertes canviés el sentit del vot dels inscrits, que van decantar-se per Bonaccini. És a dir, que Schlein va guanyar gràcies als vots dels que no tenien carnet del PD.
De fet, ella tampoc tenia carnet del PD fins uns mesos abans de les primàries. Havia deixat la formació en desacord amb la dretanització i les cacicades dutes a terme per Renzi, una de les figures més rellevants, sobretot pel que ha maniobrat a l’ombra, de la política italiana dels últims anys. Ara Renzi, després d’haver esmicolat l’espai progressista, d’haver renegat literalment de la paraula esquerra i d’haver pactat amb la patronal una reforma laboral inspirada en la de Mariano Rajoy, té el seu propi partit fet a mida, és a dir, de centre liberal i que gira al seu voltant. El mateix dia que Schlein va guanyar les primàries, Renzi, fregant-se les mans, va dir que obria les portes de la seva formació a tots els qui se sentissin amenaçats per la intrusa. De moment, a part d’algunes desercions, la major part de la vella guàrdia s’ha quedat al partit perquè aspiren a poder fer-la fer anar per on volen. Hi ha moltes butaques per ocupar dins d’una formació política, a part de la de la secretaria.
La vella guàrdia no li ho posa fàcil, però, a Schlein. L’última envestida que li han fet ha estat en forma de carta publicada al diari, perquè fos clar a tothom que la seva autoritat és posada en discussió. La missiva comença dient que tan cert és que Schlein és la “legítima secretària” com que ells tenen el dret de ser “legítimament crítics” amb la seva línia. Avisen que no se n’aniran, però li recorden que ha d’escoltar totes les ànimes del partit i sobretot la seva, la reformista, perquè és “l’accionista majoritària” del PD. Ho diuen així, amb termes mercantils. D’altra banda, des de la part més esquerrana se li retreu que sigui massa tova i ambigua quan ha de concretar posicions, i també que sigui partidària d’enviar armes a Ucraïna.
El repte de Schlein és enorme: airejar un centreesquerra italià antiquat i desorientat, tornar-lo a dotar de contingut polític. Fer atractiu per a l’electorat d’esquerres un partit, el PD, que en massa ocasions s’ha comportat com una formació burocratitzada, allunyada dels treballadors. Schlein té la missió de posar fi al “partit de les corbates”, diu. Una promesa que compleix el requisit de semblar d’esquerres. Ara caldrà veure si aconseguirà que sigui més que una engrescadora declaració d’intencions.
