Política

ANA ORAMAS

DIPUTADA C. CANÀRIA AL CONGRÉS (2007-2023)

“L’important abans era l’hemicicle”

Montoro em diu la famosa frase: «Que caigui Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres!» I fins vuit anys després no va ser notícia!
Amb nou anys vaig dir al col·legi de monges: “Sí que hi ha rei, és Joan de Borbó i ha estat a casa.” I amb nou anys vaig ser represaliada

Era habitual trobar-la disposada a conversar al pati del Congrés i al racó consagrat des del 2018 a la memòria de Montse Oliva, la delegada d’El Punt Avui a Madrid. Ana Oramas (Santa Cruz de Tenerife, 1959) diu adeu al Congrés després de setze anys a l’escó per Coalició Canària. Marxa una gran conversadora i una veu apassionada d’una era parlamentària en què la duresa rimava amb l’empatia. En l’adeu, Oramas atén aquest diari per repassar anys trepidants al Congrés i molt més.

Al bar Manolo, un hemicicle informal al costat del Congrés, hi ha una fotografia feta per Uly Martín el setembre del 2011 on hi ha junts i somrients els portaveus del moment: Ana Oramas, Soraya Sáenz de Santamaría (PP), José Antonio Alonso (PSOE), Joan Ridao (ERC), Josep Antoni Duran (CiU) i Josu Erkoreka (PNB).
La fotografia mostra que podíem ser més durs que els d’ara, però no ens consideràvem enemics, sinó contrincants polítics. Mai ens insultàvem i els discursos no eren menys durs per això. Érem capaços d’escoltar-nos, i si l’altre tenia raó i et convencia, érem capaços de donar-li la raó. Tenies un 40% en què podies estar-hi d’acord, un 30% en què discrepaves i estaves disposat a negociar, i un 30% del qual ni parlar-ne. Els portaveus coneixíem l’agenda legislativa del govern, dinàvem periòdicament, i una ponència ho era de debò: podia durar un mes i s’hi avaluaven esmenes de tots més enllà que acabessis votant la llei o no, perquè es tractava de fer bones lleis. Vaig ser portaveu de la comissió Constitucional quan la presidia Alfonso Guerra, i vam poder analitzar quines reformes de la Constitució eren imprescindibles i quines calia descartar perquè mai no hi hauria acord. Aquests papers hi són. Dinàvem a La Moncloa tots els portaveus i a taula hi tenies persones de la talla de Soraya, Federico Trillo, Duran, Ridao, Rubalcaba, Alonso... Quina riquesa i quin privilegi escoltar gent d’aquest nivell! Això es va perdre del tot amb l’entrada de Podem al Congrés i, més tard, de Vox. I també amb l’auge de les xarxes socials. El que importa ara és tenir els vots, i no es negocia res quan tens els vots. No es vota res d’algú que no sigui del teu sector encara que sigui bo per als ciutadans, i s’ha de votar disciplinadament tot allò del teu sector encara que no hi estiguis d’acord. En aquesta legislatura només Néstor Rego (BNG) i jo podíem votar en funció de l’assumpte, independentment de qui ho presentés. Ara es parla però no s’escolta.
Reeditar aquella fotografia seria aplegar ara Oramas, Patxi López (PSOE), Gabriel Rufián (ERC), Cuca Gamarra (PP)...
És impossible! En primer lloc perquè no hi ha relació personal, i les relacions són molt importants: és el que et permet despenjar un telèfon, parlar sense filtres i saber pactar fins i tot la discrepància, reconèixer que tots necessitem el nostre espai i un moment d’èxit o de duresa, i això no vol dir trencar relacions. I la talla política és important. Quan intervenien Duran, Rubalcaba, María Teresa Fernández de la Vega, Erkoreka, Soraya, Ridao, Tardà, Joan Herrera o Joan Coscubiela, ningú no es movia de l’escó i els periodistes éreu a la tribuna de premsa. El que importava era el que succeïa a l’hemicicle i no al pati o al passadís, les cròniques no eren el que deia al passadís algú atrapat per un periodista. Ara els periodistes no fan informació parlamentària, i els diputats surten de l’hemicicle si no intervé el seu, al qual han d’aclamar. Quan intervenia Rubalcaba o Duran i ningú anava al bany, allò era apassionant, ningú portava papers. Aquella va ser la meva escola.
Marxa amb el Castelar i el Carandell.
En arribar em van nominar per a diputada revelació, després dos anys per la millor relació amb la premsa i després com a millor oradora. I jo tenia un problema: el lobby català! [Riu] Hi havia tants periodistes catalans i no seguien les meves intervencions! Va ser a la tercera nominació de millor relació amb la premsa que vaig rebre el Luis Carandell. Una diputada que no té cap de premsa, premiada per la relació amb la premsa! Potser és per això. I al final vaig guanyar el de millor oradora, així que agraïda als catalans que després de premiar tots els seus m’entreguessin l’Emilio Castelar. [Riu]
És protagonista decisiva el 2010 amb el pla d’ajust de Zapatero: el PP canvia per sorpresa el vot i ho deixa tot depenent de Duran (CiU) i de Coalició Canària.
El govern de Zapatero estava en minoria i Duran i jo érem necessaris. I Brussel·les no era com ara: la socialdemocràcia i Merkel havien intervingut Grècia i Portugal. Zapatero ens trucava cada dia per informar de la prima de risc i de tot, i ens diu que tranquils perquè Merkel ha garantit que el PP espanyol s’abstindrà per garantir l’aprovació de les mesures d’ajust. I arriba el pal de l’anunci –només el coneixíem quatre– de congelar les pensions –i vull recordar que l’únic govern que ho ha fet és un del PSOE– i d’abaixar el sou dels funcionaris. Silenci, Espanya entra en xoc, i el PP decideix fer caure el govern i passar al no. El govern i el rei ens truquen a Duran i a mi el vespre abans de votar. Tinc reunió amb l’executiva a la una de la matinada. I Duran i jo decidim que no podem permetre que Espanya sigui intervinguda, perquè això no suposaria només congelació de pensions i rebaixa del sou dels funcionaris: ens intervenien els homes de negre i ens haurien abaixat les pensions i hi hauria hagut acomiadament de funcionaris com a Grècia i Portugal. I quan anuncio el meu vot a la tribuna, passo per davant de l’escó de Cristóbal Montoro i em diu: “No em puc creure que salvis aquest govern.” “No salvo aquest govern: estem impedint que Espanya sigui intervinguda o aquest país cau.” I és llavors quan Montoro diu la famosa frase: “Que caigui Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres!” Duran seia on ara hi ha el PNB i ho sent. Surto al pati i em trobo amb periodistes i ho dic en un grupet, i només un periodista ho publica en aquell moment. I vuit anys després jo intervinc al Congrés davant De Guindos i un del PP es fica amb mi, i és quan jo dic: “Què em diuen vostès del sentit d’estat, que s’havien compromès amb Merkel i Montoro em va dir: «Que caigui Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres!»?” I llavors hi ha l’enrenou: surt al telenotícies, el Gran Wyoming ho treu. Però va ser notícia vuit anys després!
El moment més dur és quan va haver de venir al Congrés a votar uns pressupostos en una situació familiar dolorosa?
El pitjor a la meva vida política han estat dos episodis. Quan va néixer la meva filla, fa 29 anys, no hi havia baixa maternal i era diputada al Parlament de les Canàries i anava d’un vot, i tenint risc d’avortament i amb prescripció de repòs absolut, em vaig haver d’aixecar del llit per anar al parlament a votar. Avui no ho faria. I quan dono a llum després d’una cesària terrible: en aquella època no hi havia baixes en la política i quinze dies després em vaig haver de reincorporar i a les sis del matí agafava un avió amb els punts de la cesària, perquè a més aleshores al partit a allò es considerava normal. I com a diputada al Congrés l’episodi més dur és que l’últim pressupost de Rajoy, amb el nou règim fiscal canari i les inversions que el mateix PP ens havia arrabassat sent ministre el canari José Manuel Soria, depenia del vot decisiu de Coalició Canària, i el dia abans de la votació mor el meu pare. I vaig haver de venir al Congrés el dia de l’enterrament. Estava feta pols, ni vaig intervenir, ho vaig fer per responsabilitat. I al cap d’un mes hi ha la moció de censura. Vaig ser en la vetlla del meu pare, la nit anterior, però no en l’enterrament, i avui, sabent com és tot i el que val la pena a la vida, no ho faria.
En setze anys ha pogut conèixer molts presidents i infinitat de diputats.
Soc una de les quaranta persones que eren al Palau Reial quan el rei Joan Carles firma la renúncia. He conegut bé els dos reis, he estat a soles amb els presidents Rajoy i Zapatero i els he conegut en l’eufòria i en la depressió. Tinc amistat amb María Teresa Fernández de la Vega. Era amiga de Soraya però l’amistat es va deteriorar en l’etapa de vicepresidenta. Segueixo sent amiga de Fátima Báñez i de Meritxell Batet. He conegut polítics de talla excepcional, mediocres i trepes. Al final és la història del poder, i n’hi ha a qui el poder els canvia i n’hi ha que no. I Joan Tardà per mi és de les persones més entranyables. A les Canàries mai no ho han entès. Hi havia una enquesta d’una cervesera en què es preguntava amb quin diputat aniries a fer una cervesa, i se sorprenien que totes les diputades diguéssim que amb Tardà. Quan jo dic que Tardà és la persona més entranyable i afectuosa i amable, sovint no em creuen perquè la imatge que tenen de Tardà és cremant una foto del rei en un míting. I de mi la imatge que tenen és la del conte de la Ventafocs que va explicar Alberto Rodríguez en un míting –i esbombat per Monedero i que després Rodríguez va dir que era mentida i em va demanar disculpes– segons el qual ell havia entrat en política perquè l’àvia tenia les mans deformades de cosir els vestits de les Oramas i que la meva àvia li llançava les monedes a terra perquè les recollís. Allò no era cert! La meva àvia havia mort feia 50 anys i la seva és viva, i la meva àvia no tenia costurera, i la seva hauria hagut de ser costurera amb 5 anys, i li ho vaig demostrar. Ell al final ho va rectificar, però allò va fer mal al meu pare i a les meves tietes. La gent d’esquerra oblida que la més dura al Congrés amb Rajoy en la majoria absoluta era jo. Volíem el referèndum sobre el petroli a les Canàries i ens amenaçava amb el 155!
Al president Pedro Sánchez el coneix des de primera hora.
El conec de quan no era ningú, de quan ni els seus el coneixien. Som amics des de fa deu anys. Les voltes que dona la vida... Vaig estar quatre anys en una tertúlia de RNE d’11 a 12 de la nit, i era l’única tertúlia política quan a la resta d’emissores hi havia esports. I era un bon horari a les Canàries, perquè era de 10 a 11. I en la tertúlia amb mi hi havia Inés Sabanés (IU), Fátima Báñez (PP) i pel PSOE el titular era Pedro Zerolo –amic i veí de porta a Tenerife, però que era un desastre i gairebé mai hi anava–, el suplent de Zerolo era Óscar López –delfí de Fernández de la Vega i que també faltava perquè era el seu “chico para todo” i avui és cap de gabinet del president–, i el tercer era un noi molt guapo i prim i de Madrid que es deia Pedro Sánchez. I és clar, quan tens tertúlia d’11 a 12 de la nit, abans o després prens alguna cosa. Un dia conec la seva dona, Begoña, i és clar, el dia que ell arriba de diputat, no perquè fos dels primers sinó perquè la llista del PSOE de Madrid corre i arriba el seu torn, l’única que coneixia Pedro Sánchez aquí era jo! La primera Coca-Cola al bar va ser amb mi perquè no el coneixien ni els seus! I quan ell fa el pas en la investidura fallida li donem suport Ciutadans i Coalició Canària. El que no podíem votar és un govern amb Podem, perquè a les Canàries Podem és Veneçuela. Pensi que a les Canàries hi ha més 100.000 retornats de Veneçuela i a mi la gent m’agafava la mà i em deia: “Tu no utilitzaràs el meu vot perquè Podem arribi al govern.”
Reconeix ara el Sánchez de la primera Coca-Cola o el poder l’ha transformat?
El Sánchez que va governar en minoria i va convocar eleccions era un home amb principis. I de cop es converteix en un producte, te n’adones quan llegeixes el llibre del seu excap de gabinet, i es torna un líder presidencialista i superb. És l’únic president amb qui no m’he reunit a La Moncloa i tinc el seu telèfon, com el de tots els presidents, i mai l’utilitzo. Quan fa fora Iván Redondo millora; amb Óscar López s’hi pot parlar. Sánchez s’enfadava molt en l’etapa de Redondo perquè jo feia intervencions molt virals i, és clar, que un vídeo meu sobre ell tingués 8 milions de visualitzacions...
N’hi ha per enfadar-se! “Com deia un ‘tocayo’ seu, Pedro Navaja: «‘La vida te da sorpresas. Andaba usted tan tranquilo con ese tumbao que tienen los guapos al caminar...’», li va cantar vostè a la tribuna en el ple del 26 de maig del 2022.
Aquí va riure! Aquesta li va encantar! [Riu] I quan a vegades li feia algun discurs que li feia gràcia, de seguida deia: “Ens hem de veure.” “Encarrega’t tu de posar dia i lloc per a la cervesa”, li deia jo. I va tenir un detall molt bonic quan li vaig fer l’última pregunta en la sessió de control, i no és perquè em llancés flors, però hi vaig reconèixer el Sánchez que coneixia. Hi ha tanta tensió, amb mi o contra mi. I recopiles votacions i resulta que jo soc de les que més han votat amb el govern, al nivell del PNB i poc per sota d’ERC.
És cert que sent una nena va tenir la visita a casa del comte de Barcelona, Joan de Borbó, i que allò va tenir conseqüències?
La meva família mai va ser franquista, era profundament monàrquica. I per a la meva família el rei era Don Joan. A casa de la meva àvia hi tenim els quadres de Don Joan i Mercè amb el Toisó d’Or... I els meus avis no eren del consell privat de Don Joan però anaven molt a Portugal perquè tenien relació amb persones del consell privat. El 1968, Don Joan ve a les Canàries. El meu oncle Leoncio organitza un dinar a casa del meu avi, a La Laguna, on s’invita socialistes, comunistes, republicans, intel·lectuals canaris, i la policia secreta vigilava aquella casa. Hi eren Pedro González, pare de Pedro Zerolo; Alberto de Armas, que va ser senador socialista i ambaixador a Caracas; Antonio González, senador reial de les Corts constituents; l’intel·lectual Pérez Minik... I el brindis és un visca el rei! El 1968! I jo, que tenia nou anys, vaig al col·legi de monges i explico entre les amigues que el rei ha estat dinant a casa de l’avi. “No hi ha cap rei!”, em deien i em repetien. I jo tossuda que tossuda: “Doncs el rei ha estat dinant a casa del meu avi.” Es va organitzar un enrenou... I la professora i monja ve a veure què passa i, quan ho explico, em diu: “No hi ha cap rei en aquest país.” I jo, que amb nou anys ja tenia una mica del caràcter d’ara, li vaig replicar: “Sí que hi ha rei i és Joan de Borbó i ha estat dinant a casa del meu avi.” I em van castigar. Vaig ser represaliada amb nou anys! [Riu] I, és clar, porto la nota del càstig a casa i tota la família, orgullosa! [Riu] I el 1978 Don Joan torna a les Canàries després de firmar la renúncia als drets dinàstics i es reedita el dinar. I després conec Joan Carles, i conec els prínceps, de prínceps i sent reis... Era amb el rei quan Rajoy li telefona per dir-li que no accepta l’encàrrec de la investidura... I hi ha altres coses que ja no puc explicar.

La veu de les Canàries

Amb l’adeu d’Ana Oramas (Santa Cruz de Tenerife, 1959) el Congrés perd una veu de referència en els setze anys (2007-2023) que ha ocupat el seu escó per Coalició Canària. Llicenciada en ciències econòmiques per la Universitat de La Laguna, va ser alcaldessa de San Cristóbal de La Laguna del 1999 al 2008. Coneix bé dos reis i tres presidents, però sosté que “la figura més gran de la política espanyola és José Enrique Serrano”, cap de gabinet de González i Sánchez. “El país li deu a Serrano més que a molts presidents del govern”, diu. Marxa amb l’enyor de quan el que era important no era el que es deia al passadís sinó a l’hemicicle, on ella seia a l’última fila de dalt. “És on els grups sovint posen els seus defenestrats, com Bermejo al seu dia o fa poc Carmen Calvo, i per això som amigues. Hi ha un fet que impressiona: un ministre al bar de l’hemicicle sempre té colla i l’endemà és destituït i és un empestat. I a mi això em molesta molt.” Oramas deixa empremta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

guerra a gaza

Biden anuncia llançaments aeris d’aliments sobre la Franja

barcelona
política

La Comissió de Venècia avala la llei d’amnistia

barcelona
AMÈRICA LLATINA

L’Equador demana permís a Mèxic per detenir Glas a la seva ambaixada

barcelona
política

PSOE i Junts intenten blindar l’amnistia del brogit del cas Tsunami

barcelona
judicial

L’Audiència Nacional rebutja arxivar la causa del 3% per al PDeCAT

barcelona
guerra a gaza

Hamàs anuncia la mort de set ostatges més per bombardejos israelians

barcelona
iran

Condemnat l'autor de l’himne de les protestes per Mahsa Amini

barcelona

TriasxBCN acusa Collboni de viure en una “realitat paral·lela”

Barcelona
Política

Vox demana al Suprem que activi els suplicatoris contra Puigdemont i Wagensberg

barcelona