Política

opinió

El Kremlin no només està guanyant la guerra

Putin ha aconseguit una sòlida conquesta territorial a l’est d’Ucraïna, que serà difícil que perdi
També s’ha enfortit en clau interna i Moscou s’ha erigit en líder del Sud Global

Agradi més o agradi menys, Rússia està guanyant la guerra. Certament, encara no és una victòria final. De fet, l’horitzó de l’acabament definitiu de la guerra no sembla veure’s a curt termini. Ni tampoc a mitjà. Tret que el novembre del 2024 els republicans guanyin les eleccions presidencials als EUA. Si és així, tot es podria accelerar. I no per altruisme. Simplement, per una lògica que ha caracteritzat la política exterior dels republicans des de la Segona Guerra Mundial: menys agressivitat que els seus companys demòcrates.

John F. Kennedy, Lyndon B. Johnson i Barack Obama han estat sinònim d’una clara praxi bel·licista dels EUA en l’àmbit internacional. I el bo d’en Joe Biden no va voler quedar enrere el 2022. Els republicans no són cap ONG, però han tocat de peus a terra amb la hipoteca econòmica que suposa per a les arques estatals qualsevol conflicte bèl·lic internacional en què s’impliqui l’Oncle Sam. I, per acabar-ho d’adobar, un Benjamin Netanyahu hiperventilat a Gaza està fent que els subministraments de Washington en clau militar, i econòmica si cal, ja no mirin només cap a Kíiv. Al contrari: si han d’escollir entre el nou amic i el vell, no dubtaran.

La vella amistat és sagrada. Permet assaltar hospitals violant tot tipus de dret i convencions internacionals sense que passi res. “Pobre de mi”, deu estar pensant Zelenski. I no està equivocat. Al cap i a la fi, la sintonia entre Donald Trump i Vladímir Putin no és la mateixa que la de Joe amb Vladímir.

Però no ens desviem del tema. Malgrat que Kíiv es defensa com gat panxa enlaire i ha aconseguit puntualment bombardejar Bélgorod i Kursk –les dues principals ciutats russes properes a la frontera amb Ucraïna–, a banda d’enfonsar algun vaixell de la marina russa, el Kremlin ha situat la riba est del riu Dniéper com una zona sota el seu control de manera permanent. I no només això: l’ha connectat amb una llengua compacta de nord a sud, des de Luhansk fins a Crimea. Una unitat territorial que a hores d’ara se’ns fa difícil imaginar que es pugui fragmentar, després del fracàs evident de la contraofensiva ucraïnesa.

El Kremlin també ha guanyat la batalla propagandística en aquesta àrea. I ho ha aconseguit gràcies a les decisions de Kíiv. Atacar Bélgorod i Kursk amb drons i míssils és una cosa. Però fer-ho sobre Crimea –el primer dels símbols de l’amputació territorial per a Ucraïna, tot i que no hem d’oblidar que Crimea havia estat cedida a Ucraïna el 1954 per decisió de Nikita Khrusxov– implica tractar aquesta última com si ja no fos part de l’Estat ucraïnès. I això mateix ha practicat Kíiv a Luhansk, Donetsk... Li quedava alguna altra opció, a Kíiv? No. Però s’ha fet l’harakiri.

I és que el Kremlin ha guanyat tres coses més. Primer, la unitat de gran part de la societat russa envers la causa. Segon, i derivat de l’anterior, l’enfortiment del putinisme. I, tercer, l’hegemonia internacional en un dels eixos de la “nova globalització” sorgida el 2022.

Anem per parts. La major part de la població russa s’ha empeltat d’una vida rutinària on, més enllà del reclutament de tropes, així com morts al camp de batalla i ferits que se silencien en l’opinió pública, la guerra és quelcom força llunyà. El front de batalla no es troba a les fronteres russes prèvies al febrer del 2022. La vida quotidiana continua de manera rutinària. I això facilita la invisibilització de la guerra. A més, el Kremlin ha sabut jugar encertadament la carta nacionalista. I això ha estat un altre factor determinant per explicar per què el putinisme s’ha acabat enfortint en lloc de col·lapsar-se. Els cercles culturals russos en són la millor evidència. No són homogenis. Hi ha bosses crítiques amb el putinisme. Però majoritàriament hi domina una connexió creixent amb el discurs de Putin del febrer del 2022.

Aquest enfortiment del putinisme ajuda a explicar l’aparent sortida de to de Putin tot just fa uns quants dies. Carregar contra autoritats governamentals d’Estònia i de Lituània per la retirada de la simbologia de la Gran Guerra Pàtria del 1941-1945 respon al fet que ha estat considerat una amputació de la història comuna dels diferents pobles i nacions que van lluitar sota la bandera soviètica en la Segona Guerra Mundial.

Les tres repúbliques bàltiques ho van fer prèvia invasió militar soviètica, sens dubte. Però això no s’ha recordat. Sí, en canvi, l’atemptat que suposa retirar símbols d’una guerra pretèrita interpretada com a símbol d’unitat nacional. Al cap i a la fi, la utilització de la memòria històrica és imprescindible per consolidar tot sentiment d’unitat nacional.

Però l’enfortiment del putinisme encara és més evident si tenim present la incapacitat que ha tingut la ja en si mateixa feble oposició russa –només cal veure el que ha passat amb Navalni– per plantar cara a la guerra i, més enllà, a Putin. Han aconseguit fer col·lapsar el putinisme? Al contrari: algú dubta que Putin pugui sortir reelegit en les eleccions presidencials del mes vinent?

I seríem molt il·lusos de pensar que, si ho aconsegueix, és només fruit d’un aparell repressiu. El putinisme té una base social àmplia. I això explica per què ha pogut resistir l’embat d’aquesta guerra. I no només això. La guerra ha acabat d’impulsar-lo, un cop s’ha desfet d’arestes incòmodes com ara les de Ievgueni Prigojin i la dels necessaris caps militars que han hagut d’exercir el paper de cap de turc, i ha pogut garantir el control d’una part del territori ucraïnès. Però la guerra d’Ucraïna també ha permès a Moscou erigir-se en líder del Sud Global. I no és un tema menor. El Kremlin ha sabut ressituar-se en la “nova globalització” nascuda de la guerra d’Ucraïna, amb socis privilegiats, com ara la primera potència demogràfica mundial –l’Índia– i el país més extens de l’Amèrica Llatina –el Brasil–. Moscou ha obert noves portes, nous grans mercats, gràcies al tancament de portes de la UE i els EUA.

I, a més, ho ha aconseguit de tal manera que Pequín no li ha disputat aquesta hegemonia i, de fet, la Xina s’ha acabat integrant en el Sud Global. I tot això sense oblidar que, en tots els territoris d’històrica influència russa –tant imperial com soviètica–, el Kremlin hi ha consolidat una capacitat d’influència evident, amb l’excepció –i amb matisos– de l’àrea caucàsica i la díscola Ucraïna (repúbliques bàltiques al marge).

En definitiva, com va presagiar George Kennan, pare de la teoria de la necessitat d’articular una guerra freda contra Moscou el 1946-1947, el gran error dels EUA després del 1991 va ser la innecessària expansió de l’OTAN cap a l’est d’Europa, ja que no feia altra cosa que generar menysteniment i provocació cap a Rússia. Un menysteniment de l’Oncle Sam que els habitants de Gaza també saben perfectament en què consisteix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

No i no

Banyoles
LA CRÒNICA

Memòria democràtica a Castell i Platja d’Aro

País basc

La campanya clou amb el PNB i EH Bildu disputant l’hegemonia

Barcelona
política

Viñas afirma que ERC no abandona un govern “a les primeres de canvi”

llagostera
Pròxim Orient

Almenys cinc morts en una batuda israeliana a Cisjordània

Barcelona
Política

El jutge obre una línia d’investigació secreta per l’espionatge d’Aragonès amb Pegasus

barcelona
Guerra a europa

L’OTAN es compromet a enviar més defenses aèries a Ucraïna

barcelona
orient mitjà

Els EUA sancionen un activista ultra israelià aliat del ministre Ben Gvir

barcelona
GIRONA

Junts aposta per la “simplificació administrativa” amb una finestreta única

GIRONA