Alerta amb les comissions

El programa El convidat de TV3 aquesta temporada està generant debat. Però ara no l'esmentaré a tomb de les relacions Bojan-Guardiola o Quintana-català. Els vull recordar aquell programa de la temporada passada on l'Albert Om gaudia d'un cap de setmana amb l'exministre Eduard Punset. En un moment determinat, Om diu a Punset: “Fixa't en una cosa, filles, nétes, amigues... Sóc l'únic home a la teva vida?” Llavors riuen i Punset respon: “¡El único chimpancé!”. Una mica així és com Jaume Collboni, diputat del PSC i cap de campanya de José Montilla en les eleccions catalanes de 2010, es deu sentir entre una generació emergent de polítics que treu el cap al grup parlamentari socialista i que està constituïda bàsicament per dones.

La imatge és força esclaridora. Mirin qualsevol plànol del ple del Parlament on s'enfoqui el grup del PSC. Identifiquin Jaume Collboni i fixin-se en qui té a banda i banda, i davant i darrere seu. Totes elles ben centrades “a tir de càmera”. Són Laia Bonet, Rocío Martínez-Sampere, Eva Granados i Consol Prados. Més lluny, tres fileres d'escons enllà, i menys centrada, Mònica Lafuente, a qui també paga la pena parar atenció, i que comparteix amb aquest grup una condició concreta: és portaveu del PSC en una comissió legislativa del Parlament. Collboni és el coordinador dels portaveus socialistes en aquestes comissions. Les legislatives són les de més pes polític, i en elles regna aquest grup. De fet, la majoria de portaveus socialistes en les comissions del Parlament són dones. Guanyen tretze a nou, sense quotes que valguin. Tenen clar que “la vella guàrdia” no els ha posat pals a les rodes “sinó al contrari”. I són conscients que com a portaveus socialistes en algunes de les comissions parlamentàries més importants (Afers Institucionals; Economia, Finances i Pressupost; Empresa i Ocupació; Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural; Benestar, Família i Immigració, i Cultura i Llengua) tenen un pes “ni que sigui intern”, en el context de la pitjor conjuntura històrica del PSC, amb escasses referències institucionals fent-hi ombra o marcant la pauta. “Les Collboni girls”, la majoria, menys Prados i Martínez-Sampere, s'estrenen aquesta legislatura com a diputades. Tenen bona sintonia amb les joventuts del partit. De fet, com el grup de “joves” diputades i Collboni, Javi López, el primer secretari de la JSC, té identificat el problema generacional que afecta el PSC quant a protagonistes polítics i quant a massa de votants; “Jaume, ets el jove del grup parlamentari, amb 42 anys!”, li hauria observat amb preocupació.

Es consideren socialdemòcrates liberals, i se senten clarament diferents quant a grup emergent respecte d'altres “joves” en la trentena i la quarantena que comencen a demanar torn en el PSC que ha de sortir del proper congrés, “on tot està per fer i on gairebé tot és possible”, ironitza un d'ells. Es diferencien d'altres “joves” que despunten com el director de la Fundació Rafael Campalans, Albert Aixalà, i son entorn: “Nosaltres no anem només amb Blackberry. Som també d'Iphone.” I força aficionats a les noves tecnologies en general, un link que els uneix a la seva preferència més marcada quant a candidat a primer secretari del PSC: Pere Navarro, l'alcalde de Terrassa. No actuen com a grup organitzat, però camí del congrés no descarten ni renuncien a res: “Ja ho veurem, perquè és ben cert allò que es diu que respecte d'un congrés se sap més o menys com s'hi entra però no com se'n surt.” De moment, com formiguetes, van fent al Parlament. Alerta amb ses comissions.
@toniaira
[email protected]: @toniaira