L'epicentre es trasllada a Madrid

L'endemà, 16 d'abril, les fàbriques van obrir amb puntualitat. Carles Soldevila, al seu Full de Dietari, proclama: “Tothom ha lloat sense reserves el coratge i l'abnegació de Francesc Macià. Mot bé. Però jo, amb tots els respectes que m'inspira el segon President de la República Catalana –el primer fou Pau Claris– vull declarar que és un gran polític.” Tarradellas, infatigable, organitzava una oficina de premsa a Palau, al front de la qual es va nomenar Domènec de Bellmunt. El president Macià no parava de rebre visites i Companys al migdia va enviar el telegrama següent al ministre de Governació a Madrid: “Se trabaja normalmente y sin excepción en Barcelona y provincia. Como suponía y luego tuve amistosas confidencias ha habido de madrugada algún aislado intento de huelga, pero han comparecido allí personas afectas que han arengado a los obreros reaccionando estos contra los perturbadores. Normalizada en absoluto la vida social reitero a V.E. mi deseo de que hoy mismo y cuanto antes se digne aceptar mi dimisión, que la eleve de modo irrevocable y de la que voy a dar cuenta al Sr. Maciá, mostrándome agradecido a la confianza y distinción del Gobierno, al que renuevo mi adhesión y agradecimiento.”

Aparentment, doncs, tot continuava igual, Companys no va dimitir fins al cap d'algunes setmanes. Però l'epicentre de la revolució s'havia traslladat 500 km al sud.

La situació havia esdevingut insostenible. Les successives proclamacions de la República Catalana que havia fet Macià havien deixat pendent la solució final. Des del primer moment, ha actuat com un cap d'estat, procurant, però, mantenir les formes i la litúrgia dels símbols. Com aliè al debat dels “noms”, Macià sempre avança endavant. Decreta que s'armin Josep Maria Batista i Roca, i el seu germà, i Josep Maria Ruiz Hebrad i 13 joves més, però no deixa de fer-se fotos amb els capitans i tinents que el visiten, i apareix sovint en públic amb el general López Ochoa; envia telegrames al cap de govern de Bèlgica, però en totes les manifestacions públiques sempre diu que ell i Alcalá Zamora actuen en plena sintonia; tranquil·litza els ministres de Madrid, però nomena consellers, destitueix presidents d'Audiència i s'entrevista amb periodistes estrangers que comencen a enviar cròniques als diaris dels seus països sobre el naixement d'un Estat al sud d'Europa.

De fet, Macià posa brutalment Catalunya amb vista a resoldre el seu destí, com va dir Alavedra. Tota aquella tensió s'encarrila únicament per obtenir el millor resultat possible. La discussió, per Macià, no és teòrica, és d'un pragmatisme absolut. Depassa el catalanisme retòric de tertúlia de saló per l'exercici pràctic del poder. Fets, no paraules. Macià decideix que no hi ha límits, que serà el poble de Catalunya qui els posarà. A l'exili de París, a final del 23, va afirmar: “Volem una República catalana independent per tal com tenim plena consciència de la personalitat de Catalunya; perquè aquesta és la nostra voluntat, que ningú ni res no torcerà, car Catalunya es capaç de governar-se ella mateixa i de viure per si mateixa. Fem aquesta crida amb una esperança absoluta i amb una fe cega en Catalunya. Tenim fe en el poble català. Nosaltres, catalans, no som pas diferents dels altres homes. No som pas una raça inferior. El dia que decidirem l'alçament, l'entusiasme ho abrandarà tot.” Havien estat vuit anys intentant que una espurna encegués una nació. A París, a Moscou, a Buenos Aires, a l'Havana, a Brussel·les. En aquesta guerra, Macià va perdre totes les batalles, la més clamorosa, la de Prats de Molló. Tant se val, de cada derrota, en sortia més reforçat. D'alguna manera, en aquella epopeia, com diria Humbert Torres “humanitzaria el catalanisme”, el posava a l'altura del poble, el feia profundament viscut, l'arrencava dels Ateneus i dels Instituts, l'impregnava de vida.

Però la situació a partir d'aleshores és molt delicada. Des del primer moment, Madrid recela de la República Catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s'hi han oposat rotundament. La pressió creix per moments. La premsa madrilenya esdevé unidireccional i envia un missatge d'intranquil·litat que fa un efecte profund a Catalunya: està en joc el futur de la República. Des de les pròpies files del catalanisme se suggereix una solució pactada. La feliç indefinició de Macià, que tants bons resultats havia donat en permetre que tothom volgués entendre el que volia escoltar, s'havia d'acabar.

Macià aleshores busca entre els seus col·laboradors el que pugui anar a negociar amb Madrid. Només en troba un, que és advocat, “separatista” com ell, que ha patit la presó i que, a més, coneix molt bé els orígens de la República perquè va ser present a l'hora zero del seu naixement, en la signatura del pacte de Sant Sebastià. L'home és Carrasco i Formiguera.

Tot just nomenat conseller, Macià l'envia a Madrid, envoltat d'una total discreció. Després de viatjar tota la nit en tren, hi arriba el 16 al matí. Durant tot el dia s'entrevista amb els nous ministres d'Espanya, i amb el seu president. La seva representació es veu reforçada per un telefonema que Macià envia a Alcalá-Zamora: “Excmo. Sr. Presidente Republica Española: Acuerdo consejo manifiesta confianza ministros Domingo y Nicolau representantes genuinos Estado catalán y ratifica así mismo confianza delegado Carrasco para ultimar negociaciones con gobierno federal. Presidente Macià. 16.4.1931.”

Nicolau d'Olwer, que havia sol·licitat ser ratificat pel mateix Macià com a condició sine qua non per acceptar el càrrec de ministre d'Economia, conscient de la debilitat de la seva posició després de l'ensulsiada electoral del seu partit, Acció Catalana, va ultimar amb Carrasco una primera aproximació de l'acord? Es desconeix, però el consell de ministres del vespre del dia 16 va tractar de manera quasi monotemàtica sobre Catalunya. Les declaracions que fa Carrasco i els ministres madrilenys aquell dia ja insinuen clarament l'acord. Està a punt de començar l'últim dia de la República Catalana.