Sobre la solidaritat: si poca o massa

La setmana passada –i en el marc de l'atenció extrema per la situació i les eleccions gregues– el ministre d'Afers Estrangers alemany, Guido Westerwelle, va fer una afirmació digna de ser meditada. Va dir: “Europa no serà viable sense solidaritat, i podria no ser-ho per excés de solidaritat”.

Té raó. De fet la Unió Europea ha estat a punt de fracassar –i encara perilla– per solidaritat excessiva. O com a mínim per solidaritat mal entesa. O mal gestada, i de vegades mal gastada.

Europa és un exemple clar de l'encert d'aquesta afirmació de Westerwelle. D'aquesta doble afirmació. Ho és Europa i ho és més clarament encara la Unió Europea des de l'inici. Que va tenir com a objectius principals –i continua tenint avui– la pau al continent, la reconstrucció primer i el desenvolupament econòmic després, i la creació d'un bon estat del benestar. I de fet l'aixecament del sostre de tots i cadascun dels països. És a dir, un bon desenvolupament de tot Europa.

Per tant calia ajudar els països amb menys nivell econòmic i menys benestar social (i alguns acabats de sortir de dictadures). És a dir, calia una actitud i una política solidàries. I així s'ha fet. En quantitats molt grans. N'han tret molt de profit els estats de l'Europa del Centre i de l'Est d'Europa que s'han incorporat a la Unió Europea després de la caiguda del comunisme. I sobretot se n'han beneficiat molt els països del Sud d'Europa. Espanya probablement el que més. Amb xifres realment extraordinàries.

La política de solidaritat en la seva intenció respon al propòsit en què aquests països situïn el seu nivell econòmic i social en una alçada propera a la dels països més avançats. I durant uns anys ha semblat que el propòsit s'anava complint. Però ara tot d'una el procés s'ha estroncat, bona part del que s'havia guanyat s'ha perdut. I això fins i tot amenaça el progrés i l'estabilitat europees.

Ha estat per manca de solidaritat? No. No, en absolut. Ha estat per mala aplicació dels diners. Dels molts diners que s'han repartit. Fruit, en part, d'errors, en part de descontrol, en part de frivolitat. Tot tan greu que ha arribat a posar en perill l'euro i la mateixa Unió Europea. Els estats, concretament els estats més beneficiats per la política de solidaritat, han actuat amb una molt gran lleugeresa. I Brussel·les en conjunt ha vigilat poc.

Això és el que ha passat i el que Westerwelle ha definit bé amb una frase lapidària.

És fàcil donar la culpa del que passa a Alemanya. I acusar-la d'insolidària. A Alemanya, que de molt és el país que més ha contribuït econòmicament al funcionament de la Unió Europea i als diversos fons estructurals i de cohesió destinats a ajudar els estats europeus menys desenvolupats. Sempre ha estat així, però més encara ara que cal fer aportacions extraordinàries per als països en perill de fallida, els diversos fons d'estabilitat i el Banc Central Europeu.

És veritat que Alemanya fa una certa por, i que no sempre troba la manera de fer-se perdonar el seu èxit i la seva riquesa. És veritat que ha de fer més esforç per complementar la seva acció econòmica –que és bona i per això té èxit– amb un missatge polític i cultural més potent. Que està al seu abast, perquè és un país d'una gran potència intel·lectual i cultural. I que de fet ho fa. Però no prou.

De tota manera no ho té fàcil. Perquè no ens enganyem: el que alguns països europeus reclamen a Alemanya és bàsicament, alguns exclusivament, els seus diners. Sense esforçar-se gaire ni políticament ni socialment ni econòmicament. I justament ara això podria canviar. Perquè Alemanya no solament posa més diners sobre la taula que ningú, sinó que ara fa una proposta políticament molt compromesa. Proposa avançar significativament cap a més unitat política. Que ara sobretot vol dir més unitat de gestió bancària, fiscal i més unitat de política pressupostària. Una unitat que podria significar, per exemple, que l'aprovació dels pressupostos dels estats requerissin prèviament que Brussel·les li donés el vistiplau a fi d'evitar les desviacions molt grans i, finalment, catastròfiques que s'han produït durant una pila d'anys. I que han portat uns quants països europeus, i la mateixa Unió Europea, arran de la ruïna.

Alemanya continuaria pagant més. I Europa se'n beneficiaria. Però tots tindríem la garantia que la política econòmica és sensata i no condueix al precipici.

Però no és segur que aquesta proposta prosperi. ¿França acceptarà, per exemple, que el pressupost que haurà d'aprovar l'Assemblea Nacional francesa hagi de tenir un vistiplau previ de Brussel·les? Ho acceptarà Espanya? Fins i tot, ho acceptaran els mateixos alemanys? Difícil tot plegat, però a hores d'ara ja ineludible.

DEL PERILL DE PERVERTIR LES IDEES NOBLES

Això que ha passat a Europa, ha passat d'una manera similar a Espanya. La nova Espanya que s'havia de construir després del franquisme s'havia de basar en la democràcia, en el progrés econòmic i social, en la incorporació a Europa i en la solidaritat. La solidaritat entre els diferents territoris de l'Estat. Solidaritat també institucional i política. Solidaritat també en termes institucionals: que ningú no despunti. Tot ben amarrat en un mateix sostre, encara que per a uns resulti massa baix i per a uns altres massa alt.

L'Estat espanyol és un país que necessitava solidaritat. Com Europa la necessitava. Però en tots dos llocs s'ha aplicat malament. I s'ha posat en perill el projecte global. D'Europa ja n'hem parlat.

Pel que fa a l'Estat espanyol la falla ha estat doble, i sempre per excés de solidaritat (mal entesa) i no per defecte. Primer, perquè ha rebut moltíssims diners d'Europa que en part ha aplicat malament. Provocant un clima de despesa incontrolada i sovint poc productiu. Que no millorava la competitivitat del país i en canvi l'endeutava. Tot plegat fruit de la idea que l'ajut solidari era un dret indiscutible que no comportava contrapartides de bona gestió i de disciplina. De disciplina i de disciplina interna a Espanya, i de disciplina de cara a Europa.

Una altra conseqüència negativa d'aquest concepte viciat de la solidaritat ha estat el mal funcionament de l'estat autonòmic. Per una degeneració de la idea de solidaritat que resumeix la frase “la solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos”. Tota una perversió moral. Això és una falla ètica que converteix el projecte autonòmic no en un repte de superació i de millora interna de més competitivitat, de perfeccionament de la pròpia personalitat, sinó sovint en un mecanisme de treure diners més amb arguments d'espavilat i de murri, de pícaro, que amb un plantejament d'esforç i superació.

La solidaritat aplicada amb excés, sense rigor, sempre a càrrec de l'altre, sense prou esforç propi, acaba tenint efectes morals, econòmics i socials (i polítics) negatius. És el que ha passat a Europa amb Grècia, Espanya, Irlanda... Donant-ne la culpa als alemanys, que tenen els seus defectes però que són els grans impulsors i finançadors del projecte europeu. I és el que ha passat a Espanya. Amb una crisi econòmica i social molt gran, que en bona part és fruit de la mentalitat picaresca.