Diputada de CiU al Congrés del 1996 al 2004 –les legislatures de l’aznarisme– i excandidata a l’alcaldia de Girona i exregidora, Zoila Riera (Girona, 1954) evoca el seu pas per la política des de la convicció de tenir ara només el carnet d’Òmnium.
Arriba al Congrés el 1996 i hi troba un José María Aznar que recita en català el poema ‘Exili’ de Pere Gimferrer (“I ni tan sols de signes vivim...”).
Jo no veia la política com a activitat professional, per mi era una eina de servei públic i transformació de la societat. I quan després de les eleccions del març del 1996 em veig a l’escó del Congrés en prenc consciència i ho visc amb il·lusió, responsabilitat i un cert vertigen. De cop i volta aterres en un lloc en què el grup de CiU era imprescindible en tota l’activitat legislativa, Aznar ens necessitava per a tot. En la campanya explicàvem que CiU seria el fre a la majoria del PP i n’estava convençuda, que els nostres vots fins i tot impossibilitarien que el PP fes govern. I, partint d’una ingenuïtat, em vaig adonar que en política una cosa és el que es diu abans dels fets consumats del resultat electoral i una altra cosa el que et veus obligat a fer o que algú acorda que s’ha de fer. I de la predisposició d’oposar-se al PP a un canvi d’òptica nostre i d’ells, que aprenen a parlar català en la intimitat. La legislatura del 1996 al 2000 tenia molt de treball en comissions i molta visita als ministeris. És l’aritmètica el que fa que pintis alguna cosa a Madrid, al marge de les persones. CiU tenia prestigi a la cambra, t’ho deien de totes les tendències i et recordaven noms com el de Miquel Roca.
I Aznar va passar de recitar en català a parlar castellà amb accent mexicà.
Quan el 2000 Aznar té majoria absoluta, alguns al grup de CiU érem els mateixos i la funció no tenia res a veure. Aznar es va envalentir molt i es va imbuir de la idea que faria una nova Espanya i la posaria en un lloc rutilant al món. Les fotos amb Bush i Blair, els peus sobre la taula... I en certa manera Aznar aconsegueix el renaixement de l’orgull de ser espanyol, perquè amb el seu govern i FAES posa la llavor de tot el desori que hem viscut després amb la voluntat d’uniformar i de no respectar la diferència. Del 2000 al 2004, cada cop que érem bel·ligerants, i amb la guerra de l’Iraq a CiU ho érem i molt, després al Parlament ho patíem.
Sí, però potser en vaig detectar més en l’etapa municipal. Perquè al Congrés, quan hi arribo, ja hi ha una colla de dones diputades i algunes de molts anys, i no era una novetat. En canvi, en política municipal era la primera dona candidata a alcaldessa d’una capital de província de Catalunya i sí que trencava esquemes. Ara tenim un munt d’alcaldesses i veiem debats electorals amb més dones que homes, però jo anava a debats on la resta eren homes i alguns comentaris que em dedicaven alguns contrincants avui els farien envermellir. Eren comentaris masclistes i poca-soltes, com tractar-me de “nena”. S’imagina algú això avui en un debat? La persona ja es podria retirar! Vaig trencar esquemes en molts sentits: era relativament jove però tenia el perfil de dona casada i mare de família i molta gent em preguntava: “I com t’ho faràs per fer compatible la feina i la família, amb les filles?” Avui això ja no t’ho preguntarien. “I els homes polítics, com ho fan?”, deia jo. O presentava propostes i alguna crònica interessada se centrava en com anava pentinada o vestida... En un home era impensable! A l’empresa no patia masclisme ni discriminació de sou i mai se’m qüestionava pel fet de ser dona, i en canvi en política se’m demanava per l’anècdota abans que per la categoria.
No. En política has de tenir present el personal sanitari i l’estrès del sistema. Tenia Xavier Trias, que m’ajudava molt, i els consellers del moment, Eduard Rius i Xavier Pomés. Com que teníem les competències transferides, la reivindicació era que tot el que s’avancés en prestacions i millores anés acompanyat de la corresponent partida pressupostària. És fàcil cedir, però qui ho paga? Tenia tan clara la idea que tot el que s’aprovés havia de ser amb pressupost, que alguns diputats em deien “la diputada que todo lo arregla con la pasta”. I vam treballar perquè totes les comunitats tinguessin la competència de Sanitat, perquè les coses es veuen diferents si la tens, i Madrid, per exemple, no la tenia. I la voluntat recentralitzadora que sempre existeix variava si Madrid tenia la competència o no.
El 2001 és pionera portant al Congrés el debat de l’ús terapèutic del cànnabis.
Amb Trias vam comentar com gràcies a derivats de l’heroïna s’evita el patiment als hospitals. El problema no és la substància sinó l’ús, i si als malalts oncològics que pateixen els va bé, haver d’acudir al mercat negre era horrorós. Pensàvem igual, i hi vam portar el doctor Laporte. I això que soc bel·ligerant contra l’ús lúdic i la banalització del consum de drogues, com els porros entre els joves, i ho deia a la comissió del problema de la droga.
També va ser portaveu a la comissió mixta del Tribunal de Comptes. S’intuïa ja aquest ens de repressió que és avui?
Sempre el vaig veure com un tribunal polititzat i avui ja és evident. Alguna vegada apuntava certes irregularitats i era sobre el TGV a Sevilla, per exemple, però és clar, això sortia amb govern del PP quan les obres les havia fet el PSOE. I viceversa.
I de Madrid a l’Ajuntament de Girona.
Al Congrés tenies debats crispats, res comparat amb els espectacles d’ara, però quedava a l’hemicicle i el tracte personal era correcte i fins i tot afable i de manera transversal. Tenia bona relació amb Ángeles Amador i Ana Pastor, per dir una del PSOE i una del PP. A la política municipal de Girona hi torno amb la condició de ser dona i d’enfrontar-me a un alcalde amb majoria absoluta, Joaquim Nadal, des del sòl més baix de CiU. Amb tot en contra, havia de tenir empenta o el menyspreu que exhibia amb mi l’equip de govern se m’hauria menjat. “Com s’atreveix a portar-nos la contrària aquesta que acaba d’arribar!”, era el sentiment. A l’alcalde no li calia fer-ho personalment, altres ho feien per ell. Amb l’alcalde Nadal sempre hi vaig tenir bona relació, li tinc estima. I per l’estil gironí de fer política, i més amb majoria absoluta, hi havia poca cultura d’enfrontament. La gent creia que la crítica, millor amb sordina. Desfer les inèrcies era difícil i sabia que no podia guanyar a la primera. És difícil que es valori la feina de l’oposició: fins i tot si et recullen una proposta no es reconeix, se l’apropia qui governa. Quan fas política i legisles al Congrés pots fer coses importants però ningú t’atura pel carrer per agrair-te la disposició addicional de tal llei o l’article que hi vas introduir..., però en l’àmbit municipal qualsevol veí t’atura al carrer per tot.
El 2007 és rellevada de cap de llista per Carles Puigdemont, que catorze anys després no pot trepitjar Catalunya.
L’evolució política de Carles Puigdemont és per fer-ne una enciclopèdia, perquè arriba a molts llocs d’una manera inesperada. Ell no era el candidat a rellevar-me a l’Ajuntament de Girona, i per circumstàncies ho acaba sent ell. Quan va guanyar per segona vegada a Girona no crec que es plantegés ser el proper president de la Generalitat. Les circumstàncies l’han portat a ser un protagonista indiscutible en moments molt complicats. El conec de fa molts anys, personalment i a nivell familiar; li tinc estima i em sap molt greu tenir-los a l’exili, a ell i la resta. El problema polític es resoldrà per força en algun moment i hi ha d’haver l’amnistia, i dol que hagi de passar per això. I vaig viure amb molt de dolor tenir presos polítics. La presó era un tema obsessiu, hi pensava cada dia i quan me n’anava a dormir em deia que jo estava còmoda i pensava en la Dolors Bassa i la Carme Forcadell i en com estarien –són més o menys de la meva edat i el seu patiment era més invisible– i en com estarien ells. L’indult no és la solució, però va ser una satisfacció.
Actualment té carnet d’Òmnium i prou.
Jo he militat a Convergència i quan es va donar l’oportunitat de canviar el nom jo vaig votar que calia corregir el que s’ha fet malament i assumir errors però que s’havia de continuar dient Convergència. Tota obra de govern té llums i ombres, com els polítics que la fan. He llegit l’últim llibre del president Pujol, Entre el dolor i l’esperança, i m’entristeix molt. Ha sigut un home cabdal en la història del país i un gran polític i el seu discurs no només el comprava, sinó que en moltes coses el segueixo comprant. Em sento hereva de la Catalunya que ell llegia. Una altra cosa és la part negativa, i sempre va intentar ser un referent ètic i moral. Quan era a l’executiva de Convergència, Pujol sempre ens parlava d’IVA, i no de l’impost. En llenguatge pujolià era: idees, valors i actituds. I el discurs m’agradava i m’agrada. I la lectura del país la compro, però discrepo amb la part de penitència de coses mal fetes. El més absurd del cas i el súmmum de les incongruències és que és auster. No se li coneixen ni dispendis ni grans vaixells ni festes, treballaves amb ell i ell demanava una truita i un pa amb tomàquet, i duia un bolígraf BIC. Per això encara es fa més difícil d’entendre aquesta acció que ha defraudat tanta gent i que sempre serà una taca en el seu expedient.
Així que ara és només cuixartista?
El meu carnet és el d’Òmnium perquè representa molt bé la transversalitat política del país. Si ets d’Òmnium ningú no et pregunta si ets d’ERC, de Junts o de la CUP. Ets d’Òmnium i vols treballar pel país. No tenim un partit que emuli avui el que representa Òmnium. Hi ha partits i sovint són intercanviables: el discurs més convergent ara, per exemple, és el d’ERC. Els partits són quotes de poder, egos, sous, militants que volen col·locació, és lògic. Fins que com a país no ens posem d’acord a fer diagnòstics no arribarem enlloc. I les emocions s’han de passar pel filtre de la raó, i ara tot és emocional. Vam apel·lar a una república inexistent i a un horitzó que no estàvem preparats per assolir. I ara, a més, la pandèmia. He llegit tots els llibres del procés que han publicat tots, i amb el llapis a la mà i subratllant-los, i és trist. Si tothom els llegís tots en profunditat i entre línies, el moviment hauria tingut una desinflada greu. Partint de la desconfiança amb l’altre i dels retrets no anem enlloc.
