La justícia escocesa també arxiva l’euroordre de Ponsatí
Descarta l’extradició després que canviés el domicili a Brussel·les en entrar d’eurodiputada fa un any i mig
Llarena ho ha de focalitzar tot ara a Bèlgica, però no abans que li contestin la prejudicial
Una altra justícia, ara l’escocesa, que es pronuncia definitivament sobre els polítics independentistes a l’exili, i un altre cas que es tanca a favor seu. Després de l’última vista que es va fer ahir al matí, el Tribunal del Sheriff d’Edimburg va decidir arxivar la petició d’extradició de l’exconsellera d’Educació Clara Ponsatí, professora de la Universitat de Saint Andrews que des del febrer del 2020 és eurodiputada per Junts, per la qual cosa va traslladar la seva residència a Bèlgica. “No es pot extradir algú que no és aquí”, va sentenciar el jutge Nigel Ross, en una audiència en què van concórrer el govern espanyol, representat per la fiscalia d’Edimburg, i la defensa de Ponsatí, representada pels advocats Aamer Anwar i Claire Mitchell. Ross va constatar que una extradició en aquestes circumstàncies és “impossible” per als tribunals escocesos, ja que és competència de les “autoritats espanyoles”, a qui va retornar el cas. El tribunal, doncs, va atendre les raons de la defensa, en considerar que Ponsatí no està sota la jurisdicció escocesa perquè ja no viu al país ni té plans per tornar-hi, i que per tant havia de tancar el procés judicial en curs. “Cas d’extradició a Escòcia arxivat. De nou, gràcies, gràcies, gràcies a tothom qui va contribuir als fons per a la meva defensa escocesa i a tots els que m’heu fet costat. Gratitud i admiració eterna pels advocats”, piulava a primera hora de la tarda l’exconsellera, que no va anar a la vista.
Segons Anwar, el tribunal “ja havia anticipat” que Ponsatí ja no estava sota la jurisdicció d’Escòcia, tot i que en l’anterior audiència de procediment celebrada al maig el fiscal no ho va veure clar i va demanar una nova vista per determinar-ho, la que es va fer ahir al matí, quan el jutge es va limitar a determinar que l’encausada “ha de deixar de ser una persona buscada” i que els processos judicials per a la seva extradició “s’han de tancar definitivament”. “Totes i cadascuna de les vegades que Clara Ponsatí i la resta d’exiliats s’han enfrontat a l’Estat espanyol han guanyat, mentre que Espanya ha fracassat en el seu intent d’esclafar les ambicions del poble català”, va afirmar després en un fil de piulades. Segons ell, l’Estat no va presentar cap “argument racional” per justificar la “criminalització” d’un moviment pacífic com l’independentista “La Clara vol agrair a la molta gent d’Escòcia i de tot Europa que li ha donat tant amor, suport i solidaritat en temps difícils, i confia que algun dia podrà tornar del seu exili polític a la seva estimada Catalunya”, concloïa.
Ponsatí va comparèixer per primer cop al tribunal d’Edimburg fa més de tres anys, el març del 2018, quan també es va detenir l’expresident Carles Puigdemont a Alemanya arran de l’euroordre reactivada pel Suprem contra ells per la seva participació en l’1-O. Ponsatí estava acusada del delicte de sedició, un “delicte arcaic”, segons definia ahir Anwar, creat al segle XVI pels tribunals europeus que temien una reacció del poble en el camí cap a la democràcia, molt abans que la llibertat d’expressió esdevingués un dret fonamental. Ponsatí, recordava el seu advocat, sempre ha mantingut que l’euroordre no era més que una revenja “motivada jurídicament”, i que no hi hauria garanties d’un judici just a l’Estat després de veure el “xou” en el judici del Suprem.
Després que la justícia alemanya decidís no lliurar Puigdemont per rebel·lió, el juliol del 2018, el jutge que instrueix el cas, Pablo Llarena, va tornar a retirar les euroordres, i no les va tornar a activar fins després que el Suprem va dictar sentència contra els responsables de l’1-O, l’octubre del 2019. Arran d’això, aquell novembre Ponsatí es va tornar a presentar al mateix tribunal d’Edimburg, que li va mantenir el passaport per poder viatjar, mentre el judici es fixava per al desembre. Després, però, patiria més ajornaments en constatar-se que al febrer entraria com a eurodiputada arran del Brexit i que la sentència del TJUE pel cas Junqueras li assegurava que no havia de tornar a l’Estat a jurar la Constitució com a pas previ.
Igual que Puigdemont i l’exconseller Toni Comín, Ponsatí gaudia com a eurodiputada d’una immunitat que el Parlament Europeu li va retirar en aprovar el seu suplicatori el març passat, una decisió contra la qual es va presentar un recurs al TGUE, que a principi de juny la va deixar en suspens però que a final de juliol la va corroborar, mentre no entra en el fons de l’assumpte. El tribunal va adduir per justificar l’últim pas que les euroordres de fet estan en suspens des que al març el mateix Llarena va emetre una qüestió prejudicial al TJUE, que la va acceptar al maig, arran de la sentència belga que refusa l’extradició del també exconseller Lluís Puig. El TGUE creu que la resposta del TJUE pot afectar els casos dels eurodiputats, que, això sí, mantenen entretant la protecció parlamentària que els permet almenys anar i tornar de les sessions a Estrasburg.
Concentrar-ho a Bèlgica
Malgrat que ja estava blindada, la defensa de Ponsatí va voler continuar el procediment a Escòcia i de passada deixar en evidència Llarena, ja que, segons recordava Anwar ahir, “mai va informar” els tribunals executors que les euroordres estaven suspeses. A més, l’estratègia era concentrar les causes de tots els exiliats a Bèlgica, on és previsible que acabin com el precedent favorable de Puig. Això sí, si Llarena volgués dictar una nova euroordre contra Ponsatí al seu nou país, no ho podria fer fins que no contestin la seva qüestió prejudicial, cosa que fonts consultades de la defensa no preveuen que passi com a mínim fins al voltant del març vinent.
LES FRASES
“Per Puigdemont, Suècia feia por”
En un curs dissabte a la Universitat Catalana d’Estiu, el jurista i membre de la defensa dels exiliats, Josep Costa, va admetre que la idea inicial en prendre la decisió de marxar era acudir a una instància judicial exterior per tenir una “resolució ràpida” que pogués tenir beneficis per al conjunt de la causa del Suprem, ja que el termini legal de resolució d’una euroordre és de 60 dies. Les anades i vingudes per les retirades i presentacions d’euroordres per part de Llarena, tanmateix, ho han acabat dilatant tot, a més de la consecució d’immunitat d’alguns dels exiliats en ser elegits eurodiputats.
Costa admetia que també tenien fet un “càlcul estratègic” dels estats on la legislació era més favorable als exiliats, ja que l’entrega no hi és automàtica i la justícia té l’obligació de revisar-ho si s’al·lega la vulneració de drets, com va passar a Bèlgica o a Alemanya, on per exemple “mai” els va preocupar una eventual extradició de Puigdemont. Sí que reconeixia, això sí, que els “feia por” que, tornant de Finlàndia en cotxe per posar-se a disposició del jutge belga, l’haguessin detingut a Suècia. “Allà el procediment d’execució és molt més burocràtic i menys garantista dels drets judicials”, constatava. Tanmateix, això no va passar mai.
