Se’n digui amnistia, o la bategin amb algun eufemisme per fer-la més digerible a certs públics i tribunals, sembla que, ara sí, hi ha bona predisposició del PSOE, estirat en bona part per Sumar, per aprovar una norma que exoneri tots els condemnats, processats i perseguits arran del procés sobiranista, uns 4.200 segons l’últim recompte. La hipòtesi ha pres cos després que el 23-J va donar a l’independentisme, tot i caure en vots i diputats, l’única clau per a la reedició del govern de Pedro Sánchez, i totes les parts –fins i tot implícitament els socialistes, que no paren de defensar “mesures valentes” per restaurar la “convivència plena” a Catalunya– ja ho esbomben amb la boca petita, si no és que directament ho donen per fet. El titular està servit, “la llei d’amnistia, més a prop que mai”, però a partir d’aquí queda tot un univers de dubtes, concrecions i matisos per omplir abans que es pugui materialitzar efectivament, començant per l’interrogant més gran, si la norma és constitucional. I és que la carta magna no diu res sobre eventuals amnisties, amb la qual cosa hi hauria d’haver via lliure, però sí que prohibeix expressament els “indults generals”, fet al qual s’agafa la dreta espanyola –i fins fa res també l’esquerra– per vociferar als quatre vents que són il·legals. És clar que, d’entrada, hi ha diferències entre indult –que és individual, el dona el govern espanyol un cop hi ha hagut sentència i és un perdó discrecional, més utilitzat per a delinqüents– i amnistia, que depèn del legislador, no posa noms ni depèn de moments judicials i és un oblit, sovint usat per girar full en conflictes polítics.

Els quatre grups independentistes al Congrés de l’anterior legislatura –ERC, Junts, el PDeCAT i la CUP– ja van registrar conjuntament el març del 2021 una proposició de llei d’amnistia que la mesa de la cambra, controlada pel PSOE, ni tan sols va acceptar a tràmit, adduint a instàncies dels lletrats, de manera insòlita i abans de debatre’s res, que la iniciativa era “palmàriament inconstitucional”. El text, de fet, havia estat impulsat, coordinat i redactat per un grup de juristes a encàrrec del col·lectiu Amnistia i Llibertat, que divendres passat va refrescar i reivindicar la proposta en un acte amb alguns dels seus impulsors llavors: l’ara consellera de Justícia, Gemma Ubasart, l’ara senador d’ERC Joan Queralt i l’ara director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Joan Ridao. Tots ells van defensar la constitucionalitat i l’oportunitat de la mesura i creuen que, per assolir-la, el “context” és molt millor ara, si bé els experts van alertar d’una possible reacció del poder judicial, en forma per exemple de qüestions d’inconstitucionalitat dels jutjats que en podrien bloquejar l’aplicació pràctica. “El tema és preveure què podran maquinar els jutges per no aplicar-la”, resumia Queralt, partidari de pensar-hi en el nou redactat. Caldrà posar aquell text al dia perquè algunes circumstàncies han canviat, si bé la proposta que ERC i Junts posin sobre la taula al PSOE no en podrà diferir gaire.

I què deia, aquell text? Doncs, d’entrada, en un llarg preàmbul polític repassava l’origen i circumstàncies del procés i la repressió judicial que va generar, i citava una pila de precedents històrics d’amnistia tant a l’Estat espanyol com en països de l’entorn. La proposta, a més, ja defensava la constitucionalitat de la figura –el TC als anys vuitanta va avalar fins a tres cops la del 1977 i una extensió que se’n va aprovar el 1984–, que “és substantivament diferent de l’indult”. Ridao, a més, recorda ara que l’amnistia, com a causa d’extinció de la responsabilitat penal, segueix present per exemple en un article de la llei d’enjudiciament criminal, i en la llei de memòria democràtica del 2022, i que el 2015 mateix es va fer una amnistia fiscal. “No hi ha dubte que del marc constitucional es desprèn amb claredat que l’amnistia forma part de les potestats del legislador”, conclou el text.

Una conclusió, això sí, en què no tots els juristes coincideixen, tal com aquesta setmana deixava clar en un debat al 3/24 un altre prestigiós constitucionalista, Xavier Arbós. “La Constitució no esmenta les amnisties perquè quan s’elaborava es van rebutjar dues esmenes per incloure-les”, recordava, tot posant en dubte una figura que “deixa sense efecte una atribució del poder judicial”, ja que va més enllà del perdó perquè “esborra el delicte i imposa un oblit”. Segons ell, a més, una amnistia és incompatible amb el dret a la tutela judicial efectiva –pot privar un particular del dret a obtenir una sentència arran d’un procés judicial– i el principi d’igualtat, ja que hi pot haver condemnats per un mateix delicte, com la malversació, que no siguin amnistiats. El que sí que admet és que, si l’aprova el Congrés, una llei d’amnistia s’hauria d’aplicar immediatament, en espera que un TC ara en principi de signe progressista acabi resolent –potser en anys– el més que previsible recurs del PP.