Traves per evitar el ‘turisme sanitari'

Un dels apartats de l'antiga llei òmnibus que havia rebut una major càrrega de l'oposició era el de la salut. L'executiu ha optat per afinar el redactat de la reforma legislativa que perseguia frenar l'anomenat turisme sanitari, perquè no se'n pugui derivar que s'obstaculitza l'accés dels immigrats als serveis sanitaris. També ha eliminat el precepte que facilitava l'entrada de l'activitat privada als hospitals públics. Les dues modificacions de l'avantprojecte de la llei òmnibus s'inclouen en el nou articulat de la futura llei d'agilitat i reestructuració administrativa.

La regulació per barrar el pas als turistes sanitaris és complicada perquè es fa difícil establir una frontera entre els immigrats i els estrangers que viatgen a Catalunya per beneficiar-se del servei. Finalment, l'executiu ha optat per introduir una argúcia legal per intentar-ho, a través de la reforma de la llei d'accés a l'assistència sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut. Aquesta norma ja garanteix als catalans, als ciutadans de l'Estat i de la Unió Europea i als immigrats l'accés als serveis sanitaris. L'executiu no modifica aquests supòsits i, en canvi, demana a la resta de persones que disposin d'una antiguitat d'empadronament mínima de sis mesos a qualsevol municipi català. També han d'acreditar que “no tenen accés a l'assistència sanitària de cobertura pública a càrrec d'una altra entitat diferent del Servei Català de la Salut”.

La Generalitat ha optat, a més, per eliminar el precepte que podia obrir la porta a l'exercici de l'activitat privada als centres públics. Ha introduït, en canvi, un incís perquè l'Institut Català de la Salut (ICS) reclami el pagament dels serveis que es prestin als usuaris sense dret a l'assistència que siguin admesos com a pacients privats i en virtut dels “convenis o concerts amb tercers”. Es tracta de pràctiques que la llei general de sanitat, d'àmbit estatal, estableix que s'han de poder cobrar. També s'hi inclou l'atenció a accidents laborals, de trànsit o escolars, per exemple, que s'ha de cobrar a les corresponents asseguradores.