Veritat per a Giulio

El 25 de gener passat es van complir cinc anys de les revoltes que van enderrocar el dictador egipci Hosni Mubàrak. L'Egipte actual, governat per Al-Sissi, però, no dista gaire de l'Egipte de Mubàrak: és un autèntic estat policial.

El Caire era una ciutat més blindada que de costum, el dia de l'aniversari de la insurrecció. El règim d'Al-Sissi, que reprimeix ferotgement el pensament lliure, volia evitar manifestacions. Un brillant estudiant italià de 28 anys, Giulio Regeni, era al Caire per fer recerca del seu doctorat sobre els moviments sindicals del país, decisius en la caiguda de Mubàrak. Havia escrit alguns articles sobre el tema –amb pseudònim, per por de represàlies– per al diari Il Manifesto. Aquell vespre, Giulio va sortir per anar a una festa d'aniversari, però no hi va arribar mai. Va aparèixer mort al cap d'una setmana en una cuneta deserta, despullat de cintura en avall, amb signes d'una atroç tortura.

El cos de Regeni estava ple de cops, talls i cremades de cigarreta. Li havien infligit descàrregues elèctriques als genitals, arrencat les ungles i desfigurat tant el rostre que la mare, quan el va veure, va dir que només havia pogut reconèixer-ne “la punta del nas”. La policia egípcia, negant l'evidència de les tortures, va dir que el jove havia mort en un accident de trànsit. I que les ungles les hi havien tret en fer l'autòpsia. Davant d'unes explicacions tan inversemblants, l'opinió pública italiana i el govern es van rebel·lar de seguida. Es va posar en marxa la campanya Veritat per a Giulio, amb un ampli suport popular. Va ser el començament d'un conflicte diplomàtic que, lluny d'asserenar-se, s'agreuja cada dia.

A Itàlia no hi ha dubtes que darrere el brutal assassinat de Regeni hi ha les forces de seguretat egípcies, tant pels mètodes de tortura com pel fet que impedeixen la feina als investigadors italians. Assenyalada de tots, la policia egípcia va canviar de versió. Al cap de dos mesos va anunciar que havia matat a trets una banda “dedicada a segrestar i robar occidentals”. Eren una família de pintors, desarmats, assassinats a sang freda mentre anaven a treballar. Per Egipte, era un cas resolt. Per Itàlia, l'explicació sonava a muntatge i burla. “No acceptarem veritats dubtoses”, va dir Matteo Renzi, irritat. L'actitud d'Egipte ha despertat indignació arreu. El New York Times hi ha dedicat un dur editorial, titulat “Augmentar la pressió contra Egipte” en què fa una crida perquè la comunitat internacional intervingui.

Fa poc, l'agència Reuters ha aportat testimonis que inculpen directament la policia egípcia de l'assassinat de Giulio: el van detenir la nit que va desaparèixer. La resposta de l'aparell policial? Denunciar el cap de Reuters a Egipte, que ha hagut de fugir del país. El govern de Renzi està en una situació incòmoda. D'una banda, obligat pel ressò del cas, es mostra ferm contra les mentides egípcies. De l'altra, però, no interromp les relacions per motius econòmics: Itàlia és un dels principals socis comercials d'Egipte. I la companyia ENI, de participació estatal, ha descobert el jaciment de gas natural més gran del Mediterrani a la costa egípcia. Si Egipte no col·labora, no només es cobrirà d'infàmia, sinó que podria acabar destarotant els equilibris econòmics i geopolítics de la zona. Mentrestant, els carrers d'Itàlia continuen plens d'escrits amb un concís i imperatiu: “Veritat per a Giulio”.