Successos

PILAR ABEL

PRETESA FILLA DE DALÍ, QUE TOT I QUE L’AUDIÈNCIA LI HA DESESTIMAT LA DEMANDA IRÀ AL SUPREM

“Dalí és el meu pare; poso la mà al foc sense por de cremar-me”

Assegura que és estrafolària igual que el geni, que té tanta mala llet com ell i, després del darrer revés judicial, encara manté la seva lluita i ja es prepara per fer recurs al Suprem

Qui és o qui era la Pilar abans de ser coneguda mundialment com la pretesa filla de Dalí?
Doncs una figuerenca, una noia normal i corrent. Vaig treballar al despatx d’un procurador, vaig portar la comptabilitat d’una empresa. Sempre m’ha agradat molt llegir, tinc molta memòria visual i m’agrada dibuixar. Des de sempre he sigut rebel sense causa. He treballat de vident, tinc passió pel món paranormal i un do des de petita. Veig a venir coses. Ja fa temps que veia que en passaria alguna de grossa i pot ser això del coronavirus. I el dia abans que trobessin la meva filla morta jo ja vaig tenir un mal presagi. Ara estic al grup Freqüència Paranormal de Figueres.
I que el seu pare podia ser Salvador Dalí, ho va pressentir o endevinar també?
No. Això m’ho va revelar la meva àvia paterna, la Conxita, un dia a la Rambla de Figueres quan jo tenia uns set o vuit anys. Em va dir que ja sabia que jo no era filla del seu fill (Josep Abel) però que li era igual, que ella m’estimava igual. I em va dir que jo era filla d’un gran artista, un pintor, i al final em va mencionar el nom de Dalí.
I què va fer? Ho va preguntar a la seva mare?
Sí, a la meva mare li ho vaig preguntar. Però més tard. I em va dir que sí, però que ella no volia tirar-se pedres damunt la seva tomba i no va explicar res més. Al final, quan ja estava a la residència, sí que m’ho va explicar tot, i detalls de coses que feia Dalí, com quan anava amb un burro per la carretera, i em va explicar que era un home encantador.
I a ell, Dalí, el va conèixer en vida? Li va preguntar mai res?
Jo el vaig conèixer en vida. Me’l trobava sempre allà mateix, a la Rambla, al carrer Joan Maragall, a la parada de taxis. Me’l mirava. I pensava: “Mira que és estrany, aquest home.” Jo també soc ben estrafolària, com ell. I tinc la mateixa mala llet que ell, que era Taure. A mi m’encanten els seus quadres i jo també tinc una afició per la pintura, i m’agrada crear amb qualsevol cosa, encara que sigui amb el llapis de llavis. Potser és herència genètica.
Però reclama la paternitat quan ell ja és mort. Quan i per què?
Jo el primer cop que ho explico és un dia que anàvem amb cotxe, amb Joan Escolà i la meva filla Elisabet. I no sé què em va passar que vaig dir-los: “Si us dic un secret, si sabéssiu qui és el meu pare... És en Salvador Dalí.” I en Joan, que conduïa, va fer una frenada sobtada que vam quedar clavats. I temps després, quan ja altra gent ho devia saber, em van venir a portar el tros de la màscara mortuòria de guix amb pèls de Dalí. Vaig anar a Madrid i vam fer l’ADN i mai em van voler donar els resultats, igual que va passar amb les anàlisis fetes a París amb unes mostres biològiques que Decharmes conservava de Dalí. Mai m’han volgut donar els resultats. I va ser després d’això, el 2005, que vaig presentar la demanda de paternitat al jutjat.
Però ara els resultats de les proves d’ADN que es van fer amb les mostres agafades exhumant el geni han donat negatiu. I l’ADN no falla... I vostè encara manté que és filla de Dalí? Vol dir que s’han manipulat les proves?
Que jo soc filla de Salvador Dalí, hi poso la mà al foc sense cap mena de por de cremar-me. Respecte a les proves d’ADN, jo vull remarcar que no vaig ser jo qui va fer exhumar Dalí, que quedi clar, ho va ordenar una jutgessa. I tampoc tinc res a dir dels forenses que van fer l’extracció ni dels laboratoris que van fer les proves; són professionals i segur que no van manipular res. Jo el que dic és que al judici de Madrid vaig veure coses estranyes... Per exemple, no van aportar els justificants de la cadena de custòdia. Ni jo he vist mai els resultats de les proves d’ADN. Entre sempre me n’he fet cinc i no n’he vist cap.
Però la resolució de l’Audiència de Madrid conclou que no és filla de Dalí i ve a dir que si dubtava de la cadena de custòdia per què no ho al·legava abans i no pas quan va veure que els resultats no li eren favorables... Encara no es rendeix?
És clar que no em rendeixo. Ja sé que això és una lluita de David contra Goliat, però jo no afluixaré. Ara toca al Suprem. Jo aniré fins al final. Tinc sort, però, que no pago [s’ha declarat insolvent]; si hagués de pagar no sé si me’n sortiria. Ara el Col·legi d’Advocats m’assignarà un nou advocat.
No li sembla que d’alguna manera ja ha aconseguit l’objectiu? S’ha fet famosa, s’ha projectat arreu del món...
De cap manera! Què he aconseguit? Que tothom se’m tiri al damunt. No. Continuo.
Si l’haguessin reconegut com la filla de Dalí, què hauria fet, reclamar l’herència...?
No tocaria res de com està. Jo no tinc res en contra de la fundació. Ja veuria què demano. Jo no em vaig pas moure mai per motius econòmics ni per demanar l’herència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia