Infraestructures i serveis

ALBERT BANAL-ESTAÑOL

PROFESSOR DE LA UPF

“La diferència entre el Midcat i el BarMar és mínima”

Estem segurs que l’hidrogen es farà servir prou i es necessitarà aquesta infraestructura, per construir-la ara?
El Castor és un exemple en el qual es va signar un contracte que deia que, tot i que no funcionés, s’acabava pagant

És coautor de l’informe Towards net-zero? Gas infrastructure and investment regulation in Spain (“Cap a zero emissions netes? Regulació de la infraestructura i de la inversió en el sector del gas a Espanya”), que conclou que hi ha una sobreinversió en infraestructures de gas a l’Estat.

Aquest informe, elaborat abans de la guerra d’Ucraïna, sembla que encara està més d’actualitat ara?
Sí, criticàvem que hi hagués hagut una sobreinversió en infraestructures de gas i ara encara volen construir-ne més fent el BarMar, una nova infraestructura que es podrà fer servir per a gas natural.
Per a gas o per a hidrogen?
Hem passat del Midcat, que era una estructura per a gas natural que es podia fer servir també per a hidrogen, al BarMar, que és una estructura per a hidrogen que es pot fer servir també per a gas natural. La diferència entre tots dos és molt mínima, excepte pel que fa a temes de màrqueting: queda molt millor dir que servirà per a hidrogen, tot i que a mitjà termini es farà servir per a gas natural. La realitat és que encara no sabem si es farà servir per a hidrogen ni si hi haurà un ús generalitzat d’hidrogen. El que sí que sabem és que es podrà fer servir per a gas natural. Aquesta és una de les preocupacions: que encara estiguem invertint en infraestructura que es pot fer servir per a gas natural quan el 2030 ja l’hauríem de deixar de fer servir.
Això ho posaven en relleu en l’informe.
Sí, d’una banda, el fet que estiguem encara pensant en el gas natural i, de l’altra, que estiguem apostant tan fort per l’hidrogen quan hi ha molta incertesa econòmica en relació amb aquest producte. No se sap encara si tindrà un ús generalitzat o no. I això pot fer que tornem a tenir el mateix problema que el 2000, quan Espanya va apostar pel gas natural, perquè era més verd que el carbó i el petroli i es pensava que era el futur. Espanya va fer una supergran inversió en aquest sentit i ara tenim una infraestructura que està totalment sobredimensionada per l’ús que en fem, i encara més per l’ús que en farem i el que n’hauríem de fer per aconseguir zero emissions netes. I el risc ara és que passi el mateix amb l’hidrogen: que tinguem una infraestructura totalment sobredimensionada en comparació amb l’ús que en farem. A més, Espanya té aquesta tendència a donar tot el risc al consumidor.
Què vol dir?
Aquesta infraestructura de gas natural que es va construir el 2000 l’estem pagant els consumidors. Si descomptem l’efecte del límit al gas introduït pel govern, paguem una de les factures de gas natural més cares d’Europa, i una de les raons és aquesta: perquè tenim una infraestructura que està sobredimensionada. I el problema és que si ens passa el mateix amb l’hidrogen serem altra vegada nosaltres, els consumidors, els que ho tornarem a pagar. I aquest és el risc. Als polítics els agrada molt inaugurar grans infraestructures que poden sortir bé o no.
Abans de la tardor s’alertava de possibles talls de subministrament aquest hivern. Creu que serà així?
De moment hem tingut sort, irònicament, perquè, com a conseqüència del canvi climàtic que ja estem vivint, no estem tenint temperatures baixes. Això fa que la demanda de gas sigui molt baixa. A hores d’ara, jo crec que és bastant improbable que hi hagi talls de subministrament aquest hivern, però ja no sabria què dir per a l’hivern que ve. I més si la UE aplica alguna de les polítiques que està pensant aplicar, com per exemple posar un màxim en el preu del gas que pot fer que hi hagi més demanda que oferta i que, per tant, tinguem escassetat, que al final són talls en el subministrament.
Si s’ha d’abandonar el gas, cap on s’ha d’anar?
Aquesta és una de les coses que han d’estar més clares a mitjà i a llarg termini. El canvi climàtic és evident, ja no el podem negar, l’estem veient, i cada moment que passem cremant gas natural és un moment més que estem afectant el planeta. Cap on hem d’anar, doncs? Primer, a electrificar el màxim que puguem: transport, calefacció... I, evidentment, l’electricitat l’hem de produir amb energies renovables. Hem d’anar cap aquí i hi hem d’apostar al cent per cent.
Mentre no arribem a això, què es pot fer per reduir les emissions?
Sobretot el que hem de fer és deixar els combustibles fòssils, abaixar-ne la demanda. Això és el que la UE també demana a mitjà i llarg termini: reduir la demanda de gas, petroli i carbó.
I això com es fa?
Hi ha d’haver una combinació de diversos factors. De mecanismes n’hi ha de dos tipus: els de tipus pal, com poden ser per exemple les obligacions, i els del tipus pastanaga, com poden ser per exemple els subsidis. S’han d’anar combinant les dues coses. El que passa és que fins ara la gent ha viscut sobretot mecanismes de tipus pal: preus molt alts com a conseqüència d’aquesta crisi energètica, d’aquesta dependència que tenim del gas natural. Arribar a reduir la demanda de gas no és fàcil, sobretot a curt termini. Necessitem fer servir mecanismes més de tipus pastanaga, donar més subsidis, i això passa per fer un millor ús dels recursos.
Per exemple?
Aquests que ara potser acabem destinant al BarMar es poden destinar a altres coses. Espanya és un dels països que tenen menys vehicles elèctrics i punts de recàrrega de tot Europa. Per què no invertim en punts de recàrrega? Per què no ajudem a fer que més gent es passi al cotxe elèctric? El que fem no ho estem fent gaire bé perquè, per exemple, estem donant diners a tothom, independentment del nivell de renda que tinguin. Però si hi ha més recursos es podrien invertir en més punts de recàrrega que facin que sigui més fàcil tenir un cotxe elèctric. Hi ha moltes d’aquestes polítiques que són menys vistoses que construir una gran canonada però que són molt efectives. Podem també ajudar perquè la gent que més ho necessiti s’instal·li plaques...
Canvis en el sistema energètic.
Sí, s’ha de fer un gran canvi. Hem de passar d’un sistema centralitzat i vertical, de dalt cap a baix, en què hi havia una gran planta de generació que produïa energia, ens la transportaven i nosaltres la consumíem, a un sistema molt més horitzontal en què les persones hem de tenir un paper més actiu amb, per exemple, producció pròpia, sigui a casa nostra per a la gent que té una casa, sigui a títol col·lectiu, compartit, per a la gent que viu en pisos o en llocs on no es poden instal·lar plaques. Aquest sistema serà molt més horitzontal, hi produirem, compartirem, emmagatzemarem i consumirem la nostra energia i d’aquesta manera tindrem un sistema energètic molt més distribuït, tant en termes geogràfics, prop d’on es consumeix, com en termes de propietat, en mans de molts.
Falta encara legislació?
Sí, de fet la UE va anar bastant avançada en aquest aspecte amb dues directives que van posar el focus en el que és l’energia distribuïda i en el paper tan rellevant que ha de tenir el ciutadà, perquè el ciutadà, si és al centre i està empoderat, té més incentius per estalviar, és més conscient dels usos, per tant també es pot flexibilitzar molt més la demanda: quan hi ha preus alts consumeixo menys i quan n’hi ha de baixos, més. Però part d’aquestes directives encara no s’han transposat totalment a nivell de país. Són molt generals, cada país les pot transposar de la manera que cregui convenient, però esperem que traspuï l’esperit aquest d’empoderament del ciutadà i que aquest sigui el centre de la transició energètica. És l’única manera que tenim de fer la transició sense que hi hagi grans víctimes.
Grans víctimes?
Ara el que veiem amb aquests preus desorbitats és que qui està patint més la crisi energètica és qui té menys. Perquè, al final, l’impacte està recaient sobretot en les famílies que gasten una part més gran del que tenen en electricitat, que són les més pobres. La gent que ja s’ha pogut posar plaques, que al final acaben sent gent de nivells de renda superiors, és la que ara està patint menys. I la transició energètica ara mateix no està reduint sinó incrementant les desigualtats, i això és un gran problema, perquè pot ser que en algun moment hi hagi un rebuig a la transició energètica. I pot fer que els partits d’extrema dreta acabin aprofitant-se d’aquest rebuig. Necessitem urgentment socialitzar els costos de la transició energètica i fer que els que tenen menys també estiguin en aquest vaixell.
Un altre cop la legislació.
Sí, la regulació i les polítiques climàtiques han de ser molt proactives. Hi ha països com França que han decidit que els preus de l’electricitat pujarien molt poc, un 4%. Això evidentment significa que l’empresa estatal, tot i que compra l’energia molt cara, la ven relativament barata. La diferència l’acaba assumint l’Estat, que és qui haurà de finançar d’alguna manera aquests subsidis. Però, és clar, els estats tenen capacitat d’aconseguir aquests recursos d’una manera progressiva, i que siguin els més rics els que paguin la gran part d’aquests subsidis que beneficien a tothom però sobretot als més pobres.
L’impost a les elèctriques?
Entenc que hi ha molta oposició de la indústria a tot el que són intervencions en el sector, i aquest impost és una intervenció. Les empreses han fet inversions pensant que no hi havia aquests impostos. Es poden queixar que això s’ha fet a posteriori i que se’ls estan expropiant beneficis que són justos en el sentit que ells van fer la inversió havent-hi la possibilitat de preus alts o preus baixos. Però el que és clar és que hem de fer alguna cosa. I no podem continuar així, que la gent hagi de continuar pagant els preus que està pagant. S’han d’aconseguir recursos per ajudar els que menys tenen i més paguen. Com? Posant impostos a les empreses que s’han beneficiat enormement de la situació, i aquesta em sembla la menys dolenta de les solucions.
L’única solució, diu, són les renovables. Catalunya no destaca en aquest camp.
Últimament hi ha passos en la bona direcció però encara no s’ha materialitzat en un gran augment de les instal·lacions d’energies renovables. Encara estem molt enrere en relació amb altres regions i amb on hauríem d’estar si hem de substituir l’energia que produïm en les centrals nuclears.
Tot i que la mateixa UE consideri la nuclear una energia verda?
La nuclear cau pel seu propi pes, fins i tot amb aquesta classificació. El fet que sigui econòmicament no viable fa que no hi hagi cap dubte que no s’instal·laran més centrals nuclears. El que sí que pot arribar a passar és que acabin allargant-se els períodes de tancament.
Hi ha algun model a seguir?
Com expliquem en l’informe, el regulador anglès de l’energia, una de les coses que està fent des de fa molt de temps és fer compartir els riscos que dèiem amb les empreses. És a dir, en el moment de fer una infraestructura, si va bé, beneficia empreses i consumidors, però si va malament, no només perjudica els consumidors, sinó que també perjudica les empreses que construeixen i gestionen. D’aquesta manera, les empreses tenen més incentius a dir si és bo o no fer un determinat projecte. El Castor és un exemple en el qual es va signar un contracte que deia que tot i que no funcionés s’acabava pagant igualment. I això és el que estem pagant ara i el que pagarem durant anys i anys. Aquí el que hauríem d’haver fet és, com a mínim, compartir aquest risc de construcció amb les empreses constructores. Compartir tant el risc de construcció com també el que hi hagi menys demanda podria fer que projectes com ara el BarMar no s’acabés fent. Perquè les empreses podrien dir: “Ostres, si jo ara he d’assumir el risc que al final no hi hagi demanda, doncs potser no hi vull apostar els meus diners.” I això és una cosa que el regulador anglès sí que té i ha tingut clar durant molt temps. Els riscos s’han de compartir amb les empreses perquè són elles les que en saben més. Com a consumidors no sabem res; no sabíem, de fet, que s’estaven signant aquests contractes i que si anaven malament acabaríem pagant igualment.
I el regulador francès?
El regulador francès, que també analitzem en l’informe, una de les coses que ha tingut molt clares des de fa molt temps és intentar evitar de tenir el que se’n diu “actius barats”, que vol dir que al final no s’han acabat fent servir. Espanya té un piló d’actius barats de gas natural. Per exemple, tenim una planta regasificadora a Astúries que es diu El Musel que, com que no hi ha hagut prou demanda, no s’ha fet servir. A l’hora de decidir construir una infraestructura com aquesta s’ha de tenir en compte la possibilitat que no es faci servir... I aquí ve el problema amb el BarMar o el Midcat... Estem segurs que l’hidrogen es farà servir prou i es necessitarà aquesta infraestructura, per construir-la ara? La vicepresidenta, la ministra Teresa Ribera, havia apostat molt fins ara per la transició energètica i amb aquest tema em deixa una mica descol·locat. Potser té pressions polítiques... No ho sabrem, però dona senyals equívocs a la gent, perquè, si encara fem infraestructures que de segur podran transportar gas, per què m’hauria de canviar jo ara la calefacció de gas i posar-me-la elèctrica? El problema més gran, a banda dels costos, és que projectes com aquests endarrereixin encara més la transició energètica. Si tenim aquesta infraestructura i l’hem pagat i l’acabarem pagant sí o sí, ens pot impedir fer el pas.

Extens currículum

Banal-Estañol té un extens currículum en què s’entrellacen, d’una banda, la recerca i la docència (actualment professor del Departament d’Economia i Empresa de la UPF i sotsdirector del màster Economics of Energy de la BSE, entre d’altres) i, de l’altra, l’assessorament en organismes internacionals, com ara el regulador anglès de l’energia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Arriba una pertorbació

Barcelona
Educació

Una àgora per a docents

estanyol

Una riuada a l’illa italiana d’Ischia deixa un mort i una dotzena de desapareguts

roma

Platja d’Aro retorna 22.633 euros a disset treballadors

CASTELL-PLATJA D’ARO

Aragonès promet un fons per enretirar tot l’amiant

Barcelona
Pobresa

Creix la llista dels qui passen gana

Taradell

Fan una escultura a Salt a partir de deixalles

SALT

Nadal esportiu i jornada d’esport inclusiu a Olot

Olot
GIRONA

El PSC apressa l’equip de govern a tenir pressupost