Salut

Vida i mort a la trinxera de la Covid-19

Professionals sanitaris del Clínic relaten la gestió de la por i el cansament emocional en el dia a dia a l’UCI

La pressió assistencial es va reduint però es manté molt per sobre de la capacitat habitual

El personal s’adapta sobre la marxa per fer de cordó umbilical entre pacients i famílies

“El dia que vam extubar el primer pacient vam aplaudir; ara ja són molts”, celebra el coordinador de la UVIR

Si la lluita contra el coronavirus fos una guerra –comparació que fa l’ONU–, les unitats de cures intensives (UCI) en serien les trinxeres, però les bombes salvarien vides, entre vuit i deu bombes de perfusió per a cada un dels malalts més greus. A la unitat de vigilància intensiva respiratòria (UVIR) de l’hospital Clínic de Barcelona, transformada en UCI, la lluita és doble, contra el coronavirus i contra la por del coronavirus. “Una de les coses que més caracteritzen aquesta malaltia és la por, la por de tots, forma part del dia a dia dels pacients, les famílies i els professionals sanitaris; aquí el malalt arriba molt espantat, té por perquè ha vist per tot arreu que això mata, és perillós i va malament”, explica amb veu baixa per mantenir el silenci imperant el cap de secció de cures respiratòries hospitalàries, Oriol Sibila.

El personal mèdic i d’infermeria també passa ànsia, especialment al principi de la pandèmia, quan entraven molts malalts de cop i en veien també de joves: “La impressió els primers dies era que se’ns morien molt els pacients. El dia que vam extubar el primer aquí vam aplaudir i vam estar molt contents; el dia que li vam donar l’alta, encara més, i ara ja són molts pacients els que han marxat a casa”, celebra Joan Ramon Badia, coordinador mèdic de la UVIR. D’entrada hi havia molt temor de contagiar-se també entre els professionals sanitaris, i en força casos així va ser. Badia i Sibila han tingut ingressats companys de professió, però van passant les setmanes i continuen sans ells i les seves parelles, que casualment també són del gremi. “Els primers dies van ser molt durs, recordo tornar a casa i plorar tots dos per la tensió viscuda; estàvem sobrepassats, va ser un tsunami”, comparteix Sibila. La preocupació era constant per dissenyar un pla familiar en cas que un dels dos es contagiés, però fins ara tot discorre en una normalitat estranya: “Aquí tots ens hem acostumat a la por.”

En aquesta UCI en concret hi ha deu pacients de Covid-19 i en queden una vuitantena al conjunt del Clínic, per on n’han passat més de 300 per llits de cures intensives. Hi ha un parell de plantes buides, tot un passadís ple de lliteres a punt i un altre passadís on es van habilitar punts per subministrar oxigen que afortunadament no s’ha hagut d’utilitzar. L’ocupació de llits d’intensius i de cures intermèdies continua estant molt per sobre del que és ordinari, tot i que darrerament ha baixat una mica la pressió. “Tenim més coixí, però seguim molt per sobre de les nostres capacitats habituals”, lamenta el coordinador.Els metges es pregunten “on són els pobres malalts no Covid-19”. “Molts han fet l’esforç d’aguantar a casa, molts estan començant a venir ara i molts han fet el sacrifici de posposar proves i exploracions programades”, reflexionen.

Dotze dies de mitjana

La mitjana de dies a l’UCI per coronavirus és d’entre dotze i catorze. “És una malaltia molt llarga per als greus”, constata el pneumòleg. No tot són finals feliços, és clar, però els que evolucionen favorablement poden passar a la unitat de cures intermèdies, on se’ls retira la traqueotomia i es treballa sobretot la respiració i els músculs, ja que sovint surten de l’UCI molt debilitats i requereixen molta atenció, per bé que ja no depenen de tractaments de suport vital, com la respiració assistida o la diàlisi.

Hi ha malalts que estan en habitacions individuals, però a l’antiga UVIR les mampares de vidre separen la recepció i el passadís, ple de carros amb ampolletes als calaixos per a reanimacions, dels espais destinats als pacients, enquadrats al mig d’un pantocràtor de tubs, vies, bombes per subministrar medicació i respiradors per si requereixen ventilació mecànica. La majoria es mantenen adormits: els adormen perquè es deixin portar pel respirador.

Rere el vidre només hi entren els professionals vestits amb els famosos equips de protecció individual (EPI): gorres, mascareta, ulleres, guants... “És molt pesat, ho complica molt perquè els equips són molt poc còmodes i fan molta calor un cop te’ls poses; si poguéssim visitar aquests malalts sense haver-nos de posar l’EPI cada vegada seria més fàcil, però l’aïllament ho condiciona i és imprescindible”, explica Sibila. La Covid-19 ha propiciat que els professionals sanitaris hagin hagut de treballar de forma més conjunta, hagin fet més pinya i s’hagin conegut molt més entre ells. De vegades els metges aprofiten l’entrada al box per fer tasques que habitualment fan els infermers i a l’inrevés, per preservar al màxim l’entorn.

Els fisioterapeutes hi van passant per moure les extremitats dels ingressats i cuidar-los els músculs i les articulacions. Entre una banda i l’altra del vidre, les infermeres es comuniquen amb una mena de walkie-talkie. “No entrem tant com voldríem, els pacients són molt pacients”, redunda la infermera Ainhoa Fontana.

Al llarg del dia circulen per la UVIR per torns entre vint-i-cinc i trenta treballadors mèdics. El Clínic, com la resta d’hospitals, ha augmentat molt el personal assistencial. Ha duplicat les guàrdies (abans hi havia dos pneumòlegs per guàrdia i ara n’hi ha quatre, un adjunt i un resident porten blocs de cinc malalts) i hi ha una infermera per cada dos ingressats, ja que són molt demandants, particularment a cures intensives.

Desconnectar es fa difícil. Sibila corria ultratrails i troba a faltar molt l’esport. El doctor Badia hi ha dies que està tan cansat quan arriba a casa que comença a llegir alguna cosa que no tingui a veure amb salut i s’adorm de seguida. El dia a dia és molt llarg. Els metges s’hi posen a quarts de nou del matí i no acaben, caps de setmana inclosos. Tothom treballa més hores sense mirar el rellotge. “És de les coses bones, si es pot dir així, de la pandèmia, que ha tret el millor de molta gent”, valora Sibila. “Hem fet moltíssimes hores, però el cansament no ve d’aquí, és més un cansament emocional, de situacions molt tenses”, hi afegeix. I és que les famílies, que no poden acompanyar els malalts in situ, ho viuen també amb molta angoixa.

“Realment és un moment molt excepcional, no estàs preparada per a una situació com aquesta, vas aprenent i et vas adaptant; estem preparades potser a comunicar-nos millor, però no a ser l’única comunicació que tenen els malalts”, reconeix la infermera Cèlia Garcia, convertida en cordó umbilical entre els pacients i els parents: “Al final som la companyia que tenen, cal ser-ne conscient i posar-hi una mica de la nostra part.” A les famílies les truquen cada dia a la mateixa hora i intenten acostar el telèfon a la porta, si el malalt pot parlar, perquè es comuniquin. Alguns companys fan videotrucades amb els mòbils introduïts en bosses de plàstic. Hi ha personal que se n’encarrega específicament.

“Teníem precedents històrics, com la pòlio, que va donar naixement a les UCI tal com les coneixem avui en dia, però, personalment, hem treballat molt tota la vida però no esperàvem viure una situació d’aquest tipus”, admet Badia. Fins que un dia va aparèixer per la porta del Clínic la considerada pacient zero de Catalunya, una noia de 36 anys que venia d’Itàlia i es va notar símptomes. Es va estar a la unitat de vigilància intensiva, que disposa d’una estructura que permet aïllament d’alta intensitat amb dobles mampares. És on es van tractar infectats d’Ebola i altres malalties poc habituals molt contagioses.

Això no vol dir que no hi hagués casos no detectats al mateix temps al Clínic o en altres hospitals, per bé que quan es parla de grips mal diagnosticades els metges puntualitzen que aquest any s’han mort força pacients de grip: “Hem tingut grips que eren grips, el frotis que fem per la grip et diu que és grip.”

La manca de familiars, de consultes externes i d’una part del personal de l’hospital que està fent teletreball fa que el silenci s’apoderi dels passadissos, fins a les vuit del vespre, quan alguns treballadors treuen el cap per les finestres del carrer Casanova per saludar els veïns que els aplaudeixen. “S’agraeix molt –elogia Sibila–. No m’he trobat amb la situació que els veïns em mirin com a possible contagiós, els meus veïns em donen les gràcies.” I els que no ho són, també.

10
pacients
estan ingressats actualment a la unitat de vigilància intensiva respiratòria de l’hospital Clínic, transformada en UCI.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les manifestacions contra el racisme es multipliquen a França per l’efecte Floyd

París

Càritas fa 16.000 atencions durant la crisi de la Covid

GIRONA

Un 6,1% dels catalans ja han generat anticossos contra la Covid-19

barcelona

La universitat serà més barata el curs vinent

Barcelona

A Vilademuls preveuen obrir l’escola dilluns

SANT ESTEVE DE GUIALBES

El síndic denuncia la manca de lideratge i d’informació durant la crisi sanitària

Barcelona
LA CRÒNICA

Gastronomia més emotiva per a després de la Covid

Segona manifestació contra el racisme, a Salt

SALT / OLOT
JORDI XARGAY
ALCALDE DE PALOL DE REVARDIT

“La gent s’ha comportat molt bé”

PALOL DE REVARDIT