“L’univers no va començar amb el big-bang, com pensa la majoria”

Quan es va proposar el big-bang, a les veus més autoritzades, Einstein inclòs, els va semblar una idea inacceptable. De fet, el nom big-bang prové de la burla d’un dels grans oponents de la teoria. Ara la majoria creu com a cert que l’univers va començar amb el big-bang, i no és així. La majoria de teories actuals apunten que no hem de creure a cegues que allò fos l’origen del temps. Encara és un tema de recerca i moltes apunten que hi ha univers més enllà.

La teoria de la relativitat general d’Einstein, que funciona molt bé per explicar l’univers, ens diu que el big-bang és el límit fins on podem arribar. El problema és que, molt a prop d’aquell instant, la densitat de matèria i la intensitat de la gravetat era tan extrema que la teoria d’Einstein deixa de tenir validesa, perquè no inclou els principis de la física quàntica. I estem segurs que la quàntica va tenir un paper crucial en aquell esdeveniment. Per tant, el big-bang no és una predicció de la teoria d’Einstein, sinó el resultat d’aplicar-la més enllà del seu règim de validesa, i fins i tot ell ho va dir. Per tant, no sabem com va començar l’univers.

Hi ha diferents teories, perquè els físics teòrics tenim una imaginació enorme. Una idea que té molta acceptació és que allò no va ser el començament de tot, sinó un gran rebot, és a dir l’instant en què l’univers va deixar de contraure’s i va començar a expandir-se. Això ens diria que la història de l’univers es pot estendre cap al passat de manera infinita, que l’univers és etern.

Una altra idea és que l’univers abans del big-bang era estàtic i a partir d’algun esdeveniment va començar a expandir-se. Una altra idea és que l’univers ja es pogués estendre abans del big-bang, però que el temps físic, la noció, naixés amb el big-bang. Que abans del big-bang existís la noció d’espai però no la del temps. Sé que ho dic d’una manera fàcil i és complicat d’entendre, però els físics tenim una forma matemàtica concreta i precisa de descriure que no hi ha temps. En resum, hi ha moltes teories diferents i amb el temps se sabrà quina és la correcta.

El meu treball es fomenta en idees conceptuals, però per descomptat treballo amb dades. Llegeixo les dades del que la gent observa, veig quines coses no es poden explicar i utilitzo els meus coneixements i les teories per veure si hi ha alguna explicació. Em guio per idees conceptuals matemàtiques i físiques que siguin elegants i que em semblin simples i boniques. El treball té fases: primer tens la idea intuïtiva, després li dones una forma precisa mitjançant les matemàtiques, després se’n calculen les conseqüències i, finalment, es compara amb les dades existents o es proposa als astrònoms que ho observin.

Les dades experimentals ens diuen que l’univers és compatible amb ser infinit. I utilitzo aquesta fórmula perquè la manera com ho mesurem és a partir d’un paràmetre que, si el seu valor és zero, significa que l’univers és infinit. Però quan es mesura alguna cosa, per potent que sigui el laboratori, sempre hi ha un petit marge d’error. Per tant, el que hem mesurat fins ara ens diu que l’univers és molt molt molt proper a ser infinit, però és impossible afirmar-ho amb rotunditat.

Encara no ho sabem. La matèria fosca, tot i que no emet llum, com a mínim es comporta gravitacionalment. Una proposta raonable és que sigui l’efecte global de molts forats negres que es van crear per alguna raó. Pel que fa a l’energia fosca, és més incerta. La millor proposta que tenim és que sigui l’energia del mateix buit, perquè la quàntica ens ha ensenyat que el no-res no existeix, sempre hi ha energia. Però els càlculs no ens quadren, jo crec que no els sabem fer bé. Respecte als universos paral·lels, no hi ha cap certesa sobre la seva existència. Si allò que passa en un altre univers no afecta causalment el nostre, això està fora de la física, perquè com a ciència, per definició, s’ha de poder comprovar.