“Molta gent no sap ni que existeix el comunicador científic, ni què fa”

Des de petita que ja m’agradava la ciència i escriure, però l’interès per la comunicació científica em va venir durant la carrera, treballant als serveis lingüístics de la UB. Publicàvem una revista, l’Enxarxa’t, en què també fèiem divulgació científica. Ara bé, sempre dic que vaig acabar d’entrar en aquest món a través d’en Claudi Mans, un professor de la UB. Feia les classes sense seguir el llibre, com si ens expliqués una història, tal com fa en el seu llibre La truita cremada. Em va fer descobrir una manera de fer arribar la ciència a tothom de forma entenedora.

Sí, tenia molt clar que volia seguir una carrera acadèmica, si més no fins al doctorat.

Amb el doctorat em vaig endinsar en un món força desconegut per a mi, el de la nanociència i la nanotecnologia. El que defineix aquest camp és que es treballa amb nanomaterials, materials que almenys en una dimensió tenen menys de 100 nanòmetres de mida, cosa que equivaldria a 10.000 vegades menys que el gruix d’un cabell. El meu objectiu era obtenir materials porosos de diòxid de silici a partir d’emulsions (barreges de dos líquids que d’entrada no es barrejarien, com l’aigua i l’oli). Primer havíem d’estudiar la composició de les emulsions i com podíem mantenir-les estables. El segon pas era obtenir els materials porosos ajuntant molècules de l’emulsió. Volíem aconseguir materials porosos perquè la gran superfície en relació amb el volum que presenten permet un ampli ventall d’aplicacions.

D’entrada no, el projecte en si era estudiar com influïen diferents factors (la concentració, les agitacions, etc.) en les emulsions. Un cop aconseguit aquest primer objectiu, vam explorar diferents aplicacions. En una estada a Nancy (França) vam investigar com obtenir materials amb diferents mides de porus, que després fèiem servir en processos de catàlisi. En canvi, durant l’estada als Estats Units, en lloc de fer servir el material en si fèiem servir els porus per crear-hi nanopartícules. I amb aquestes nanopartícules volíem parar hemorràgies internes. Treballàvem amb mostres de plasma i miràvem quan tardava a formar-se el coàgul amb diferents concentracions de les nanopartícules. Durant aquella època vaig aprendre moltes coses de biologia.

Vaig descobrir l’ICMAB fent el postdoc, que també va ser sobre nanomaterials. La meva estada va coincidir amb l’any que van obrir el postgrau en comunicació científica de la UVic-UCC-Eduscopi, amb el qual em vaig formar i em vaig reafirmar en la meva vocació. Quan a l’ICMAB van aconseguir l’acreditació com a Centre d’Excel·lència Severo Ochoa i per potenciar la comunicació científica del centre, van obrir una plaça amb aquest perfil. M’hi vaig presentar per poder dedicar-me professionalment a una activitat que fins aleshores havia dut a terme de forma no professional.

Ara mateix no faig recerca, però hi continuo molt en contacte perquè estic envoltada de gent que en fa. Estic en un centre capdavanter amb investigadors molt potents que treballen en ciència de materials per a moltes aplicacions: des de cèl·lules solars, bateries o semiconductors fins a biomaterials per tractar el càncer o ajudar a la regeneració cel·lular després d’un ictus. La part de la feina que m’agrada més és quan els investigadors m’expliquen la seva recerca i la transmetem a la societat. De fet, aquesta feina lliga molt amb la meva personalitat. M’agrada molt tot. En la recerca m’havia de focalitzar en un sol projecte i aquesta feina m’ha permès tenir accés a més camps de coneixement.

Quan es fa algun descobriment o es publica algun article, els investigadors encarregats del projecte es posen en contacte amb mi, els faig algunes preguntes i redacto una nota per enviar als mitjans, agències de notícies i webs especialitzades. Segurament no és la forma més efectiva, però és la que tradicionalment s’ha fet servir. En segons quins temes intentem anar més enllà i fer vídeos o fotografies, ja que amb imatges es pot comunicar molt bé, i llavors en fem difusió a través de les xarxes.

Sí, també fem moltes activitats per parlar de la feina dels investigadors i la nanociència en general. Per exemple, participem en el programa Escolab, en què rebem visites d’escoles al centre, coneixen investigadors i els fan xerrades i demostracions. Estem intentant fer també un programa que es diu Un investigador a la teva aula, en què són els investigadors els que van a les escoles i instituts. El que també fem és demanar projectes de divulgació des del departament per trobar altres formes d’explicar la recerca. Un dels que ens han concedit és el projecte dels Matheroes: supermaterials del futur. Hem creat cinc superherois i cada un representa una de les cinc línies de recerca de l’ICMAB, i les propietats dels materials són els seus superpoders. Amb aquesta idea hem muntat un escape room virtual i una exposició interactiva. Ara començarem un altre projecte que es diu YouMaker: així es fa la ciència, en què farem vídeos de divulgació.

També va ser a través d’en Claudi Mans, quan l’any 2007 el vaig entrevistar per a l’Enxarxa’t i durant l’entrevista me’n va parlar. La presidenta d’aleshores era la Mercè Piqueras, una dona molt activa tant al seu blog com a Twitter, i em va encoratjar perquè me’n fes sòcia i m’apuntés a la llista. Em va agradar molt estar a la llista perquè rebia sempre molta informació i es generaven debats interessants. Allà vaig posar nom a molta gent del món de la divulgació científica a Catalunya. Fins i tot vaig acabar col·laborant amb un programa que es deia Paciència, la nostra, que feien en Daniel Arbós i en Màrius Belles a Sants 3 Ràdio. Des que treballo en comunicació vaig començar a participar-hi de manera més professional, enviant correus amb el nom de l’ICMAB. I finalment, ara fa tres anys vaig entrar a la junta i des del març d’enguany en soc la vicepresidenta.

L’ACCC és una eina que et permet portar a la pràctica les idees que els socis tenen de projectes de divulgació o comunicació i aconseguir-hi recursos. Per exemple, tenim un grup de perspectiva de gènere a la ciència i entre les diferents activitats hem creat una exposició itinerant sobre científiques catalanes. També hi ha un grup de divulgació de la nanociència amb el qual vam celebrar els 100 anys del naixement d’en Richard Feynman. Vam organitzar xerrades a diferents llocs i fins i tot vam fer venir un professor dels Estats Units perquè ens en parlés. Hi ha molts projectes que es duen a terme a través de l’ACCC.

L’Il·lustraciència, un projecte que premia i divulga la il·lustració científica, o el projecte Percientex, de periodisme científic d’excel·lència, tots dos subvencionats, als seus inicis, per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecit). Ara també participem en el nostre primer projecte europeu, l’Enjoi, sobre indicadors de la comunicació científica. També coordinem la Nit de la Recerca a Catalunya. Un altre aspecte important sobre l’ACCC és que vol impulsar la comunicació científica en català, per ser més a la vora del territori i de la gent.

És important comunicar com funciona la ciència, no tant el que s’aconsegueix. La gent té una concepció errònia del que és la ciència. Això s’ha vist molt amb la pandèmia del coronavirus. La ciència no és un dogma, és totalment el contrari: es basa en incerteses i en prova i error. Durant la pandèmia, per exemple, la gent es queixava del canvi continu en les mesures, però els científics no anàvem canviant d’opinió perquè sí. La ciència és un coneixement que es basa a contrastar, en hipòtesis que necessiten validació. És important comunicar com funciona la ciència també per contrarestar la pseudociència, que sí que està basada en actes de fe. I generar esperit crític: no creure-ho tot i contrastar les fonts.

Està molt bé que hi hagi professionals que es dediquin a la comunicació de la ciència i que s’encarreguin del gruix important de la comunicació científica. I crec que haurien d’estar a tot arreu, des de mitjans de comunicació fins a empreses i universitats. Ara bé, és veritat que els científics també tenen la responsabilitat d’explicar la ciència que fan i són els que en saben més, del seu tema. Ara, si ens expliquen la seva recerca als professionals de la comunicació perquè la comuniquem, ja és un gran pas.

Sempre cito una frase d’en Carl Sagan que diu: “Vivim en una societat dependent de la ciència i la tecnologia en què la majoria de la gent no sap res de ciència ni tecnologia; per tant, estem abocats al desastre.” Té molta raó, i mira si en fa, d’anys, d’aquesta frase! Crec que és important que tinguin accés al coneixement científic, primer per adonar-se de la importància de la ciència i el coneixement per avançar. També perquè molts cops els polítics prenen decisions per aconseguir vots: si una societat entén que s’han de destinar recursos en ciència, se n’hi destinaran més. També és important per tenir una societat més crítica. Durant el postgrau vaig tenir un professor de la UPV/EHU, en Juan Ignacio Pérez, que deia que una societat amb més cultura científica és una societat més democràtica i que pren més bones decisions.

Encara falta reconeixement de la professió. Molta gent no sap ni que existeix el comunicador científic, ni què fa. Per això és una feina en la qual encara hi ha molta precarietat i molta gent ho fa en el seu temps lliure. La feina a l’ICMAB evidentment sí que està reconeguda econòmicament, però tot el que fem a l’ACCC ho faig de manera voluntària. Potser podem aprofitar aquesta inèrcia que ara sembla que hi ha en la comunicació científica per formar més professionals i crear més llocs de treball. També falta més interacció entre els acadèmics de la comunicació científica i la gent que l’exerceix. S’han estudiat moltes coses, des dels canals més adequats fins a com s’avalua l’impacte del que comuniques, i és un coneixement que es podria fer servir més.