Societat
Un robot que sigui com jo
Els avatars cibernètics s’acosten cada vegada més a la realitat i s’allunyen de la ciència-ficció
Barcelona serà el banc de proves d’un projecte impulsat des del Japó per provar la interacció entre robots i persones en un context cultural diferent
El professor de la Universitat Politècnica de Catalunya Alberto Sanfeliu hi participa desenvolupant un nou model de cooperació social
No són tan lluny els avatars cibernètics que permetran suplir-nos en diversos àmbits de la vida
La implementació d’avatars presenta dubtes, per exemple, pel que fa a preservar la privacitat
L’episodi de la sèrie Black mirror, que porta per títol Be right back (el segon de la segona temporada) explica la història d’una dona que perd el marit en un accident de trànsit. Impulsada per la pena, decideix encarregar un avatar, un robot idèntic al seu estimat, amb la personalitat recreada a partir de tota la informació que el mateix difunt havia pujat a les xarxes socials. És un dels drames més tristos que han creat els responsables de la mítica sèrie, entestats a fer-nos reflexionar sobre com afecten els humans les noves tecnologies. I, a diferència del que puguem pensar, aquesta ficció ja no s’allunya tant de la realitat: alguns experts estan convençuts que d’aquí a trenta anys podrem conviure amb avatars cibernètics que permetran suplir-nos en diferents àmbits.
Un avatar cibernètic és un robot teleoperat, però que també pot tenir autonomia. De moment, i de manera general, aquests robots funcionen dirigits per persones en un 90% de les seves funcions, mentre que en un 10% prenen les seves pròpies decisions. Ara bé, en el futur, es preveu que el percentatge serà a la inversa i que conviurem amb robots –que podran tenir forma de persona o no– amb un 90% d’autonomia.
El professor de la Universitat Politècnica de Catalunya Alberto Sanfeliu, expert en aquest àmbit, posa un exemple concret. “Imaginem un robot que està a disposició d’una persona gran a casa seva. Aquest avatar potser l’ajuda en les tasques que ha de fer en la seva vida quotidiana. Però periòdicament també el pot controlar directament un assistent social, per poder mantenir a distància una conversa amb l’ancià o l’anciana, i fer un seguiment de com es troba. En aquell moment, l’avatar està sent teleoperat, però la resta del temps pot tenir autonomia, com ara per anar a buscar medicines a la farmàcia i decidir quan i com cal fer-ho”, explica.
Un dels avantatges d’aquests robots és que permetrien a l’assistent social en qüestió treballar amb moltes més persones grans, perquè no s’hauria de desplaçar per veure-les, i amb una experiència molt diferent de contactar a través d’una pantalla. “Aquesta aplicació segurament serà molt comuna en el futur”, assegura Sanfeliu.
El professor recorda que, si bé encara falta molta recerca per fer que els avatars cibernètics siguin autònoms, sí que existeixen ja molts robots que funcionen sols i que s’estan introduint en la nostra vida quotidiana. En són un exemple els robotaxis, cotxes autònoms que funcionen sense conductor. “Els teleoperadors només actuen quan hi ha algun problema. En el cas que sigui molt greu, fins i tot poden anar fins al vehicle en qüestió i conduir-lo manualment. Però l’autonomia dels vehicles és molt alta, gairebé del 90% o 95%”, explica l’expert. Des de l’estiu passat, els robotaxis ja són legals a la ciutat de San Francisco, als Estats Units, encara que no han estat exempts de polèmica i a una de les companyies que s’hi dedica li han tret la llicència per culpa d’accidents imprevistos. En qualsevol cas, hi ha una forta competència entre grans companyies, com Honda i General Motors, per anar desenvolupant aquesta tecnologia.
Substituts
Una altra aplicació dels avatars cibernètics sembla gairebé de ciència-ficció, segons explica Sanfeliu. “Dic gairebé perquè ja s’està utilitzant. Es tracta de tenir un robot que segui idèntic a tu i que es pugui passejar pel món com si fossis tu, fent allò que tu vols fer, però mentre tu ets a casa”, concreta. N’és un exemple l’avatar que el professor japonès Hiroshi Ishiguro –pioner en robòtica– va crear d’ell mateix i que en ocasions ha utilitzat per fer conferències o classes a distància.
Ishiguro lidera el projecte Avatar Symbiotic Society, impulsat des del govern japonès, precisament per crear avatars i cíborgs teleoperats que puguin suplir les persones en diferents àmbits de la vida. Catalunya forma part d’aquesta recerca, amb la participació del professor Sanfeliu i l’equip d’investigadors de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial, un centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la mateixa Universitat Politècnica.
“El que ens ha demana Hiroshi Ishiguro és treballar amb un dels seus robots les diferències culturals entre el Japó i Europa. Ens han enviat el robot SOTA per poder fer aquí els mateixos experiments que ells fan al Japó, però amb persones europees. D’aquesta manera, es podran identificar les diferències culturals. S’ha de tenir present que aquests robots hauran d’estar especialitzats en les cultures i hauran de seguir les normes socials del país on estiguin”, explica Sanfeliu.
De fet, els robots avatars són cada cop més freqüents al Japó, on s’utilitzen en establiments comercials, o per facilitar informació. S’han anat introduint en el paisatge quotidià, però pràcticament la majoria són aparells comandats a distància. “Els japonesos tenen molt clar que la gent gran, a partir de 65 anys, encara continua conservant molt de potencial i evidentment molt de coneixement. Per això confien que els avatars els puguin permetre continuar fent algun tipus de feina, potser només unes hores al dia i des de casa, per continuar sentint-se productius. No es tracta que els robots ens prenguin la feina, sinó que ens ajudin a continuar fent la vida com la volem fer. En aquest sentit és una idea molt bona”, hi afegeix el professor de la UPC. I evidentment no es tracta només de treballar, sinó també de gaudir d’activitats socials encara que no et puguis moure de casa. Un nou exemple: l’avatar Yui, desenvolupat al laboratori d’Ishiguro, a Osaka, permet tenir una conversa a distància amb la persona que l’estigui controlant amb un casc amb diversos sensors. Gràcies a la tecnologia, l’avatar és capaç de replicar les expressions facials de qui està parlant. És sorprenent fins a quin punt pot semblar una conversa real. “La societat japonesa està molt més acostumada als robots que nosaltres, i ja ha començat a evolucionar en el sentit d’acceptar-los. Les altres societats encara som molt lluny d’això, però estic convençut que també hi arribarem”, remarca Sanfeliu.
Obrir el debat
Els avenços en la robòtica, i concretament en els avatars cibernètics, obriran debats importants, especialment en l’àmbit ètic. Si s’acaben comportant com els nostres iguals i oblidem que no són persones, podem arribar a nivells d’empatia davant dels quals cal estar alerta. Pensem, per exemple, en qüestions de privacitat. Quan dues persones s’agafen confiança, acaben parlant de qüestions privades, però això no hauria de passar amb els avatars. I encara una altra pregunta: es podrien arribar a desenvolupar sentiments envers aquests robots? “Això ja està contestat, i la resposta és que sí. Hi ha treballadors que fan la feina amb robots, que, si s’espatllen i són substituïts, pateixen per si tot continuarà igual. De fet, al Japó fins i tot hi ha cementiris de robots”, assegura Sanfeliu.
En qualsevol cas, els debats ètics a l’entorn de l’ús dels avatars cibernètics seran els mateixos que els que genera qualsevol nova tecnologia, i estaran relacionats amb l’ús que se’n faci. “Són debats semblants als que genera la intel·ligència artificial, però amb la diferència que, en lloc de tenir una màquina darrere una pantalla, la tindrem en forma humana –o en forma de mascota, o del que vulguem–, com una estructura física que es pugui moure. S’haurà de regular d’alguna manera, com també s’hauria d’estar regulant tot el que són les xarxes socials”, conclou Sanfeliu.
Interaccions en qualsevol escenari
Tal com destaquen des de la Universitat Politècnica de Catalunya, amb la recerca i les investigacions sobre avatars cibernètics es vol aconseguir que qualsevol persona, independentment de les seves limitacions físiques, cognitives o sensorials, pugui exercir un rol social actiu sense restriccions. Per aconseguir-ho, es treballa en el desenvolupament d’aquests avatars i cíborgs, que, teleoperats per l’usuari o actuant de manera autònoma, podran transmetre íntegrament les accions, intencions i reaccions de la persona en qualsevol escenari i activitat social. “Es preveu que, de cara al 2050, aquests avenços tecnològics hauran canviat el nostre estil de vida, de manera que tindrem més llibertat per triar la nostra ubicació física en cada moment i les activitats a les quals volem dedicar el nostre temps”, asseguren els impulsors d’aquesta iniciativa en col·laboració amb els científics japonesos.
Les primeres proves, al bar
SOTA és el nom del primer avatar cibernètic procedent del programa japonès Avatar Symbiotic Society que s’utilitzarà a Barcelona per comprovar-ne el funcionament en un entorn europeu. És un robot petit, que sembla una joguina, i que funciona teleoperat, però amb una part autònoma: és capaç de mirar-te als ulls quan parles sense que ningú li ho ordeni. Les primeres proves es faran al bar de la Facultat de Medicina de la UPC, per veure com reaccionen els estudiants, si l’accepten, si el rebutgen o si simplement consideren que la seva interacció és com la que tindrien comunicant-se amb qualsevol teleoperador. El projecte està finançat per l’Agència de Ciència i Tecnologia del Japó, en el marc del programa de recerca i desenvolupament Moonshot, i es planteja com una solució a la disminució de la natalitat, l’envelliment de la població i l’escassetat de mà d’obra.
Nous llocs de treball
A diferència del que pugui semblar, molts experts coincideixen que els avatar cibernètics no haurien de contribuir a destruir llocs de treball, sinó a la inversa, ja que es necessitaran teleoperadors que els puguin fer funcionar. De fet, al país més robotitzat del món, el Japó, s’han fet estudis que indiquen que la instal·lació d’una unitat de robot per cada 1.000 treballadors suposa un increment de l’ocupació del 2,2%. “La por de perdre llocs de treball sempre es dona quan s’introdueixen automatismes en les feines. La incertesa crea desconfiança i amb els robots passarà exactament el mateix, però això és una qüestió inevitable. Ara bé, quan la gent en vegi els beneficis i comenci ponderar-los, es veurà d’una altra manera. Però també estic segur que sempre hi haurà qui hi estigui en contra. Sigui com sigui, és un camp on veurem molts avenços”, manté el professor Sanfeliu.
