Educació

JAVIER LAFUENTE

Rector de la UAB

“Demanarem al nou govern un conseller d’Universitats”

Som una universitat presencial i volem fer classe mirant a la cara, veient què entenen i què no entenen els alumnes
Vull incrementar els paràmetres de qualitat dels estudis, però el que va primer sempre són les persones

El catedràtic d’enginyeria química Javier Lafuente va ser escollit rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 28 d’octubre passat. Substitueix Margarita Arboix, que en va ser rectora del 2016 al 2020, i compagina l’inici del mandat amb la presidència de torn de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques.

El Procicat permet la tornada parcial a les aules. Com ho organitza la UAB?
Nosaltres estàvem parcialment en el primer curs de grau, amb un procediment que arribava fins a Setmana Santa. No podem estar canviant cada setmana, i per anar ordenant les entrades i sortides d’estudiants ho plantegem amb períodes més llargs, com ja vam decidir per aquest semestre. Vam iniciar el semestre fa tres setmanes únicament amb primer i ara ens permeten arribar fins a un 30% de presencialitat de classes teòriques. Anem amb cura perquè considerem que els canvis poden provocar problemes de funcionament i disfuncions. Atès que són els centres els que han d’organitzar la docència, ens trobem que alguns, amb les classes de primer, ja arriben a aquest 30% i, per tant, ho mantenen tot igual. Altres centres han decidit equilibrar la docència entre les diferents titulacions que imparteixen per permetre també algunes classes presencials d’altres cursos.
Com va anar el primer semestre i quina valoració fa de la virtualitat obligada?
Ha estat molt dur; és el segon semestre en aquestes condicions des que es va declarar la pandèmia. Hem entrat en una certa normalitat que no volem, perquè som una universitat presencial i volem fer classe mirant a la cara, veient què entenen i què no entenen els alumnes. El segon semestre del curs passat va ser virtual d’un dia per l’altre i en vam haver d’aprendre molt ràpidament. Aquest any ja hi estàvem preparats i va anar millor. Els exàmens finals de semestre es van fer amb molta part presencial seguint les normes, repartits entre el matí i la tarda, per la qual cosa el nombre de persones al campus era reduït. Ens preocupaven les trobades fora de les aules; hem insistit molt en la necessitat de mantenir les precaucions i majoritàriament s’ha complert. És una situació dura per a uns alumnes que tenen l’edat que tenen. La UAB és un campus on pots comunicar-te, participar, relacionar-te amb els altres.
Fins a quin punt s’ha perdut la universitat com a espai d’intercanvi i de debat?
La pandèmia ho dificulta, però he descobert que hi ha companys que s’ajunten per seguir les classes de manera coordinada, amb distància i mascareta. Els estudiants es queixen que no poden anar enlloc; et passeges pel campus a les set de la tarda i no hi ha cap bar obert, però veus petits grups relacionant-se entre ells. Aquesta petita activitat s’ha mantingut, però no és el que era; no reconec la UAB quan passejo pel campus.
Pot canviar el paper del docent com a transmissor de coneixement?
No ho crec. Aquesta és una revolució no desitjada, forçada i brusca, i de tots els canvis s’aprèn. Tots els docents estan patint perquè no tenim l’experiència ni la formació per fer docència virtual, i tots ho estan fent de la millor manera possible. Però quan ho analitzes a posteriori, hi ha coses que són molt bones. Que es pugui repetir un tema amb una gravació pot alliberar hores per poder fer atenció personalitzada a alumnes en grups més reduïts. Hi ha un debat en marxa de com ha de ser la formació postpandèmia, quines coses podem salvar i quines no.
Què es pot salvar de la virtualitat?
Podem arribar molt lluny, connectar-nos amb molta gent. No penso només en la docència, que també. La nostra internacionalització és molt elevada, sobretot els postgraus i doctorats. Hem perdut bastant aquest any per les restriccions a la mobilitat, però no cal cremar carboni per anar a visitar algú; sí per tenir una experiència, que és diferent. Un seminari o una conferència es pot fer en línia igual o millor que si els fas presencialment. Nosaltres ja ens havíem plantejat reduir els viatges en avió per rebaixar la petjada de carboni i ara ho tenim molt fàcil.
Quines són les prioritats del seu mandat com a rector?
Hi ha diverses prioritats. La transparència n’és una, i no perquè no n’hi hagués. Quan tens una falta greu de recursos, has de prendre decisions, i tothom ha d’entendre per què a una cosa determinada no n’hi pots donar més. És també important poder fer un seguiment de les dades que s’introdueixen a l’administració digital per anar cap a l’eficiència i la millora. I quan parlem de docència, plantegem equips pluridisciplinaris per afrontar els reptes i des d’un punt de vista internacional. També són molt importants per a mi les persones. No vull incrementar gaire la quantitat d’estudis, com a molt alguna cosa que sigui molt estratègica. Vull incrementar els paràmetres de qualitat dels estudis, però el que va primer sempre són les persones. En els últims 12 anys, després de la crisi del 2008, hem anat perdent persones.
La UAB té una plantilla envellida...
Com que no hi ha diners, no s’ha fet reposició; no s’ha contractat com volíem. La mitjana d’edat del professorat està al voltant dels 58-59 anys. No pot ser que això passi en una universitat relativament jove, que té 50 anys d’existència. Però és que l’edat del personal d’administració i serveis és encara més alta. Els docents ens jubilem obligatòriament als 70, però el PAS es jubila als 65; tenir una mitjana d’edat per sobre dels 60 és molt complex. Ens hem de rejovenir, hem de captar talent, i per a això necessitem diners. Aquest és un repte en què s’ha d’implicar la societat. La universitat és un element clau per canviar el model social.
L’infrafinançament universitari ha estat una crítica constant dels rectorats els últims anys. La pandèmia l’ha agreujat?
No i sí. Aquest any la pandèmia ha fet que s’hagin incrementat algunes despeses i s’han reduït ingressos. A la UAB ens ha suposat un cost d’entre set i vuit milions d’euros. Hem comprat ordinadors, hem pagat línies de connexió, als alumnes que no han pogut pagar se’ls ha fet una beca, hem perdut ingressos de la Vila Universitària i del servei d’activitat física... Despeses addicionals que s’han afegit al dèficit estructural de la universitat. Però des del govern ens han fet una aportació extraordinària per compensar i crec que tancarem el pressupost del 2020 en neutre. Espero que el 2021 també anem bé, però el que necessitem com a societat és canviar el model de finançament universitari. Hem d’incrementar el percentatge del PIB que s’hi dedica, no pot ser que any rere any es pagui la mateixa quantitat. Fem una cosa molt important, transferir professionals al món real, i hem de ser motor de transformació i transferir capacitat de recerca.
En quina situació financera està la UAB?
La UAB no té deute, però té un dèficit històric acumulat de més de 60 milions, fet que provoca una tensió de tresoreria molt greu. No passa res per no invertir un any en infraestructures, però el tema de les persones és greu. I si en tres, sis o deu anys no inverteixes en infraestructures, et trobes amb unes infraestructures amb una mitjana d’edat de 16 o 18 anys i equipaments de 10 o 12 anys.
El fet de tenir un campus tan gran deu tenir inconvenients.
És un plaer, és un actiu que ens dona un sentiment de pertinença i de qualitat de vida que encara volem incrementar més. Però té un petit problema, i és que no tenim pressupost. La universitat té carreteres, té boscos, té jardins, té enllumenat públic, com si fos una petita ciutat, però no tenim pressupost de ciutat. A Universitats no li toca pagar la ciutat de la UAB; al poble del costat, tampoc. Qui ho paga, això? Ens provoca un problema, sobretot, quan la tensió financera és gran. Però ens dona el valor que a menys de 500 metres tens algú amb una formació diferent de la teva que et permet afrontar un repte d’una manera complementària i positiva. Els estudiants se’n beneficien, no només per l’intercanvi d’idees que es dona al campus, un dels més potents d’Espanya, sinó en l’aspecte formatiu.
Què demanareu al nou govern?
Un conseller d’Universitats i Recerca. El govern anterior va impulsar el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement, un gran acord que encara no s’ha posat en marxa. És un acord de país molt important, i la manera de demostrar que ens el creiem és fer una conselleria que contribueixi al canvi. Estic molt content amb el conseller Tremosa, no hi tinc cap problema, però poder disposar d’un puntal que col·loqui la recerca, la innovació i la formació universitària com a primer punt del país és molt important per a la societat.
La pandèmia està posant més en relleu la importància de la ciència i la recerca?
Jo crec que sí, i és l’única part bona. La ciència ho és tot, i no només la part científica, sinó la social. El coneixement fa créixer les persones des del punt de vista personal, i això fa créixer la societat. Si ens posem tots d’acord i hi col·loquem recursos, serem capaços de fer en un any el que abans en requeria cinc.
Quan parla de les persones, hi ha un sector que és la baula feble del sistema, els associats i els doctorands, que demanen fa temps posar fi a la seva precarietat. Com s’està abordant?
Ho separo, perquè no té res a veure un col·lectiu amb l’altre. Amb els doctorands, hem d’impulsar al màxim el nombre de beques i contractes del sistema públic, perquè és una fase formativa. La durada de tres o quatre anys és un tema de definició. Si ho defineixes en tres anys, la gent ha d’acabar el doctorat en aquest temps i marxar al mercat laboral; no estem parlant de contractar gent que estigui fent el doctorat en deu anys. No es tracta d’explotar una persona que cobra poc perquè s’està formant. La persona s’està formant en un grup de recerca i, al cap de tres anys, quatre en algun cas, acaba. I ho ha de fer amb contracte i cobrant. Si tinguéssim pressupost, els doctorands haurien d’estar cobrant un bon sou durant tres, quatre o cinc anys.
La disputa està en el quart any.
Això ha estat perquè el govern estatal va decidir fer això [aprovar el nou estatut del personal de formació i investigació] sense posar-hi pressupost i incomplint la normativa. A la UAB, com que hi havia un forat legal en el contracte que vam fer, vam decidir passar-los tots de tres a quatre anys. Qui se’n va beneficiar? Les persones que feia tres anys que feien el doctorat i van tenir un contracte per al quart. Qui en va sortir perjudicat? No vam contractar ningú addicional durant un any, gent, per tant, que va acabar el màster aquell any i que no va entrar a fer el doctorat perquè no teníem capacitat de contractació.
I pel que fa als associats?
El professor associat és una persona que està treballant fora de la universitat i té un contracte per fer docència especialitzada. Podem agafar una periodista amb una experiència molt gran i fer classe per aportar alguna cosa que no tenim els que treballem a la universitat. No necessàriament ha de ser doctor, no ha de fer recerca ni gestió universitària i treballa unes poques hores fent funció docent. Què ha passat en els últims deu anys? Que els professors es jubilen i la universitat no té diners per contractar ningú per cobrir el seu lloc, i per això contractem tres professors associats. Ha arribat un punt en què no són especialistes, sinó que han substituït un docent perquè la universitat no podia fer un contracte. Però tenen un contracte parcial d’un any o dos que no és un contracte fix de l’estructura universitària. No fa recerca, no fa gestió, únicament fa docència i cobra. Això és el que hauria de ser. Tenim un pla en què crearem places específiques per intentar convertir en professors que facin docència, gestió i recerca els professors associats. A la universitat pública no es contracta per fer el que tu vols, sinó que es treu un concurs públic al qual es pugui presentar qui compleixi els requisits.

Investigant al MIT

Rosa M. Bravo

Javier Lafuente (Barcelona, 1960) es va llicenciar en ciències químiques el 1982, en l’especialitat de química tècnica, i es va doctorar en enginyeria química el 1988, amb qualificació cum laude. Ha fet estades d’investigació al prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT), a la Universitat de Califòrnia i a l’Illinois Institute of Technology. És director del Centre Tecnològic BIO-GLS, del parc de recerca de la UAB, especialitzat en el desenvolupament de sistemes de tractament biològic d’efluents líquids, sòlids i gasosos. Ha dirigit dotze tesis doctorals i nombrosos projectes de final de carrera. D’altra banda, ha creat dues spin-off per a l’aplicació de tecnologies capdavanteres en el tractament d’efluents. Ha estat director del Departament d’Enginyeria Química i vicerector d’Innovació i de Projectes Estratègics de la UAB.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Crida per allargar la moratòria contra els desnonaments

barcelona

Fi a 353 dies sense veure’ns les cares

Barcelona
PERE CODINA
Claretià. Director de la revista 'El Pregó'

“Els bisbes de Catalunya estan massa callats”

barcelona
RICARD SERRA GRIMA
CARDIÒLEG. IMPULSOR DE LA CURSA CIENTÍFICA DE L’HOSPITAL DE SANT PAU

“Córrer la marató és bo per al cor”

Barcelona
La crònica

Intangibles i pedres

Ordenen al CIE de la Zona Franca restablir les visites

barcelona
SOCIETAT

Òmnium creu que l’acte de Pedro Sánchez al Liceu “no aporta solucions per a res”

El risc d’incendi d’aquest estiu serà elevat

barcelona
economia

Les tempestes de dijous fan malbé molta fruita i cereals