Universitat
‘Gaudeamus igitur’ a Mariàngela Vilallonga
La catedràtica, i exconsellera de Cultura, s’acomiada de 48 anys de docència activa a la Facultat de Lletres de la UdG
Continuarà vinculada a la institució com a emèrita i li cedeix part del fons documental
En el llegat de Vilallonga com a docent, a més dels clàssics, també destaca la relació amb Rodoreda
L’himne universitari clàssic, assumit per consens tàcit al llarg de segles i dècades per estudiants i catedràtics, és el Gaudeamus igitur, una tonada anònima atribuïda a dos alemanys del segle XVIII, i que la catedràtica de filologia llatina de la Universitat de Girona (UdG) Mariàngela Vilallonga bregava perquè els seus alumnes durant tres dècades de docència s’aprenguessin i cantessin. Alegrem-nos, doncs –seria la traducció– dels aprenentatges lliçó a lliçó, dels progressos curs a curs, i de les graduacions de final de grau. I també de la jubilació de la catedràtica, que després de 48 anys dedicats a la docència, va pronunciar ahir la seva lectio ultima, la darrera classe magistral, en un homenatge que va congregar un centenar llarg de persones a la sala de graus Pep Nadal de la Facultat de Lletres de la UdG.
Ahir, però, en el solemne fins després a Vilallonga, que continuarà fent feina en un segon pla com a catedràtica emèrita, va faltar el cant, malgrat que ella el va reivindicar al final de la seva darrera lliçó dos mesos després de la darrera classe efectiva de llatí. El rector, Quim Salvi, va citar en paraules seves, via tuit, del 19 de gener, el dia que va anunciar que tancava l’etapa docent, en una efemèride que coincidia amb els naixements de Paul Cézanne i Prudenci Bertrana, la fundació del qual presideix des de l’estiu de l’any passat. El degà, Àngel Quintana, va coincidir que hi ha feina endegada que tiraran endavant en la nova etapa.
Abans que la catedràtica desgranés la seva intervenció, però, la professora Margarida Casacuberta va mirar de resumir un currículum dilatat, tot i que va començar pel record, del 1982, com a alumna, d’una Vilallonga que ja s’havia foguejat com a professora i que la va introduir en el domini d’un llatí que la professora, en discursos solemnes amb el desaparegut Modest Prats, ja practicava. En va destacar “la capacitat d’infondre confiança i entusiasme” als alumnes, i la “passió, elegància, compromís i humilitat” de la tasca docent al llarg d’aquests anys. Del pòsit acadèmic i per a la cultura en general que deixa Vilallonga, va esmentar a més dels estudis en profunditat sobre Jeroni Pau, Pere Miquel Carbonell o els humanistes catalans, valencians i aragonesos que escrivien en llatí als segles XV i XVI, la relació contemporània amb Mercè Rodoreda en els seus darrers anys a Romanyà de la Selva, a la casa del Senyal Vell, que perviu com a ruta literària.
Darrer repàs als clàssics
I va arribar el torn de la lectio ultima, en què la catedràtica va fer una darrera repassada actualitzada dels clàssics llatins, com ara Virgili, Lucreci i Sèneca, però sense deixar de banda el substrat hel·lènic de la poetessa Safo i Homer, fonts de les quals van beure els llatins, i que al seu torn van tornar a inspirar Dant, amb la Divina Comèdia i molts altres autors contemporanis. De la imitatio, a l’emulació i la contaminatio, un “nèctar d’abelles” que aprofitaven el pol·len de les flors dels clàssics, però que de vegades acabava amagat “al cau dels tresors” de les formigues. Ja abans del reconeixement, Vilallonga havia acordat formalitzar la cessió d’una part del seu fons –compartit amb la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Carles Rahola gironina i la Julià Cutiller de Llagostera– a la biblioteca de Lletres de la UdG, que ja està inventariant la seva correspondència i li va lliurar l’exlibris que testimoniarà el seu llegat. I com a darrer regal, a més dels rams de flors amb fulles de llorer –homenatge a les lletres i als clàssics–, un arbret Ginkgo biloba, de la mateixa espècie que el majestuós exemplar que durant anys havia retratat sovint al claustre universitari.
