“«Volem llibres, no marits» és el clam de llibertat de les joves rebels”

Sí, una greu vulneració dels drets humans de les dones i una de les més dures i encara poc visibles manifestacions de desigualtat i de violència masclista que afecta nenes, adolescents i joves de molts països del món. Com podríem entendre, si no, l’acte d’obligar algú a casar-se contra la seva voluntat? És un atac a la seva dignitat, a la seva llibertat i a la seva salut física i emocional que comporta un patiment terrible! El fet que aquestes unions es produeixin dins l’entorn familiar i del grup comunitari, que pot arribar a desplegar un enorme poder de coacció, deixa les víctimes molt indefenses i condiciona o anul·la la seva capacitat d’oposar-s’hi.

Efectivament, hi ha molts matrimonis forçats que no es detecten. És important prendre consciència que no ens trobem davant d’un simple i inofensiu costum, sinó davant d’una clara agressió als drets de les dones que ha de transcendir a l’esfera pública i que es necessita la implicació activa de les administracions i el suport de tota la societat per posar-hi fi. Sabem molt bé què passa quan la violència queda protegida en l’àmbit privat.

Ho és, es tracta d’un problema mundial de primera magnitud present en tots els continents, Europa inclosa. Segons dades d’Unicef, en la passada dècada hi havia 700 milions de dones casades abans de complir divuit anys, 250 milions de les quals abans dels quinze. I si no es revertia la tendència, el pronòstic per a aquest any 2020 era que 150 milions més de nenes o joves s’incorporarien a la funesta estadística. Es calcula que dotze milions de nenes són obligades a casar-se cada any abans d’arribar als divuit.

No, en general no s’ha revertit, si bé en alguns països, especialment de l’Àsia meridional, sí que hi hauria millores gràcies a l’accés de les nenes a l’educació i a l’esforç realitzat per sensibilitzar la població sobre els efectes perniciosos d’aquesta pràctica. Però ara la Covid-19 ha provocat la interrupció de molts programes d’erradicació de les mutilacions genitals femenines i dels matrimonis forçats, a més d’incrementar els nivells de pobresa, de manera que es tem un augment considerable dels casos. Les Nacions Unides parlen de tretze milions de menors addicionals que es veuran obligades a casar-se en els pròxims anys i que posaran en perill la seva vida amb embarassos prematurs i, evidentment, no desitjats. Més que mai és urgent implementar un pla internacional de protecció de les nenes i joves en risc de patir aquesta violència i totes les que tenen lloc en l’àmbit comunitari, que són les més amagades i impunes. Si no és així, el retrocés serà immens: perdre una generació pot representar perdre’n tres.

Perquè hi ha un indubtable efecte multiplicador tant en positiu com en negatiu: les joves que tenen l’oportunitat de decidir el seu futur, de formar-se i adquirir autonomia estan obrint la porta de la llibertat a les seves filles i són referents per a altres dones que es troben en la mateixa situació. En cas contrari, les probabilitats que la pràctica es transmeti a les següents generacions són molt elevades. Per això cal continuar els programes de prevenció com ja marca l’Agenda 2030, que inclou l’eliminació dels matrimonis forçats com una de les seves fites.

Esdevenen un fre per al progrés col·lectiu, són a la vegada causa i efecte de desigualtat perquè perpetuen un sistema patriarcal que es basa en la submissió de la dona al mandat del pare, del marit, del germà i dels homes del grup. El fet que la dona es vegi relegada al rol domèstic, que no gaudeixi del dret a l’educació o que en gaudeixi d’una manera molt limitada repercuteix en tota la societat, que desaprofita les seves aportacions al bé comú i als canvis necessaris per avançar i posar fi a les violències, un autèntic cercle viciós. D’aquí ve el lema de moltes joves que s’hi rebel·len: “Volem llibres, no marits.” Reivindiquen el dret d’una adolescent del segle XXI a una formació de qualitat i a decidir sobre la seva vida.

Una vella tradició arrelada i potent que entronca amb el concepte sobre la pròpia identitat. Molt sovint els matrimonis concertats per les famílies tenen com a objectiu reforçar els vincles i les aliances entre elles i assegurar la filiació, i això fa que en el context de les cultures de base comunitària el matrimoni no es concebi com una opció personal sinó com un pacte social del qual participa tot el grup.

En molt menor mesura, la taxa de matrimoni infantil dels nens equival a una cinquena part de la de les nenes. Ells se solen casar quan ja són adults i tenen més possibilitats d’escollir; elles no s’hi poden negar i en països amb escàs accés a la sanitat les complicacions durant l’embaràs i el part són la principal causa de mort entre les nenes o joves de quinze a dinou anys.

Que trenca el rol socialment assignat, que refuta la jerarquia per edat i sexe i que qüestiona el poder masclista tradicional. Una noia que diu no és una veritable revolucionària que s’exposa a diferents formes de pressió i coacció física i psicològica, com ara el menyspreu i el rebuig de la resta, maltractaments i privacions de recursos, xantatge emocional, solitud... per corregir la seva actitud. Si així i tot es manté ferma, el descrèdit i la vergonya recauen sobre la família i en especial sobre la mare, que no l’ha sabut educar en la pròpia tradició i que també en patirà les represàlies.

Sí, perquè en la seva virginitat descansa la reputació de la família, l’honor del grup i la salut del sistema patriarcal; no estem dient res de nou. En les societats europees on es té por al contagi de costums aliens, l’estratègia de les famílies partidàries d’aquesta pràctica és extremar les mesures de vigilància i control, per condicionar la forma de vestir, reforçar l’educació com a futura esposa i mare, prohibir les relacions amb persones d’altres orígens. El conflicte està servit, hi ha joves que diuen: com pot ser que la mare no estigui al meu costat si va passar el mateix que jo? Com pot ser que li importi més “el que diran” (no ser rebutjada pel grup) que el meu benestar?

Ja ho fan quan la mare se sent forta per defensar el seu criteri, però en general crec que hi ha més possibilitats que s’inverteixen els papers, que amb el temps les filles s’acabin convertint en educadores de les mares, com ha explicat l’activista pels drets humans Fatou Secka. Filles que s’han rebel·lat contra la norma, han sortit de la família, han tirat endavant amb el seu projecte de vida, de vegades estimulen les mares a seguir també el seu camí. Quan això passa és una meravella, té una potencialitat increïble, demostra que tot ésser humà porta a dins la llavor de la llibertat, per més dures que siguin les circumstàncies. Amb tot, el procés és difícil, les mares necessiten suport per trencar la barrera, sobretot recursos econòmics, que no hagin de dependre de ningú. La precarietat no hi ajuda gens.

Sí, tot i que potser la majoria de la gent ho desconeix. Entre les veïnes d’escala, les alumnes de l’institut o de la universitat, entre les joves que ens trobem a l’autobús, a l’ambulatori, al supermercat, passejant amb els seus nens petits..., n’hi ha que s’han vist obligades a casar-se o que estan sent pressionades. La incidència no és menor i les estadístiques oficials queden curtes precisament perquè és difícil detectar els casos. El 2009 el Departament d’Interior va aprovar un procediment intern de prevenció i atenció, i a principis de març del 2020 el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va presentar un protocol d’àmbit nacional que esperem que s’aprovi abans d’acabar la legislatura ja que seria una eina molt útil per afrontar el problema.

Sorgeix pel coratge d’un grup de joves nascudes a Catalunya o vingudes de petites que en la seva etapa adolescent es van veure abocades a un matrimoni forçat. Elles ens van fer prendre consciència de la necessitat de crear un projecte per fer visible i combatre aquesta realitat, són cofundadores de l’associació i la seva tasca, al costat de les quatre professionals que componen l’equip tècnic, és fonamental tant pel coneixement que tenen de la cultura d’origen com per la seva capacitat d’empatia i identificació amb les joves que ara es troben en risc. El projecte es va posar en funcionament el 2014 a través d’un conveni entre la Generalitat, la Fundació La Caixa, la Universitat de Girona i l’Associació Gironina d’Empresàries i d’aleshores ençà s’han atès més de cent usuàries, que són la punta de l’iceberg d’una violència que encara resta molt amagada.

Perquè el coratge de les joves per resistir l’impacte de la seva lliure decisió, que implica un fort conflicte i de vegades la ruptura amb la família, ha de comptar amb el suport efectiu de la societat; amb aquest nom els volem transmetre que no estan soles. De fet, es fa un pla de treball integral i individualitzat per a cada una d’elles segons les seves necessitats, un pla que inclou aspectes formatius, laborals, jurídics, de seguretat, que ofereix atenció emocional i psicològica, recursos d’habitatge; es treballa en xarxa amb agents socials del territori i es disposa del suport i la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, el Departament d'Habitatge, els ajuntaments de Salt i Girona, la secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, la Fundació La Caixa, la unitat de violència de gènere de la subdelegació del govern a Girona, el Col·legi de l'Advocacia de Girona, Dipsalut, l’àrea de compromís social de la UdG, la Càtedra de Responsabilitat Social Universitària, la Coordinadora d’ONG Solidàries... Animem a visitar el web valentesiacompanyades.org per conèixer millor la nostra tasca i sobretot per posar-s’hi en contacte si es té notícia d’una possible amenaça de matrimoni forçat.