Societat

Lucía Pose

PSICÒLOGA

“La salut mental té poc espai per a la paraula i això ha de canviar”

Treballem l’esperança perquè és la clau per superar tanta incertesa i cal parlar de construir per anar avançant
Hi ha una ignorància molt gran al voltant de les malalties mentals i de com són les persones que les pateixen

Els professionals alerten que una de cada quatre persones tindrà un problema de salut mental al llarg de la vida. Tot i aquesta elevada proporció, aquestes afeccions encara són molt desconegudes per la societat, que està plena de prejudicis i d’estigmes en relació amb els qui tenen trastorns o problemes de salut mental.

Portem un any de pandèmia i es detecten més depressions i suïcidis. Tots sortirem tocats del que estem vivint?
Tots patim perquè ens afecta en aspectes centrals de la nostra vida: la feina, les nostres relacions socials, la salut, la família, la mobilitat, i també en l’estat d’ànim en general.
En ple estat d’alarma van estudiar com afectava el confinament a persones que ja tenien una malaltia mental. Com ho van veure?
Va ser un esdeveniment traumàtic per a tothom, però volíem recollir si trobàvem diferències amb la població general. Els indicadors clínics relacionats amb l’estat psicològic es van deteriorar i això vol dir que les persones estaven més tristes, irritables, amb ansietat i trastorns en les pautes de son i de gana. A la segona part de l’estudi s’aprofundeix en les estratègies que van fer servir durant els mesos de confinament, per saber si tenien les necessitats bàsiques cobertes i se sentien acompanyades.
I quina realitat van trobar?
Estaven confinats però no aïllats. Encara que fos a distància, tenien un suport, però es van abandonar hàbits saludables. Vam mirar d’oferir activitats més cognitives i creatives perquè estaven molt exposats a les notícies, amb l’alarmisme de segons quina cadena de televisió que miressin. Les pors i l’angoixa de la pandèmia es van afegir als problemes que ja tenien i amb la fragilitat afegida dels qui no disposaven de prous recursos. Els mesos d’aïllament també van agreujar les relacions de convivència amb familiars, que van portar a situacions crítiques. Amb la xarxa sanitària al límit, també es feia complicat donar resposta als problemes normals de salut.
L’estudi compara usuaris de diferents entitats. Per què?
Vam comparar usuaris de l’Associació Arep de Barcelona amb els de la Comunitat Terapèutica del Maresme, que estaven ingressats al centre d’Arenys de Munt. Vam analitzar les diferències significatives entre els que disposaven de més espai o els confinats als pisos; també els ingressats que, tot i estar cuidats i acollits, no podien ni sortir ni rebre visites. Va ser una situació molt sobtada i anòmala, tant per als professionals com per als pacients. Ens va agafar a tots igual.
Van fer el seguiment telemàtic o no tothom hi tenia accés?
Ens vam coordinar amb serveis socials per reinventar-nos i contactar-hi fent activitats de grup a través videotrucades o missatges. A poc a poc s’han recuperat activitats amb els grups estables tant dels professionals com dels usuaris. Això ens ha reduït el nombre d’activitats i tenim un protocol molt estricte perquè moltes de les persones que venen tenen malalties associades i són considerades de risc. Crec que ens en vam sortir, tot i que encara lluitem, però aquest serà l’any de les vacunes.
La por al virus ha provocat aïllament. Encara hi ha persones a qui els costa sortir de casa?
Sí que n’hi ha que els costa més i d’altres que s’ha treballat per aconseguir que vagin tornant al centre. Per a ells és el lloc de referència i el que endreça la seva rutina, i no podent venir es va anar enrere. També ens hem trobat sorpreses de persones que estaven molt aïllades però es van adaptar en veure que era una situació que afectava a tothom igual.
Amb les restriccions, han pogut reprendre la normalitat al centre?
Encara som lluny del que era la nostra realitat abans, amb menys activitats i no podent venir tants cops a la setmana. Mirem de prioritzar aspectes com l’autonomia personal, la prevenció, les recaigudes, aspectes de salut, i recuperar el vincle social, que és el més important. Tots ens hem aïllat, però ells aquí poden relacionar-se, fer amics i anar a fer un cafè, i per això s’havia de tornar. Hi ha activitats en espais tancats i amb contacte físic, com l’expressió corporal i el teatre, que no s’han pogut fer per ara.
Un dels programes més innovadors que fan, ‘Alterarte’, ha tingut continuïtat?
Sí, però s’han dividit al taller d’art en dos grups estables amb els referents. Era important, és un dels programes en què, a més de desenvolupar la seva part artística, es potencia el vincle amb la comunitat interactuant amb altres artistes i persones del barri. Ara volem fer un grup reduït de cuina, en col·laboració amb l’Ajuntament de Mataró, que ens cedeix l’aula del mercat municipal de la plaça de Cuba. I un altre grup tornarà aviat a l’hípica Cal Senyor per fer equinoteràpia. És a l’aire lliure, però s’hi han de traslladar amb furgoneta, i aquest és el problema. Al centre de Premià de Mar s’està fent Pilates a l’aire lliure, adaptat a la situació.
La gent està esgotada del virus. Ara és quan surten altres problemes?
S’han arrossegat mesos conflictes i malestars amb una incertesa de cara al futur. Nosaltres vam afegir un punt al qüestionari als pacients per preguntar sobre l’esperança, perquè creiem que és la clau que ens permetrà superar tanta incertesa. Tots hem après que no tot es pot controlar, però s’ha de confiar que hi ha un horitzó. Aquesta és part de la nostra feina: ajudar a crear aquesta esperança. S’ha de continuar parlant de construir perquè, si no, és molt difícil avançar.
Hi ha qui no va saber com demanar ajuda en el moment que calia?
Els usuaris que ja ateníem van tenir suport des del minut zero amb els recursos disponibles. És cert que la població va anar tirant i ara s’evidencia la manca de psicòlegs i psiquiatres al nostre país. Estem sempre a la cua: primer va ser una crisi social, econòmica, i la salut mental queda per al final. I les dades són terribles, amb més casos de depressions, angoixes i suïcidis.
S’han afrontat els problemes mentals amb ansiolítics en comptes de posar més professionals?
La salut mental té poc espai per a la paraula, i això ha de canviar. Les pastilles van més de la mà dels tractaments mèdics, que són importants, però no han de ser l’única teràpia. Els mateixos pacients ho diuen, que prenen moltes pastilles però els malestars no els marxen. Això també respon al paradigma de la nostra societat que busca solucions ràpides, efectives, en què s’ha de consumir, produir i estar sempre bé.
Costa parlar de les emocions i del que et pot passar pel cap?
És una barreja de diferents factors. Hi ha un tema cultural, perquè hi ha molts estigmes, no està ben vist. I el paradigma és que si tens un problema ho has de solucionar el més ràpid possible, no hi ha espai ni temps per estar malament. A les persones ens passen coses i hi ha d’haver un espai per parlar-ne. Quan nosaltres fem activitats involucrant veïns que no coneixen els problemes del col·lectiu, arriben amb un munt de dubtes perquè no saben què es trobaran. En acabar s’adonen que hi ha una ignorància molt gran al voltant de les malalties mentals i de com són les persones que les pateixen.
Un món desconegut que ens pot afectar a tots. Això és el que fa respecte?
La por que et mirin malament i que es pensin que estàs boig. Per això és important posar-hi recursos i treballar amb la població. La prevenció a les escoles és una fita per fer entendre i donar espais perquè la gent pugui parlar del que li passa. Ara hi ha un programa específic amb agents de salut mental que s’està implantant a Catalunya amb gent jove i que es diu No trastorns psicòtics incipients. L’objectiu és detectar els qui pateixen la primera crisi, en una feina precoç per evitar la cronificació de malalties quan no hi ha un greu deteriorament de la persona en l’àmbit social, laboral i de salut.
Parlem de malalties mentals entre els més joves i de cronificació...
Abans s’agafaven tard i es tancava la gent als manicomis. Ara, per sort, s’ha avançat i es treballa en la recuperació i mirar d’agafar els problemes a l’inici. Potser aquests joves hauran de conviure tota la seva vida amb una malaltia, però això no vol dir que no puguin fer vida normal, treballar i tenir una parella.
La pandèmia afecta els joves en una edat complicada emocionalment. S’hi ha d’estar més alerta?
Ells pateixen les restriccions en un moment de la seva vida en què les relacions socials són molt importants, i haver d’estar aïllat a casa, no anar a escola o fer-ho tot virtual, no ajuda. Els joves que atenem amb problemes de salut mental han deixat rutines i calia crear un altre cop els vincles. L’esforç de sortir de casa implica uns horaris, llevar-nos aviat, vestir-nos i agafar el transport públic encara que sigui per anar a fer una activitat. Tot forma part d’una perspectiva de futur.
Les pors, les angoixes i la incertesa pel virus, es pateixen en el dia a dia?
Sí, la Covid ocupa un espai i dediquem una estona a parlar-ne, del que sabem de les vacunes o de si algú té familiars amb risc... És molt present i el repte és començar a introduir altres coses que no siguin el virus. S’ha d’avançar i que no ens paralitzi. Fa un any i sembla que passen els dies i estem en el mateix punt. En la mesura que les restriccions i la seguretat ens ho permeten, anem reprenent més activitats per no donar voltes al virus.
Han tingut molts contagis entre els usuaris?
No sé si han estat les mesures o si ha sigut la sort, però no hem aturat gaire la nostra feina. Pel que fa a vacunació, són molt pocs els vacunats, no els ha tocat encara, per edat. En el moment que estiguem la majoria vacunats estarem més tranquils. Sí que els usuaris que són als pisos assistits que tenim han estat vacunats juntament amb el col·lectiu de les residències.
Què pensa quan sent polítics fent mofa de la salut mental, estant a la cua pel que fa a psicòlegs i psiquiatres per habitant en la sanitat pública?
S’avança amb comptagotes i convivim des de sempre amb la manca de recursos. Els usuaris ens expliquen les cues d’espera per tenir hora i també coneixem molts professionals. No es considera que els problemes mentals formin part de la salut i hauria de ser una prioritat. Si els esforços s’aboquessin a la prevenció i la part psicosocial, no caldrien tants diners en l’atenció sanitària i la cronificació del malalt. Amb recursos ambulatoris no es col·lapsarien les urgències i es podrien reduir els ingressos.
Hi ha un nivell de recuperació elevat d’aquest tipus de malalties?
Hi ha moltes patologies, tantes com malalts, per això és més important treballar l’aspecte psicosocial que no la curació de la malaltia. Aconseguir que la persona pugui viure de la manera més feliç possible i que millori la seva qualitat de vida, és una part de la curació. Potser aquestes persones després de trenta anys continuen tenint deliris o sentint veus, però han pogut trobar la manera de tenir un projecte vital. S’han de posar els recursos perquè puguin trobar la manera de ser un objecte actiu en la seva comunitat i en la societat i que no es vegin com un malalt en què la resta decideix per ells.
Us plantegeu fer una segona part de l’estudi per saber com es troben un any després de la pandèmia?
Ens ho vam plantejar així a l’inici i ens agradaria fer la comparativa de com es troben ara, quan no estem confinats però encara vivim amb la incertesa de la pandèmia. Seria interessant saber què pensen i com ho viuen.

De l’Argentina a Barcelona

Nascuda a l’Argentina el 1983, va venir a Catalunya el 2007 per ampliar els estudis de psicologia a la Universitat de Barcelona. Va decidir quedar-se i el 2009 va entrar a treballar al Centre de Formació i Prevenció (CFP) del Maresme per treballar en la recuperació psicosocial. Conjuntament amb Blanca Gimeno, van fer un estudi sobre l’impacte del confinament entre els usuaris d’alguns centres que es va publicar a la revista del Col·legi Oficial de Psicologia. L’any de la pandèmia, en què es van restringir les activitats grupals per evitar els contagis, el CFP, amb dos serveis de rehabilitació comunitària, un a Mataró i l’altre a Premià de Mar, ha atès 220 persones amb malalties mentals greus. Entre els serveis, hi ha el centre especial de treball La Closka, on les persones amb malalties mentals s’encarreguen de la producció d’ous ecològics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El B-Travel tanca edició amb 10.000 visites i supera les expectatives malgrat la pandèmia

Barcelona

El G7 es compromet a donar 1.000 milions de vacunes als països en desenvolupament

Falmouth (Regne Unit) / Brussel·les

Desallotgen més de 5.100 persones per ‘botellons’ i aglomeracions a Barcelona

Barcelona

Valoració positiva en el primer cap de setmana de restriccions de vehicles al Cap de Creus

cadaqués

Mor un motorista de Caldes de Montbui en un accident de trànsit a Moià

moià

Gairebé el 50% dels catalans a partir de 16 anys té una primera dosi de la vacuna

barcelona

La situació de la Covid-19 es manté estable

barcelona
JOSEP GONZÁLEZ-CAMBRAY
CONSELLER D’EDUCACIÓ

“La transformació educativa és imprescindible”

Barcelona
SOCIETAT

Tornen les atraccions, amb una fira a Mataró