Societat

Agorafòbia

Taquicàrdia i pànic a sortir al carrer

Després del confinament, la Irene s’ha passat mesos al sofà de casa seva

Tenia por de tenir a l’aire lliure un atac de pànic

Gràcies a la teràpia psicològica, la Irene ha pogut fer vida normal i treballar

La Irene ha accedit a donar el seu testimoni perquè ha viscut en primera persona “que tothom pot tenir problemes mentals, encara que et pensis que a tu no et passarà”, però prefereix mantenir-se en l’anonimat per protegir la seva intimitat. Abans de la pandèmia era una jove “normal”, “activa” i amb una intensa vida social, però després del confinament es va passar mesos esmorzant, dinant i sopant al sofà, sense deixar de plorar i tenint “pànic a sortir al carrer”. Havia desenvolupat una agorafòbia que ha superat gràcies a una teràpia psicològica, però abans de rebre l’alta de la seva psicòloga ha passat “cinc mesos molt dolents”. “Durant el confinament vaig estar bé, tancada a casa amb la meva mare, però al mes de maig vaig començar a tenir símptomes estranys, com ara que el cor m’anava de cop a mil.”

Va pensar que havia d’anar al metge per fer-se un electrocardiograma, però ben aviat va veure que les taquicàrdies no eren provocades per cap problema físic sinó per l’ansietat. “Un dia vam anar a comprar amb la meva parella i al pàrquing vaig quedar blanca, estava marejada i en estat de xoc, no sabia què em passava i vaig arribar a pensar que em moria.” Va anar a urgències i el psiquiatre de guàrdia la va medicar, però els problemes només havien començat. “A casa també tenia atacs de pànic, com m’havia passat a l’aparcament subterrani, però almenys allà no patia per si em desmaiava, era la meva zona de confort. Em sentia incapaç de sortir al carrer.” “Em passava tot el dia plorant, preguntant-me què era allò que m’estava passant i tement que em quedés així de per vida”, recorda.

Abans de la crisi sanitària, la Irene no havia patit res semblant, tot i que sí que puntualment, davant alguna situació estressant, estava “molt nerviosa” i, arran del divorci dels seus pares, fa sis anys, tenia claustrofòbia i no podia agafar l’ascensor. “No hi donava importància –explica–, però encara que primer volia creure’m que la pandèmia no m’havia afectat, és obvi que la incertesa i les restriccions em van deixar tocada i es van ajuntar amb l’ansietat que ja tenia latent.” Els pares li van pagar l’ajuda psicològica, però reclama més assistència terapèutica pública, que es faci molta més prevenció i que s’ensenyi a “gestionar l’ansietat”. Ara ha treballat un mes –estava a l’atur– i ha estat la prova de foc: “Encara porto les pastilles a sobre perquè tinc por de tornar a tenir un atac de pànic, però estic contenta, he pogut fer vida normal.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Els autocars turístics, sota terra

Barcelona
La monarquia

Bestiari il·lustrat

GIRONA

Busquen fons de l’Estat per pagar les sentències del personal

girona
La crònica

Els triangles que dibuixaria Maria Antònia Canals

BADALONA

Mig centenar d’usuaris de Can Bofí Vell de Badalona, condemnats a tornar al carrer

BADALONA

Èxit del concert de celebració dels 25 anys de Girona Centre Eix Comercial

girona

La justícia també tomba la superilla de Compte Borrell

Barcelona
salut

Anuncien que el nou hospital de Calella estarà fet el 2030

calella

Èxit de vendes el primer dia de l’Expocasió

fornells de la selva