MARINA SONADELLAS
EDUCADORA SOCIAL I ANTROPÒLOGA
“Són nois amb una voluntat i valentia molt grans”
Hi ha un abisme entre els que aconsegueixen la regularització i els que es queden al carrer com a adults i sense papers
L’èxit migratori fa que moltes vegades no expliquin a casa seva el que els passa aquí
A finals del 2018 es va disparar l’arribada de joves immigrants a Catalunya i es va desbordar la capacitat de les administracions de donar una resposta a l’emergència. Enmig d’un panorama d’improvisació, Marina Sonadellas va començar a treballar en un projecte d’atenció a aquests joves.
Per la manera com vostè es va incorporar al centre de cura dels joves, dona a entendre que no hi havia cap previsió sobre aquest fenomen migratori, ni com calia reaccionar.
De la part de l’administració no t’ho sabria dir ben bé, però la sensació era que no s’estava planificant l’acollida. No sé fins a quin punt hi havia coneixement real de quins eren els fluxos i com es podien preveure. És veritat que a finals d’estiu, per una qüestió de corrents, és quan hi ha més arribades. Aleshores hi va haver un flux irregular. Però com es va fer la inversió de recursos i com es van construir els serveis, sí que respon a una manera d’actuar improvisada.
Com a professional va tenir aquesta sensació?
Totalment. De fet el llibre comença així. I era literal que els nanos estaven en un poliesportiu i que necessitaven professionals. Jo em vaig incorporar al cap d’un mes de l’obertura del servei quan tot just arribaven els barracons, que és el primer espai que els van cedir.
Al llibre no especifica els municipis on es van situar els centres d’acollida.
Volia preservar l’entitat, i no per por a represàlies, perquè ja no hi treballo. No es tractava d’entrar en un discurs incendiari cap a una entitat, perquè al final totes les entitats del tercer sector van respondre igual i el que va fer aquesta ho van fer pràcticament totes.
Quan va començar, de quins mitjans disposava per dur a terme la feina?
Quan van arribar érem ens uns barracons en un antic institut de secundària, amb la qual cosa en l’aspecte residencial sí que hi havia lavabos i espai físic per posar lliteres on els nanos poguessin dormir, però hi va haver un temps que no hi havia dutxes i calia anar a un poliesportiu de la ciutat que ens en cedia. Aquesta va ser la carència més important, al principi. Després en van portar com aquestes que hi ha als festivals, però era molt precari i generaven molt de malestar i molt de conflicte, sobretot a l’hivern, ja que no hi havia aigua calenta per a tot. Calia fer estratègies per veure quin nano es dutxava amb aigua freda i quin no.
Si no hi havia aigua calenta suficient és que els mitjans eren insuficients.
Totalment. Allò era un institut, no era un espai pensat perquè hi visqués gent.
Dormien al poliesportiu?
Jo al principi no hi era, però m’imagino que dormien damunt de màrfegues.
I aquesta improvisació provoca el nomadisme del centre, que va anar canviant d’emplaçament.
En dos anys vam fer quatre trasllats diferents, amb entorns diferents. Una cosa és una gran ciutat, una altra un municipi turístic i una altra, una casa rural al bosc. Eren contextos molt diferents, molt espaiats entre si, i era molt difícil fer teixit comunitari perquè mai sabies quant de temps podries ser en un lloc. En el vessant formatiu, els nois començaven cursos amb la incertesa de saber si podrien acabar-los.
Això és un problema greu, perquè els nois arrelen al lloc on hi ha el centre.
Era com treballar en una incertesa total i absoluta, tant pel que fa als nanos com a la nostra pròpia.
Quan un noi arriba a un d’aquests centres d’acollida, què espera?
Doncs un espai on poder viure-hi, on poder aconseguir papers, perquè això és fonamental. Ells saben, perquè està regulat per llei, que a qualsevol menor que entri al territori l’Estat li ha de garantir documentació, que tingui una situació regular.
I aquesta regularització fins a quin punt arriba?
Fins a tenir un permís de residència temporal. Ara no recordo com està, però eren dos anys i prorrogable a tres.
Tenir aquesta documentació és la seva obsessió?
És clar, bastant. El fet que emigrin com a menors saben que és una manera de poder regularitzar-se, perquè la llei d’estrangeria amb els adults és limitada.
De les converses que ha tingut amb ells, la idea principal per la qual decideixen venir aquí, quina és?
Depèn molt dels orígens, però, primer, hi ha poder regularitzar-se, després el tema dels estudis i, en tercer lloc, treballar i poder ajudar les famílies.
És evident que quan un noi marxa de casa seva és perquè allí no està bé.
En el cas dels nanos subsaharians, que els trajectes que han de fer són molt més llargs i perillosos, hi ha una inversió ja no només d’energia i de risc personal, sinó que hi ha una inversió econòmica molt forta de la família.
La família els envia?
Bé, és un dir. Hi ha nois que, amb consciència, sí que han decidit emigrar sols, i en altres hi ha més pressió familiar. Hi ha famílies que arriben a vendre’s una casa per pagar-los el viatge.
Això, des de l’òptica occidental, costa d’entendre: un nen que és a casa seva i que de cop i volta ja no hi és.
Sí. De fet, hi havia males interpretacions al centre, a vegades, perquè ells et deien: “És que jo a casa meva treballava, jo aportava diners a casa, i aquí m’estàs dient que soc un nen.” És a dir, molts d’ells ja actuaven com a adults al seu país d’origen.
Ells diuen que “els nois espanyols no treballen al camp”...
Aquesta frase és en un context determinat. Ells associen Europa a la urbanitat i el que esperen i busquen és ciutat, consum, formació...; en canvi, el món rural forma part del passat
Se’ls jutja sempre des de la presumpció de culpabilitat. Per què?
S’ha construït un imaginari social, almenys durant aquella època, del que és un menor estranger, que s’ha categoritzat com a mena.
Com n’hem de dir?
Això és tot un debat. Hi ha gent que parla de joves migrants sols, però el concepte sol es posa en qüestió perquè mai viatgen sols, sempre ho fan amb cosins o amics. I en el tema de menors, també sabem que entre el col·lectiu hi ha majors d’edat.
‘Mena’ és un terme periodístic i vostè no el troba encertat.
No m’agrada, no tant pel contingut del terme, com sí per l’ús mediàtic que se n’ha fet. A partir d’aquest terme s’ha creat un estigma a partir d’aquest concepte i s’ha creat la dicotomia “els nostres nens i els nens de fora”.
A un noi de fora se’l mira amb recel, per quin motiu?
Hi ha la por al que és desconegut i als orígens, que culturalment coneixem poc.
Què poden aportar aquests nois a la societat catalana?
Són uns nois amb una voluntat i una valentia molt gran. Que un menor de setze o disset anys travessi tot Àfrica i vingui fins aquí, parla d’uns joves que són molt valents.
No tenen por?
De por sí que en tenen, però desenvolupen estratègies per fer-hi front. Després hi ha molts nanos que estan formats. Hi ha de tot, molts venen de situacions precàries, n’hi ha d’analfabets, però també n’hi ha que han fet estudis.
Hi ha una gran diversitat.
En el moment d’escriure, la intenció era mostrar aquesta diversitat. S’ha creat la imatge del menor marroquí que viu al carrer, que delinqueix, que roba. Aquesta és la imatge que mediàticament es va construir en aquell moment. Però hi ha nois des de classe mitjana a nois de zones rurals del Pakistan que han fet mesos i mesos de viatge fins aquí.
Com veuen ells el fet de portar aquesta etiqueta de ‘mena’ al damunt?
Malament, perquè ells noten l’estigma. Quan fèiem sortides i anàvem amb metro, notaven el recel de la gent, que s’agafava les bosses. Ells veuen les notícies, ho saben.
Hi ha dos moments crítics en la seva estada al centre, un és el suïcidi d’un dels nois. Com es va viure?
Els que eren més propers van tenir la pèrdua d’un amic a aquesta edat, i l’altre fet va alimentar les angoixes del que suposava desinternar un noi, és a dir sortir del circuit de protecció, que és el que li va passar a ell. Quan va sortir del centre va anar a una família d’acollida, no es va quedar al carrer, però era un nano amb una sèrie de dificultats que no es van poder atendre bé. Els nois sabien que no havia estat ben atès i que igualment va haver de sortir del circuit, i els nois et deien: “Quan jo surti què em passarà?”
A Occident fer 18 anys vol dir entrar en un món on pots fer i desfer, però per a ells arribar a aquesta edat és la por a perdre la protecció que han tingut fins ara.
Hi havia moltes incerteses i alguns nois van sortir del centre amb una situació de total desemparament, passant de ser un menor protegit pel sistema a un adult sense papers, en alguns casos, moltes vegades sense entendre l’idioma, sense tenir xarxa aquí.
Per tant, quina sortida tenen si no és el delicte?
Cap. Tampoc crearé una visió romàntica del conjunt de nois. N’hi ha que potser al seu país ja delinquien, però la majoria ho fan per precarietat.
L’altre moment dur va ser quan el centre va ser objecte d’un atac d’uns que volien linxar els nois.
Allò va ser molt difícil. Nosaltres només en vam tenir un i companys d’altres serveis en van tenir més o en pobles més hostils. En el nostre cas va ser arran d’un incident amb un jove del barri del costat i la reacció va ser desproporcionada.
D’on neix aquest odi de la gent contra aquests nois.
Potser en un altre lloc l’incident hauria anat diferent i haurien anat a buscar un noi i prou. Però és clar que té a veure amb el racisme i que no volien un servei així al barri.
Per què va abandonar el projecte?
Estava molt cansada i en l’aspecte personal era una mica insostenible. Fèiem torns, treballàvem tres dies, moltíssimes hores, dormíem fora. Vam haver de llogar un pis entre tots els professionals que érem de fora de la zona per poder dormir perquè no hi havia condicions.
Vostè va entrar en un sector on hi havia falta de mitjans. Ha millorat?
S’està avançant, s’ha invertit i es vol canviar el model de macrocentres a pisos, sobretot per als majors de divuit anys. Es vol que els nanos tinguin més autonomia i accés a recursos formatius.
No els arriba, als seus països d’origen, que això no és cap paradís?
Crec que cada vegada més, però és cert que la pressió social i familiar de l’èxit migratori fa que moltes vegades ells tampoc expliquin al cent per cent el que els passa. Es fan fotos amb les motos, la roba de marca, per aparentar un èxit.
Què se n’ha fet, dels nois?
Hi ha una gran diferència entre els que van aconseguir regularitzar-se i accedir a un pis amb prestació i els que es van quedar al carrer i ara estan com a adults sense papers. Hi ha un abisme.
Un testimoni únic
El periodisme ha donat a Marina Sonadellas una oportunitat única per poder expandir la seva professió d’educadora social al conjunt de la societat. Va ser com a treball final d’una diplomatura de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma que va escriure un relat vivencial, ara publicat per Angle Editorial amb el títol Menors i migrants, que va resultar guanyador del IV Premi de Periodisme Literari UAB. El text és fruit de la seva experiència professional en un centre d’acolliment per a joves estrangers enmig d’una crisi d’arribades. El llibre serveix per conèixer millor la vida d’aquests menors a qui el periodisme ha etiquetat despectivament com a mena, però també per dignificar la comunitat d’educadors que treballen amb precarietat de mitjans en una feina dura, de desgast físic i emocional, necessària i gens reconeguda.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
