“Tota relació pot acabar convertint-se en tòxica”

És una relació que, bàsicament, ens fa patir. Sigui perquè no encaixem en aspectes que són importants per a nosaltres, perquè pensem de manera oposada en temes essencials que fan que no puguem fluir ni sentir-nos a gust, sigui perquè hi ha maltractament físic o psicològic amb conductes d’abús, violència o faltes de respecte.

En la violència sempre hi ha toxicitat, però en la toxicitat no sempre hi ha violència. Per exemple, si tens un amic que sempre que surts amb ell pren drogues i a tu no t’agrada consumir-ne, tard o d’hora t’acabaràs cansant de quedar i sortir amb ell perquè no connectaràs amb aquesta manera de ser i actuar. Si tens una parella que té clar que no vol tenir fills i tu tens clar que sí, i no us poseu d’acord, acabareu discutint i sense arribar a un punt en comú perquè mireu en direccions oposades sobre un tema molt important. Si cap dels dos vol renunciar al seu desig, acabareu patint inevitablement.

Sorgeix en el moment en què una de les dues persones se sent malament per la conducta de l’altra i no se n’allunya, és a dir, l’hi permet. Per molt que hi hagi qui afirmi “Ja li he dit que això no ho pot fer o que així no em pot parlar, que no l’hi consento”, si a efectes pràctics no marxa d’allà ni posa límits a nivell de conducta, això és el que percep l’altre. És a dir, no importa tant el que diem sinó el que fem. Si li dius “No ho facis més” però aquella persona sap que per molt que l’hi diguis no hi haurà cap conseqüència ni la deixaràs, continuarà actuant igual. Al final, aquesta forma d’actuar s’acaba normalitzant i ja ni tan sols te n’adones.

I tant. Tota relació pot acabar convertint-se en tòxica. Independentment de com hagi sigut l’inici, les relacions canvien amb el temps i pot ser que s’enforteixin, que superin dificultats o que ens destrueixin cada cop més. Que durant l’enamorament sentim molta química (no només a l’adolescència), és una conseqüència de tots els canvis que es produeixen al cervell, però no hem d’oblidar que estem vivint aquesta primera fase i que encara no coneixem bé l’altra persona. És freqüent que a l’inici les relacions ens semblin una cosa i que amb el temps ens n’acabem trobant una altra de totalment diferent. Per això no hauríem de prendre decisions molt importants o que impliquin un compromís a llarg termini durant l’enamorament. És més recomanable esperar un temps perquè aquesta primera fase de la relació hagi passat i tota la part química s’hagi estabilitzat.

Si patim. Si tenim símptomes com angoixa o tristesa, estem deprimits, perdem l’energia, la creativitat, les ganes de fer coses, ens obsessionem per aquella persona, per les coses que passen amb aquella persona, per com evitar els conflictes amb aquella persona. Si tenim insomni, busquem la forma d’agradar-li perquè ens reconegui, etcètera. També podem sentir que ens anem perdent a nosaltres mateixos, que canviem fins al punt de sentir que ja no recordem ni com érem abans...

Perquè hi ha manipulació. Si qui et controla juga a un doble joc en què, per un costat, et fa sentir molt especial i molt valuosa però, per l’altre, et controla i et treu la llibertat però quan ho fa et diu que és perquè li importes tant i tant que té por de perdre’t i que així està més tranquil, pot ser que inclús et sentis afortunada de tenir algú que et valori tant i es preocupi tant per tu. I pot ser que, per això, comencis a veure la realitat d’una manera distorsionada, és a dir, que sentis que aquesta forma d’actuar és un regal i que tens una sort que molt poca gent té...

No és que la relació tòxica creï addicció sinó que l’addicció pot ser el que et dificulti que tallis aquella relació tòxica. Aquesta addicció té un nom: dependència emocional, i és la incapacitat de tallar aquell vincle encara que en el fons tinguis clar que et fa mal i no va enlloc. Sents una por terrible, profunda i paralitzant que s’acabi, a no tenir més aquella persona al teu costat, a perdre-la per sempre. Prefereixes estar mal acompanyat abans que quedar-te sol i sense ella.

Pot tenir conseqüències devastadores. Allunyar-nos de qui realment ens estima, pèrdua de l’autoestima (deixem de cuidar-nos...) i acabar emmalaltint. Els símptomes físics són també molt habituals i podem generar malalties.

No és fàcil, però sempre es pot superar i t’asseguro que és un camí que sempre val la pena. Cal fer un procés per enfortir l’autoestima, reconnectar amb el nostre poder personal, amb el mereixement i, sovint, també, amb la dignitat. De vegades també és necessari un procés d’educació emocional que ens permeti entendre l’amor i les relacions d’una manera més sana, que ens ensenyi on hem de posar els límits i com fer-ho sentint-nos totalment innocents.

Això ja és més complicat. Com a pares no sabem mai fins on podem interferir o on no ens hauríem de ficar, però també és cert que si veus un fill patint una situació de maltractament, costa molt quedar-te amb els braços plegats. Jo crec que el millor és intentar parlar amb el fill o filla per fer-li veure el que veus tu (i que potser no se n’adona perquè ho té normalitzat) però sempre sense jutjar ni parlar malament de la seva parella, per evitar que es posi a la defensiva i es giri contra teu. Si malgrat tot això no vol entrar en raó i la situació cada cop està pitjor, el millor és intentar mantenir-te al marge i acceptar que és la seva decisió i la seva vida, deixant-li clar que si et necessita o vol ajuda seràs allà per ajudar en tot el que puguis.

Acostuma a ser una barreja de diferents factors. Els més importants són l’educació i la societat en la qual hem crescut, que ens transmet la idea de tenir una relació de parella estable i duradora com a situació ideal i d’èxit i felicitat (i la resta com una situació de fracàs o infelicitat). Una altra és l’autoestima, ja que com menys valuós et sentis, més fàcilment pensaràs que si perds aquella parella no en trobaràs cap altra i que val més aguantar. I la tercera, la por a quedar-nos sols..., ens fa pànic no tenir parella.

Perquè ho veiem com un fracàs, com un senyal de poca vàlua, de poc atractiu, ens sentim jutjats i criticats però no ens adonem que la majoria d’aquestes crítiques i judicis estan dins el nostre propi cap. Tot i això, hi ha moltes famílies que encara pressionen amb comentaris tipus “Ja veuràs que aviat trobaràs algú” o “Encara no tens parella?”..., i això crea molta pressió. Es continua veient normal tenir parella i això crea molta pressió quan no en tens...

Sí, als joves també els passa. De persones obsessionades a trobar parella n’hi ha de totes les edats. Igual que hi ha parelles que encadenen relacions, i això tampoc és gens sa, perquè no et dones temps per reflexionar, per aprendre i per créixer després de l’última experiència.

Jo soc més de creure en buscar “taronges senceres”: persones independents, autosuficients, que no necessiten ningú per ser felices, que saben estar amb elles mateixes, amb la seva pròpia companyia, que tenen inquietuds, il·lusions, vida social, vida interior. Crec que quan un ha arribat a sentir-se així és quan realment està preparat per construir una relació de parella sana de veritat.

És complicat quan veus que no te n’has adonat i quan prens consciència que has permès coses que no hauries d’haver tolerat, que has posat en joc la teva dignitat, que t’han pres el pèl o quan veus tot el que has perdut estant allà atrapat i sense créixer. Però és necessari que connectem amb la innocència, que entenguem que ningú ens ha educat ni ens ha informat ni preparat per identificar i entendre aquestes situacions i que, per tant, és normal que no les hàgim vist venir. El més valuós és que fem l’aprenentatge adequat per evitar que es torni a repetir en un futur.

Si tornem a caure en una altra, és que no hem après el que la vida ens estava intentant ensenyar amb aquella història. Quan hi ha aprenentatge, hi ha canvi. I quan canvies, ja no tornes a permetre que allò et passi un cop més.