La vivència de David Fuentes a l’institut públic és el relat del fracàs d’un sistema. Aquest jove de 16 anys, veí de Sant Joan Despí, no va tenir cap problema en l’educació primària però el pas a la secundària “va ser traumàtic”, assegura. Qualifica els tres anys que va estar a l’institut d’“infern”, ja que no se sentia a gust amb els professors, ni amb els companys, ni tampoc amb ell mateix. Se sentia sobrepassat per la simple acció d’anar a classe, i confessa que se sentia “abandonat”. “Els professors no es preocupaven per mi ni per saber quins problemes tenia a casa o al carrer. Ja entenc que tenen 30 alumnes a classe i no vull culpar l’institut, però, a excepció d’un professor, mai em van preguntar què em passava.” El jove no feia ni els deures ni els exàmens i s’arribava a dormir a classe. La resposta dels docents, segons relata, era: “Queda’t al racó i no molestis.” La sensació d’estranyesa de Fuentes es va agreujar quan va repetir primer d’ESO i es va separar dels seus companys. A segon d’ESO la desconnexió amb l’institut ja era total. “Tot m’importava ben poc”, diu.

Després d’un conflicte al centre va ser cridat al despatx de la directora. “Em va dir que no sabien què fer amb mi i que m’enviarien al Llindar”, una escola de noves oportunitats amb instal·lacions a l’Hospitalet i Cornellà. “M’ho pintaven fatal, semblava que fos una presó, però per a mi va ser el paradís. Aquí em sento estimat.” Es va trobar amb un sistema que prioritza l’acompanyament a l’alumnat i l’adaptació al ritme de cadascú amb l’objectiu de fer-los recuperar les ganes per aprendre. Fuentes està a l’aula taller, un programa que forma part d’una unitat d’escolarització compartida i present al Llindar des que l’escola de noves oportunitats va obrir fa 18 anys. Continua matriculat al seu institut però al Llindar s’escolaritza en una ESO flexible. “Treballem amb grups petits, de 10 o 12 alumnes, i ens adaptem seu nivell, que pot ser diferent dins de cada grup”. Així ho explica Miranda Díaz, tutora de l’aula. La tutora és una figura cabdal, ja que imparteix totes les assignatures troncals, a diferència del que ocorre a l’institut. “És important perquè les experiències dels nanos que venen són bastant complicades, arriben molt enfadats amb el sistema que els exclou. No s’han sentit acompanyats, segurament pel desbordament que es viu als instituts.” Fuentes ha aconseguit l’objectiu de l’escola, que és recuperar un alumnat despenjat i fer que vulguin seguir estudiant. Molt probablement es graduarà en secundària a final de curs i la seva intenció és continuar al Llindar cursant un certificat de professionalitat d’imatge personal.

La vivència de David Fuentes és un exemple clar de l’abandonament escolar prematur i dels instruments que poden servir per revertir-lo. Aquest terme es refereix a l’alumnat que no continua estudiant més enllà de l’educació secundària obligatòria. L’any passat aquesta situació s’aplicava a més de 97.000 joves d’entre 18 i 24 anys, segons dades de la fundació Jaume Bofill. L’elevat abandonament es deu sobretot a l’alumnat que deixa els estudis just després de l’ESO: el 61% dels joves de 19 anys que el 2020 havien abandonat els estudis ho havien fet en acabar el quart curs de secundària.

Elena Sintes, cap de projectes de la fundació Bofill, enumera els perjudicis que a nivell general i individual provoca tenir a penes la titulació obligatòria. “Deixar els estudis abans d’hora aboca el jovent a unes condicions de vida precàries. Pateixen més atur, més precarietat laboral si treballen, tenen uns sous més baixos i arrosseguen més problemes relacionats amb les seves condicions de vida i salut.” Si obrim el focus al conjunt del país, “l’abandonament escolar prematur té un cost important en termes de compensacions socials que se situa en un 1% del PIB”, destaca Sintes.

Catalunya se situa al capdavant de l’abandonament en el rànquing europeu, amb un 16,9% de l’alumnat, tot i que ha anat reduint progressivament la taxa, que se situava en el 30% fa 20 anys. Al conjunt de l’Estat el percentatge és del 13,9% i a Europa, del 9,7%. Segons el registre d’alumnes de Catalunya, aquest percentatge s’eleva fins al 23,6% en cas d’alumnes de cicles formatius de grau mitjà. A tercer d’ESO abandona el 4,7% dels estudiants. El motiu del trist lideratge és el pes dels serveis, el turisme i la construcció en el sistema productiu, explica Sintes. El mercat de treball atreu, especialment en èpoques de bonança, joves amb poca qualificació. La correlació es fa evident en el fet que en èpoques de vaques grasses s’incrementa l’abandonament escolar i en èpoques de crisi econòmica es redueix. “Han ajudat també a reduir-ho polítiques educatives com l’aposta per la formació professional, que s’ha revalorat i ha tingut un increment de places”, assenyala Sintes. La fundació va posar en marxa a primers de març una campanya en què fa una crida de país per desplegar polítiques que abordin l’abandonament com un gran repte educatiu i social.

També els ajuntaments tenen en marxa iniciatives per contribuir a reduir l’abandonament. A tall d’exemple, Viladecans té una escola municipal de noves oportunitats des del 2021 que vol donar resposta a les persones d’entre 16 i 24 anys que han abandonat els estudis abans d’hora, cosa que els limita l’accés al mercat laboral. Badia del Vallès té un observatori de les trajectòries educatives des del curs 2009/10. L’objectiu és obtenir una diagnosi que permeti dissenyar accions preventives i detectar interessos formatius. Gavà té en marxa un programa de beques per a estudiants d’FP amb un acompanyament personalitzat. L’Ajuntament dona suport econòmic per tal que els estudiants es puguin desplaçar al seu centre d’estudis.

Castelldefels va posar en marxa el programa Escola el curs 2011/12 a iniciativa dels instituts públics, que consisteix en estades formatives de 40 hores en empreses i entitats del municipi. Rosa Sanz, cap de la unitat intermèdia d’educació del consistori, explica que 500 alumnes de tercer i quart d’ESO ja han passat per unes estades que els afavoreixen “treballar competències socials com el respecte i l’autonomia, i altres com les llengües i les matemàtiques”. El balanç no pot ser millor, segons Sanz, perquè molts alumnes “volen seguir estudiant, en cicles formatius sobretot, que és l’objectiu del programa”. Per la responsable és clau el fet que els alumnes se sentin acompanyats amb un referent adult, ja que un tècnic del servei local de transició escola-treball fa l’acompanyament a l’estudiant mentre dura l’estada a l’empresa.

Sintes defensa que la reducció de l’abandonament s’ha alentit els últims anys, cosa que fa pensar que hem arribat a un estancament que no es revertirà sense un pla de xoc per part d’Educació –el departament n’acaba d’anunciar un en col·laboració amb el món local–. Amb el risc afegit que si hi ha una reactivació econòmica forta el mercat torni a arrossegar els joves. El pla de xoc que proposa la Bofill suposaria aplicar el 5% del pressupost d’Educació a identificar l’alumnat en risc. Una identificació que es faria a partir d’elements com l’absentisme, el baix nivell en competències i el fet de formar part de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu. “Són aspectes que, combinats, donen la possibilitat de no acabar l’ESO o no seguir estudiant.” La fundació proposa que s’aprofiti el registre d’alumnat que el departament té actiu des del 2016 i “activi l’alarma de l’abandonament”, segons Sintes. Una altra proposta és un sistema de beques salari que asseguri que els estudiants no abandonen perquè necessiten treballar, i també una millora en l’orientació. “Cal millorar l’acompanyament a alguns alumnes”, defensa la cap de projectes, que assenyala també la necessitat de millorar l’oferta i la planificació de l’ensenyament postobligatori, com s’ha posat de manifest els últims cursos amb l’FP. “Són solucions assumibles, no pas un canvi sobtat del sistema.” La fundació ha fet arribar aquestes propostes al departament. “La receptivitat és bona, estan preocupats pel tema”, explica la cap de projectes de la fundació Bofill.