Qui més qui menys ha anat alguna vegada a veure el metge de família, el de capçalera. Un refredat, un mal d’esquena, una erupció. Potser també ha anat a veure la seva infermera. Espòiler: a mesura que ens fem grans, augmenta el nombre de visites a la infermera. En Ramon té 91 anys i va amb la filla a veure la Carol, la seva infermera. En una sola visita, àgil, però sense presses, amb atenció plena, li miren la pressió, parlen de les vacunes i de la dieta –interessa molt la proteïna–, de l’exercici i el son. I programen una analítica. I, de passada, també actualitzen el pla de medicació, que ja toca. I xerren i es miren a la cara. La filla pica l’ullet a la infermera i treu el tema del bastó. El pare no el vol fer servir, diu que no el necessita. Ens costa molt reconèixer que necessitem una ajuda. La filla es posa dramàtica i es queixa, mentre que la infermera fa de mitjancera i, sense que ningú se n’adoni, condueix la conversa amb tant respecte i paciència que han quedat així: “D’aquí a un mes et vull tornar a veure, i et vull veure amb el bastó. Oi que ens posem ulleres quan ens fan falta? El bastó no és res més que això. Hi estàs d’acord?” Pare i filla surten contents. Ell, força convençut d’usar el bastó, perquè la Carol l’ha convençut, i ella, contenta perquè han fet passes per mantenir l’autonomia de l’avi. Tot això, aquesta escena, es repeteix de mil i una maneres diferents a l’assistència primària. Però no surt a les notícies. A les notícies surten les UCI, les urgències, els salvaments in extremis, l’última màquina que s’ha comprat i la intervenció pionera. La quotidianitat de l’assistència primària salva més vides, en realitat. I ajuda que siguin de qualitat. Però no és notícia. El cert és que, tot i la pandèmia, i la feinada que es va entomar als CAP, no sembla que n’hagi augmentat la visibilitat.

Ester Giménez és la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (Aificc). “No estem millor que abans de la pandèmia, estem igual que abans. O pitjor. Per valorar-ho tot plegat ens hem de remuntar al 2008 i les retallades. Les infermeres vam ser entre els col·lectius més afectats. Des d’aleshores no hem aixecat el cap: no ens havíem recuperat de les retallades que va venir la patacada de la pandèmia. Les infermeres ho vam donar tot. Com tots els professionals sanitaris. Però, tot i la feinada, no ha transcendit, perquè som un país molt centrat en l’atenció hospitalària. I el cas és que durant la pandèmia el gros de pacients van ser atesos a la primària, als hospitals hi va arribar un percentatge petit.” I continua sent així. El primer cop el paren i desactiven –curen– a primària. “Imagineu-vos la pressió assistencial!”

En pandèmia la primària va arribar als límits del col·lapse, explica. “Vam engegar les visites virtuals, perquè no teníem manera d’atendre la gent gran, i de seguida que es va poder es va reactivar l’atenció completa. Tan bon punt es va poder.” Anomena els pacients crònics. La cronicitat va molt lligada a l’envelliment de la població, que és un fet. “Això vol dir que hi ha molts problemes de salut que requereixen seguiment.” Fan falta infermeres: “Fan falta mans i cal contractar més infermeres. Hi ha molta demanda, però no se’n formen prou. Ara, a més a més, tindrem uns anys de moltes jubilacions i no hi ha infermeres per cobrir aquests llocs de treball. Hi ha baixes i no es cobreixen, hi ha vacances i no es cobreixen. Es doblen torns. Hi ha molt cansament.” I se’ls van afegint més tasques, com la prescripció.

Des de l’administració catalana els diuen que s’ampliaran les places per a estudiants d’infermeria. Ara falta que també es creïn els llocs de treball. Si es reconeix l’especialitat d’infermera de família i comunitària –també amb sou d’especialitat– serà atractiu, tant per a les joves com per a les grans, si és que se’ls planteja allargar la vida laboral. “La primària pateix. Amb deu o dotze minuts per visita és molt complicat fer la nostra feina. Sap greu que la població no ho vegi i les mancances s’interpretin com que el sistema no funciona.” Atenció al CAP, domiciliària, prevenció i promoció de la salut, vacunes a les escoles... L’assistència primària és la gran desconeguda.

Les infermeres són un factor de salut clau. Segons dades del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), “les persones que viuen en territoris amb una ràtio d’infermeres més elevada, on poden tenir cura de la població amb les millors condicions possibles, es mostren més satisfetes amb el sistema de salut”. A Catalunya, afirmen, “hi ha un dèficit estructural d’infermeres, que no dona resposta a les necessitats d’una població cada cop més envellida, amb necessitat de cures continuades i problemes de salut crònics i una complexitat creixent.” La ràtio d’infermeres de Catalunya se situa en 6,5 per cada mil habitants, molt inferior a la mitjana europea, al voltant de 9,5, i d’altres territoris de l’Estat, com Navarra (8,7) i el País Basc (7,9). Si Catalunya volgués tenir la ràtio de Navarra, hauria de contractar 18.000 infermeres més, un 38% més de les que hi ha ara. En aquest millor estat de salut de què parlem és clau la prevenció i la visió sistèmica, global. Diu Ester Giménez (Aificc): “Volem atendre la persona i veure com impacta allò que li passa en ella mateixa i en el seu entorn, en el dia a dia. Es tracta de la malaltia, sí, però sobretot de la persona concreta i d’allò que és millor per a ella.”

Les condicions, diuen, fan que en poc temps una infermera jove es “cremi”. “Fa més de deu anys que existeix l’especialitat d’infermeria familiar i comunitària. Fan la carrera i dos anys de residència. Són especialistes. Però com que els seus llocs de treball no s’han creat no es valora que tinguin l’especialitat. I no, no és el mateix una infermera especialista que una que no ho és i que necessitarà temps per aprendre.” De fet, expliquen, “si es tracta d’opositar i no es té en compte l’especialitat, ens podem trobar que, com que es tenen en compte altres mèrits, al CAP no acaba treballant la infermera que sí que té formació específica”.

Ester Giménez és directora d’un centre de salut i lidera un equip en què també hi ha metges. Aquesta qüestió no està exempta de polèmica. Precisament, les infermeres es volen promocionar. “Pots ser perfectament la cap; de fet, nosaltres estem molt acostumades a gestionar i tenim una visió més àmplia. D’altra banda, també volem ser presents en qualsevol taula en què es discuteixin qüestions de salut, perquè hi ha d’haver tots els punts de vista.”

Des de finals d’octubre està en marxa la campanya Infermeres? Infermeres!, del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, per reivindicar la professió i el reconeixement per part de la societat. Ha aparegut en mitjans audiovisuals, ràdios i xarxes socials, i ja es va emetre els mesos d’abril i maig. A la primavera va ser per celebrar el Dia Internacional de les Infermeres, el 12 de maig; ara coincideix amb el període de vacunació de la grip i la covid. Glòria Jodar és directora de Coneixement del COIB i degana del consell del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Catalunya: “Cal reconeixement i un dels factors és que es reconegui que els metges i infermeres de primària són especialistes. La societat, la resta de professionals i els gestors han d’adonar-se de la importància de l’especialista a primària. Per què hi ha renúncies o per què falta gent? Perquè no té prestigi. Els especialistes de primària són la porta d’entrada al sistema i resolen el 80% dels problemes de salut. Les actuacions de primària són sistèmiques. Per exemple, potser no ens trobem davant d’una malaltia però sí amb situacions que poden acabar en malaltia. És el cas de l’atenció a la fragilitat. Les infermeres estan pendents de l’exercici, de l’alimentació, de tot, per evitar la medicalització i que el pacient porti tot plegat de la millor manera possible. Això requereix molts coneixements i s’ha de valorar, i s’ha de veure també en la retribució.” Continua: “Si no crees les places per a especialistes, les infermeres es cansen, per menystingudes i pel sou. Som graduades, algunes tenim un doctorat i anem amb la identificació que hi posa «diplomada»!” Marxen a l’estranger, amb millors condicions laborals i econòmiques. O fins i tot deixen el sector sanitari. “Som hospitalcentristes. No! No es tracta de «derivo a l’especialista», sinó de «derivo a un altre especialista». I després de l’hospital tots tornen al CAP, perquè en fem el seguiment, perquè l’ajudem a aplicar en la seva vida allò que li han indicat. Nosaltres som amb la població des del naixement fins al final de la vida; té un valor enorme, no ho podem deixar perdre.”