Nou projecte per recuperar varietats autòctones resistents a la sequera

Toti Juanola, i una enginyera agrònoma, Núria Simon, han plantat més de 250 pomeres en una finca de poc més d’una hectàrea a Rocabruna. L’objectiu: complementar el negoci del ramat d’ovelles amb un cultiu que no els donés molta més feina i no els suposés perdre terra per treballar. L’elecció del fruiter no és casualitat, sinó que han volgut recuperar les diferents varietats autòctones que han localitzat a la zona amb la idea de ser un “reservori” perquè no es perdin, exposen en aquest reportatge de l’Acn.

“Ho hem fet una mica diferent a tothom i cal veure com funcionarà, és experimental”, detalla Núria Simon, actualment professora d’agrària en un institut i enginyera tècnica agrònoma i de forests. Des de l’any 2010 que viu a Rocabruna -una entitat de població que depèn de Camprodon-, indret on va conèixer el pastor Toti, amb qui després d’anys de treballar plegats han decidit complementar l’activitat amb les pomeres.

Si bé van començar a plantar-les el 2021 -a raó d’una seixantena d’arbres per any-, calculen que les primeres pomes no sortiran fins que hagin passat uns set anys des de la plantada. “Ho fem esglaonadament per un tema de recursos econòmics, però també per anar aprenent com millorar la tècnica, pensant bé les varietats”, explica. La seva és una plantació extensiva, ben diferent de les intensives de les zones de la plana on es busca el màxim rendiment afavorint les seves condicions de creixement. “Aquí no tenim malles protectores per calamarsades”, explica a tall d’exemple, perquè la idea és deixar que creixin a la muntanya havent de fer les mínimes intervencions, conscients també que no serà una producció molt gran.

La quantitat no és el que es busca en aquest projecte sinó sobretot recuperar i garantir la supervivència de varietats autòctones que actualment es troben disseminades a la zona. Són una finca col·laboradora del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa que també treballa amb diferents varietats de pomeres. “És un patrimoni genètic que tenim; amb el canvi climàtic hi ha força problemes amb les plantacions intensives, com ara plagues o la sequera”, remarca. En canvi, aquestes pomeres de Rocabruna han viscut passant fred i calor durant dècades. Segons la tècnica, “aquestes varietats poden millorar les més productives que hi ha ara al mercat i amb el canvi climàtic potser faran falta”.

Antigament, els pagesos de Rocabruna pujaven amb els seus animals a dalt de la muntanya durant l’estiu per estar més frescos. Es quedaven a les cabanyes de pedra que havien construït i, per poder-se alimentar tant ells com el bestiar, van plantar pomeres entre d’altres cultius. Uns arbres que durant dècades han sobreviscut sense que ningú se n’hagi ocupat. L’enginyera tècnica explica que va comptar-ne seixanta en un sol dia, a la zona on tenen les pastures.